En defensa del català a l'escola

Somescola.cat

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat tres sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Aquest fet atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social.
Davant d’això, les persones, entitats i centres educatius sotasignats.

AFIRMEM:

• Que l’escola catalana és un model educatiu consolidat, basat en la no separació dels infants i joves per raó de llengua i que fa possible el coneixement de les dues llengües oficials per part de l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori, tot afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.
• Que la immersió lingüística i la consideració del català com a llengua vehicular han donat força i solidesa a aquest model, el qual ha estat objecte de reconeixement per part de diverses institucions internacionals, i és un referent com a model pedagògic eficient en el Marc Europeu de les Llengües.
• Que aquest model lingüístic ha contribuït de manera decisiva a pal•liar el greu desequilibri que viu el català, llengua pròpia de Catalunya, respecte al castellà, en diferents àmbits.
• Que l’actual model d’escola és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que amb un consens absolut entorn del model lingüístic, i amb la implicació de pares, mares i del professorat, ha treballat diàriament per tenir una escola catalana, democràtica i de qualitat.
• Que amb l’arribada d’un nombre important de famílies nouvingudes durant la primera dècada del segle XXI, aquest model d’escola ha ajudat a mantenir la cohesió social del país i s’ha demostrat eficaç en l’acollida i l’arrelament dels infants i joves de les darreres onades immigratòries. A més, situa un nou escenari de multilingüisme que afavoreix l’excel•lència en la competència comunicativa.

SUBRATLLEM:

• Que la immersió lingüística ha de continuar essent un dels principals actius per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena.
• Que les sentències del Tribunal Suprem espanyol amenacen aquest model d’escola i de societat i obren la porta a demandes interessades que poden posar en perill la cohesió social de Catalunya.
• Que cal actuar contra aquestes agressions de manera positiva, reforçant el model d’escola catalana i millorant la seva eficàcia per garantir un bon coneixement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en els àmbits socials, econòmics i culturals.

EN CONSEQÜÈNCIA:

• Rebutgem les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades.
• Fem una crida a continuar reforçant el model d’escola catalana i a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social.
• Animem les persones, les entitats i tota la comunitat educativa a comprometre’s de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en continguts, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

Barcelona, 16 de febrer de 2011

http://www.somescola.cat/www/somescola/ca/manifest.html

Cent anys. El valor de les paraules.

Ahir va fer cent anys del naixement d'Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. Sense ésser un gran coneixedor d'aquesta figura, em sumo a l'homenatge que la xarxa d'internet l'està fent, i així aporto el meu gra de sorra per a la recuperació de la memòria de l'obra d'un home que va fer molt per a la normalització del valencià, el català de tots com ell deia. Un home compromès amb la llengua, cultura i la identitat del País Valencià. Un home compromès amb el valencianisme, amb els valors republicans, progressistes i amb la defensa dels Països Catalans.

Deixo aquí el seu discurs d'investidura com a doctor Honoris Causa, on diu coses més que interessants i on queda palès la seva lluita per imposar la normativa fabriana a casa seva, l'amistat amb figures cabdals del valencianisme i la filologia d'aleshores, com Carles Salvador o Sanchis Guarner, i la vocació patriòtica que li feu implicar-se en projectes polítics a més a més de la seva tasca cultural:

 http://enxarxats.intersindical.org/celebritats/discursEValor.pdf

Biografia i obra

Per acabar una imatge curiosa de l'obra d'Enric Valor, una publicació en castellà que segons explica hagué d'anomenar "Curso de lengua valenciana", per esquivar els censors de l'època però, això sí, va poder mostrar a la portada el mapa lingüístic de les terres on es parlada la llegua dels valencians. Tot plegat va quedar una portada curiosa per a la història.

«Vida, poble i llengua» és el lema de la quaranta-tresena edició de la UCE

Del 16 al 24 d’agost és previst que unes dues mil persones —entre conferenciants, professors i alumnes— participin a la quaranta-tresena edició de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. Amb el lema «Vida, poble i llengua», l’edició d’enguany abordarà temes d’actualitat de l’àmbit del medi ambient, la salut i l’economia, entre altres. Tal com el rector de la UCE, Jordi Sales, i el president de l’IEC, Salvador Giner, van destacar el passat 14 de juliol en la presentació dels cursos i activitats programades, «la UCE es troba en una fase molt clara de progrés, enfocada cap al present i el futur, en expansió».

La lliçó inaugural serà el 17 d’agost, a les cinc de la tarda, i la durà a terme Joaquim Torres, president de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’IEC, qui oferirà la conferència «La presència social de la llengua catalana». El dia 19, Joan Peytaví, membre de la Secció Filològica de l’IEC, participarà en l’acte d’homenatge a Manuel Sanchis Guarner amb motiu del centenari del seu naixement. Enguany, un dels cursos és dedicat a l’Any Internacional de la Química, amb l’objectiu de mostrar com la química té un paper central en la ciència i en el progrés de la humanitat. En el marc d’aquest curs, Pilar González Duarte, membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, oferirà el dia 20 d’agost dues conferències: «Dones químiques excepcionals» i «El món dels elements i els elements del món». Aquest mateix dia se celebrarà la XXVI Jornada d’Agricultura a Prada, organitzada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’IEC, amb el títol «Agricultura globalitzada i agricultura de proximitat, una de les dues o totes dues?»

Tot i els ajustaments pressupostaris obligats, la Universitat Catalana d’Estiu manté el nivell d’oferta tant pel que fa a cursos com a activitats organitzades, segons va manifestar el secretari de la UCE, Joan Maluquer. La programació d’aquest any manté, en paraules de Salvador Giner, «el rigor acadèmic de sempre, així com la dèria pels valors de la cultura catalana, com són el cosmopolitisme, la racionalitat i una visió molt lligada a les ciències»

Notícia de l'IEC

En record del manifest contra l'article 138 de la constitució espanyola [1978]

Nota: L'article 138 de la constitució al 1978, equival a l'actual article 145.1, que diu, textualment, el següent:

Cooperación

entre

Comunidades

Autónomas

1. En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.

(*) Un grup nombrós d'intel·lectuals, polítics i dirigents obrers del País Valencià, el Principat i les Illes Balears, han fet públic un manifest adreçat al Senat, en el qual expressen el seu refús al primer paràgraf de l'article 138 del Projecte de Constitució, que prohibeix la federació entre entitats autònomes. El document fou citat pel senador comunista per Alacant Josevicente Mateo, en la sessió del 3 d'octubre, al Senat.

                                                                       *  *  *

Els sotasignats, homes i dones del País Valencià, del Principat de Catalunya i de les Illes Balears, que durant molts anys hem lluitat per la defensa de la democràcia a l'Estat espanyol i dels drets nacionals dels Països Catalans, hem cregut convenient manifestar el nostre rebuig al primer paràgraf de l'article 138 de la Constitució, aprovat en el Congrés de Diputats de Madrid, que prohibeix la federació d'entitats autònomes i, per tant, condiciona negativament la lliure expressió de la voluntat popular. Aquesta prohibició a la possibilitat d'exercir un dret democràtic- exercici que en cap cas en presuposa el resultat- considerem que és una imposició específicament dirigida contra els nostres països units per vincles històrics, lingüístics i culturals: d'altra banda, pensem que aquesta restricció està en contradicció amb el tractament que la Constitució fa del problema de les autonomies de l'Estat espanyol.

Lamentem que davant un problema tan important, i que va més enllà de l'actual conjuntura històrica, no s'haja tingut en compte ni la tradició ni l'esperança de milers de ciutadans dels PPCC que, durant molts anys, han treballat per consolidar la pròpia comunitat a partir de les seues característiques: treball amb el qual seguirem compromesos, perquè forma part de la nostra manera de realitzar-nos com a ciutadans i demòcrates, dins el sistema de transformacions solidàries i modernitzadores que desitgem a tots els pobles que formen l'Estat espanyol.

Demanem que aquesta restricció dels drets democràtics siga reconsiderada en el Senat, última instància en què s'haurà de discutir el text constitucional. I ho fem, precisament, en nom de la sobirania popular que informa la Constitució. I amb la finalitat que siguen les comunitats autònomes les que, amb voluntat col·lectiva, puguen decidir lliurement el seu propi futur.

                                                                     * * *

Joan Mas, secretari general de la Unió de Pagesos de Mallorca.
Francesc Obrador, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT) de les Illes Balears.
Manuel Càmara, secretari general de Comissions Obreres (CCOO) de les Illes Balears.
Joan Fuster. Escriptor. Sueca.
Francesc de Borja Moll. Filòleg. Ciutat de Mallorca.
Salvador Espriu. Poeta. Barcelona.
Vicent Andrés Estellés. Escriptor. València.
Josep Renau. Pintor. València.
Maria Aurèlia Campany. Escriptora. Barcelona.
Josep Maria Llompart. Escriptor. Ciutat de Mallorca.
Ramon Pelegero "Raimon". Cantant. Xàtiva.
Andreu Alfaro. Escultor. València.
Vicent Peset Llorca. Metge. València.
Jordi Carbonell. Escriptor. Barcelona.
Joan Oliver. Poeta. Barcelona.
Joan Genovés. Pintor. València.
Vicent Ventura. Periodista. València.
Josep Maria Castellet. Escriptor. Barcelona.
Marià Villangómez. Escriptor. Eivissa.
Antoni Maria Badia i Margarit. Rector de la Universitat de Barcelona. Barcelona.

                                                
                                                    València, 8 d'octubre de 1978

(*) Extret del llibre: "La transició democràtica als Països Catalans", 2005, PUV (pàg. 253-254)

Aquells vells temps de la transició, on tot estava per fer, i tot semblava possible...




 

Artículo 145

Federalisme: darrera estació abans de l'estat propi?

Des de que Catalunya i la resta de Països Catalans es va anar vinculant més i més a la monarquia hispànica, ençà de 1479, l'equilibri de forces entre ambdues corones d'origen medieval (la d'Aragó i Castella) va esdevenir font de conflicte continu i motiu de disputes jurisidiccionals que d'alguna manera venen a explicar la delicada situació actual de l'anomenat estat espanyol.
El primer rei comú (l'emperador Carles V) va ser molt curòs de respectar, inicialment, aquest complicat joc d'equilibiris entre els dos poders, tot i que acabà decantant-se vers l'opció mesetària per moltes raons.
Una concepció "d'Espanya" cada volta més castellanitzadora  va anar guanyant terreny, i els territoris més perifèrics patien de valent per a que els Àustria respectessin llurs privilegis i furs històrics. Les corts cada vegada es convocaven menys i bàsicament amb funcions recaptadores més que evidents fins arribar al malaguanyat segle XVIII i la guerra de successió, que deixà la monarquia en mans de la casa francesa dels Borbó, amb l'abolició de les nostres llibertats i drets.

Malgrat això, i acabat aquí el mínim repàs històric, aquesta herència històrica anava de bracet amb la nova concepció unitarista d'Espanya, i ciclicament va resorgint l'esperit de llibertat i rebel·lia dels antics territoris autònoms, especialment a Catalunya i Euskadi, sigui en una forma o en una altra.
Germanies a banda, el cas català presenta  diversos intents de no perdre el tren de la història, ja sigui intentant blindar els drets històrics o intentant reorientar la política espanyola cap a mars més propicis a Catalunya i la seva possible preponderància.
Així trobem en aquest sentit manifestacions tals com la guerra civil contra Joan II (1462-72), la guerra dels segadors (1640-59), la mateixa guerra de successió (1701-15) o els intents de formar un estat català dintre la I República espanyola (1873) o la promaclamació dues vegades de l'estat català durant la II República.

És evident que l'esperit federal, entès en sentit modern, s'arrelà a casa nostra durant el primer període republicà espanyol, de la mà de figures com Pi i Margall, Estanislau Figueres o Valentí Almirall. Aquests personatges ja intentaren resoldre, sense èxit, l'encaix de Catalunya en Espanya i es realitzaren l'eterna pregunta que es fa el catalanisme des de la reinaxença (i encara abans): "Governar Espanya o marxar d'Espanya?"



Reprès cincuanta anys més tard el nostre primer autogovern des de 1714, els anys trenta són l'exemple perfecte de com el nou catalanisme d'esquerres (lliurat ja de l'analogia conservadurisme/catalanisme) majoritariament és, en essència, federalista i iberista, veient en aquest projecte com una nova visió de l'Espanya castellana, com una mena de redistribució de poders que permetés assolir a Espanya la seva veritable condició plurinacional, i a Catalunya bellugar-se en un nou projecte on es sentís còmoda i respectada, al davant de la resta de pobles hispànics. La República esdevendria el camí vers la redempció...



Arribats en aquest punt, avui a ple segle XXI l'actual estat de les autonomies ha sigut el màxim de descentralització possible que ha assolit l'estat espanyol, i no sembla que les èlits polítiques estiguin disposades a cedir massa més.
Als Països Catalans trobem els ecosocialistes d'Iniciativa com a ferris defensors del federalisme (el PSC en menor mida), mentre el catalanisme hegemònic de CiU mostra de tant en tant les seves simpaties cap a la "via confederal", com va reconèixer el propi President en una entrevista a TV3.

Tot i axí, no són pocs els federalistes catalans que reconeixen que gairebé no hi ha ningú a l'altra banda escoltant aquestes bones propostes, i que si això és així, cal donar la veu al poble per a que es pronuncii en aquest afer, esdevenint així el federalisme com el pas previ a l'assumpció de l'estat propi, com si fos una renúncia més en un mar de frustracions que simbolitzi per sempre allò que pogué ser i no fou, la solució que Espanya no va voler assumir i, per tant, haurà d'assumir com a fet consumat la veu d'un poble (com el poema de J.V. Estellés) que vol caminar dret, mirant l'horitzó com si qualsevol temps futur hagi de ser millor, després de segles i segles mirant enrere tot planyent-se de com un gloriòs passat deixà pas a un incert i decebedor present.

Cumpleixi el federalisme la seva funció històrica, doncs.


Independentista federal

Avís per a navegants, tot recordant la resposta espanyola al 6 d’Octubre del 1934

[Descoberta catalana d'Amèrica] On comença la història i on acaba el marquèting?

Ho reconec. Sóc un escèptic en el tema de la suposada catalanitat d'en Cristòfor Colom, i de la (també suposada) primerenca descoberta catalana d'Amèrica, que tot va lligat. En sóc escèptic però no hi nego que en tot aquest mar de confussió sobre la participació o no de la Corona d'Aragó en conquerir el nou món, poden haver-hi petits illots que han estat amagats fins fa res, de temps.
 No he llegit tant sobre el tema com per a tenir una opinió prou formada i contrastada, però tot s'ha de dir, els dos únics llibres que he llegit sobre el tema, de l'il·lustre Jordi Bilbeny, me'ls he devorat, molt interessants i amb unes citacions de textos prou explícites. Són els dos últims que ha publicat i els que m'han induit a publicar aquest article de reflexió.

Tot i així continuo conreant els meus dubtes sobre el tema, perquè puc entendre la censura impulsada des dels resorts del poder monàrquic hispànic, molt castellanitzant, per tal d'amagar la participació catalana a Amèrica, però no així la gairebé nul·la consciència crítica de la majoria dels historiadors catalans respecte la versió oficial espanyola.

No obstant, ja no parlem només de Jordi Bilbeny; historiadors estrangers com Luis Ulloa o d'aquí com Ferran Soldevila varen corroborar una major participació catalana a la conquesta del nou continent, atribuint-li una importància en els primers fets col·lonitzadors prou remarcable, com la ingent tasca evanglitzadora del clergat, l'ajut econòmic o les nombroses mans catalanes (i en general de la Corona d'Aragó) que hi deixaren emprenta.

Avui dia, i sempre a l'entorn de l'investigador arenyenc, trobem una extensa prole que ha creat un bon mercat cultural, induint al consum i a l'interès pel tema al voltant d'un Colom català, d'una conquesta catalana, de la partida de l'expedició del port de Pals, etc. Res no és baldès;  visites guiades a monuments, reconstruccions històriques, productes de merxandatge, representacions dramatitzades, documentals, films, publicacions, pàgines web, associacions, etc. Tot això ha anat creant un brou de cultiu propici per a l'especulació històrica, o història-ficció en funció d'uns interessos econòmics i ideològics. Tot això, però, no treu la versemblança de certes asseveracions però sí que li treu l'essencial rigor històric, encara que aquest últim sigui més avorrit.

Sens dubte un tema que seguirà cuejant prou a mitjà termini. Si amb això treiem l'entrellat de tot plegat o no ja són figues d'un altre paner, però anirem ben distrets... 

Deixo un text d'en Jordi Bilbeny, de qui si no, un dels molts que es poden veure a la seva pàgina web. Aquest és sobre "El tercer viatge de Colom i Catalunya".

Trencant tòpics: Camilo José Cela, la Franja i la cultura catalana

Hi ha gent, posem per cas catalanista i d'esquerres la qual frisa veient programes d'Intereconomia o abans escoltant les dèries anticatalanistes de Jiménez Losantos, antigament al dial de la COPE. És un exercici d'automassoquisme per tal de passar una estoneta divertida o per emprenyar-se més i carregar-se de raons en la seva ideologia, generalitzant l'altre "bàndol" com a cavernari.
Tothom és lliure de fer el que li plagui, però avui no vull parlar d'aquest esport nacional, que fa que culers de tota la vida vegin "Punto Pelota" i demés. No, ara em referiré al fet que de qualsevol escrit es pot extreure un nou aprenentatge, tot i que pugui semblar que qui ho hagi escrit estigui a les antípodes del nostre pensament. Que no ens hem de tancar a noves lectures, que ens poden descobrir un nou món, o el mateix vist des d'un altre prisma.

Us contaré una anècdota que em va passar quan encara era menut, i que té com a protagonista l'escriptor, premi nobel i espanyolàs (ja traspassat), Camilo José Cela.
Home que ja de jove es posicionar al bàndol nacional durant la guerra civil, que durant el primer franquisme va fer de delator i de censor del nou règim, home d'idees conservadores, de pluma àgil i acostumat a viure en ambients plurilingües, ja sigui a la seva Galícia natal o a Mallorca on residí força anys. Membre molt distingit de la RAE, també.
Amb aquest perfil poc em podia esperar jo que, a l'introducció d'un diccionari "castellà-català" VOX (any 1988), podia trobar-me tot un elogi a la cultura catalana i tota una descoberta per a mi; l'existència de la Franja de Ponent.
No us copiaré tot el text però us deixo unes frases prou representatives del que vull dir:
- Sobre la cultura catalana:

"La resistencia a no considerar al gallego y al catalán como lenguas se prolongó en el registro oficial de voces del castellano-Diccionario de la RAE-hasta fechas bien próximas: hasta el año 1970. (...)
No me fue demasiado difícil deshacer el entuerto, y en una junta ordinaria (...) planteé la cuestión y conseguí mi objetivo-esto es: que a ambas lenguas se les llamase lenguas-(...)."

"Desde Ramón Llull y Roiç de Corella hasta Josep Carner y Salvador Espriu (...), la literatura en lengua catalana es un riquísimo venero que alumbra todo cuanto toca, y de su ignorancia no demanan sino desinterés y cicactería;(...)."

-Sobre la denominació oficila dels pobles d'ascendència catalana d'Aragó:

"(...) Aguilaniu, que significa nido de águilas; no deja de ser curiosa la metátesis que condujo al falsamente castellanizado Aguinalíu, que nada quiere decir. (...). Les Paüls derivó hasta Laspaúles. Queixigar, que pudo quedar en quejigal, terreno poblado de quejigos, pasó a Cajigar, que viene a ser lo mísmo. Y a San Orencio, mártir oscense con cuyo nombre bautizaron sus paisanos del Ribagorza al pueblo de Sant Orenç, se le perdió la memoria-y el respeto-con la forma administrativa de Santoréns."


No està pas malament per a un espanyolàs, no?
De tot se n'aprén.