Parlem ara d’economia.
Parlem encara que sabem dos coses evidents. Primera: els poders econòmics han
acabat manant sobre els polítics. Segona: no tota la vida es centra en els fets
econòmics. I aquestes variables condicionen tots els possibles raonaments.
Es fa difícil parlar d’aquesta variable universal en un espai tan reduït. Per consolar-nos advertirem de que els escrits , en la llargària que es vullga, són nombrosos . I no tots clarificadors o objectius.
En el context actual en el què ens trobem immersos , especialment quan un no és Trump o Matzinger Z , hem de considerar forçosament l’entorn.
Avui l’economia és universal. El paradigma de les ales de papallona ens serveixen perfectament per comprendre-ho. En els esglaons inferiors hi ha les instàncies europees i la de l’estat espanyol que ens condicionen. I mut i a la gàbia.
El discurs únic i imposat dels neo-liberals impera en eixos àmbits i ens hi hem de sotmetre. No es pot lluitar amb les nostres armes contra les decisions del FMI , el BCE o la Reserva Federal dels USA.
Estem reclosos dins
el marc del País Valencià. I llavors ¿ què fer? Com es preguntava un ara desacreditat pensador rus.
De bones i primeres acceptar i fer palesa la idea de que no tot és economia. Que l’univers tot , i les seus persones, s’han mogut al llarg de la nostra dilatava vida , per moltes més raons que les purament econòmiques. Que hi ha una altra vida enllà del que ens volen fer creure els Hayek o els Friedman i els seus defensors perversos.
La necessitat de sobreviure físicament no ha d’anar acompanyada per la fal·làcia de l’acumulació material i l’explotació dels recursos. Hi ha maneres més harmonioses de vida i això sembla que ens ho fan oblidar els poderosos del món. Especialment els anònims grup elitistes que formen la crema dels que dicten les decisions econòmiques imperants.
Sí, aquest és el terreny en el què ens movem. I doncs?
Al País Valencià només ens queda, com a entitat mínima dins l’engranatge del
model econòmic , adaptar-nos per treure’n el millor profit , principalment en
termes socials. I el camí passa per la politització del discurs econòmic.
Només des de la voluntat política clara i contundent es podrà fer alguna cosa. Els paràmetres són els que són.
I ací cal mirar el
passat. Per treure conclusions que ens ajuden.
Hi va haver uns anys
en els quals es creia i s’impulsava una mena de teixit econòmic conforme a les
condicions i estructures existents en aquest territori. . Petites empreses,
diversificades, emprenedores, innovadores... dispersió territorial més
homogènia, element humà preparat o en curs, demografia creixent... Eren
paràmetres que es podien i devien haver potenciat. Però arribà una catàstrofe de la mà dels defensors del neo-liberalisme
més pudent. I tot se n’anà en orris.
Cal reprendre novament la imatge d’un País que, com algú va dir, es podia convertir en la Califòrnia europea.
I ací tenim el
treball dels polítics necessari. Des de la prerrogativa política s’han de crear
les condicions per a que l’economia valenciana ocupe el seu nínxol i el faça
funcionar. Caldrà, com sembla que el Consell comença a fer, edificar un model
que, partint de les premisses ja acceptades per tots de sostenibilitat i
harmonia social, impulse nous camps de l’economia especialment lligats a les
activitats en les quals tenim fortaleses evidents: turisme, agroalimentària,
alguns sectors manufacturers, industrials...
Sembla que de moment els competidors no són massa durs encara i una forma de millorar la posició del P.V. podria ser l’aprofitament de sinèrgies per tindre un cert mercat assegurat.
En una economia
universal caldrà ser menuts amb força, i
especialitzats. Com els tres-cents espartans.
Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada