Sobre la conveniència de dir els noms, per Tomàs Escuder

SOBRE LA CONVENIÈNCIA DE DIR ELS NOMS

Tenim referents clàssics i enormes per a justificar la raó del títol d’aquest article. No ens cal sinó tirar un poc la vista enrere i escoltar les veus d’eixes persones que ens han precedit en l’estima pel País. I que mostraren en belles i generoses paraules la necessitat de  crear , els valencians, un discurs propi. Què sense entrar en magnificències siga capaç de fer-nos veure el camí a seguir . I , més encara, empenyer-nos a tirar per aquest camí ineludible de nomenar les coses de la manera que al País li convé. I no als altres.

Ho van afirmar Espriu i Fuster. El primer en el seu “Inici de càntic en el temple” on diu:

Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,

Fuster, de manera més prosaica, clar, però també més contundent ho afirmà en converses, escrits i manifests... i més clarament en reclamar que si no teníem un discurs propi no ens quedava altre remei que acceptar el dels contraris.

“La política que no fem nosaltres la fan contra nosaltres “ I   perdoneu-me la cita de memòria. I la llengua és una qüestió política, no ens enganyem.  No m’estendré més en afegir noves referències. El tema sembla prou clar

• Per a construir un marc conceptual cal “recordar el nom de cada cosa”  si no volem desaparèixer  com a valencians i valencianes. 

Cal nomenar el nostre capital social i cultural en la manera com ho entenem els valencians. Les paraules  no són gratuïtes.

Més enllà de que ho digueren eixes grans persones però, la pròpia condició de ser socials ens porta igualment a la imperiosa urgència d’afirmar-nos amb paraules. L’antropologia i d’altres ciències socials, també ens diuen com és d’indispensable i justa la necessitat de posseir el món a través la nominació .

Es necessari per tant que per a aconseguir un País vertebrat, un lloc al món en un món que ens vol homogenis, tinguem un discurs propi. I fer-lo.  I això és una qüestió que ara s’ha de plantejar més que en temps passats, unint totes les forces possibles. Es a dir: ajuntant baix un mateix barret els valencians i valencianes tant de dreta com d’esquerra que es consideren gent d’aquesta terra.

Podrem variar en alguns aspectes sobre les denominacions de valors , signes, objectes importants, però en tot cas hauran de ser de formes valencianes. Expressades per la part de la població que es sent d’aquest territori. Ens cal sumar . Certament no tots tindrem la mateixa paraula per a la mateixa cosa. Però la diferència respecte al passat ha de ser que aquesta denominació siga feta des de l’esperit ,la ment i la cultura del País.

• Ara que hi ha canvis substancials  tant des de la cultura cívica com  des de la política, podrem dissenyar un futur conforme a les nostres necessitats  i exigències com a poble .

Eixe és un fet, l’assumpció de la unitat del territori en tots els sentits i no només en el geogràfic,  i de la gent que hi viu, imprescindible i sobre el qual s’ha de configurar el més immediat futur.

Es com si volguérem reconstruir un territori després d’una desfeta. I d’això es tracta. Tornar a fundar, recuperant si cal velles paraules , perquè només des d’aquest punt de partida ho podrem assolir. Ara que hi ha canvis substancials  tant des de la cultura cívica com  des de la política, podrem dissenyar un futur conforme a les nostres necessitats  i exigències com a poble .

Per a una tal realització , per a construir un marc conceptual però també per a la praxis política , cal “recordar el nom de cada cosa”  si no volem desaparèixer  com a valencians i valencianes.  La lluita en favor de la nostra nomenclatura cal que passe per un procés d’unió de diferents conceptes. Però que siga per enfortir-los, per fer que la mata de jonc siga més forta.

  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor