Aprofitant
la Diada de Sant Joan, data de molta anomenada i tradició arreu del
territori, des d'Acció Cultural dels Països Catalans hem volgut
prendre el pols a la nació, i és per això que ens preguntem com
serà “l'endemà” dels Països Catalans; com es percep aquest
projecte des dels set territoris que formen la comunitat lingüística
catalana (País Valencià, Catalunya del Nord, Andorra, l'Alguer,
Illes Balears, Catalunya i la Franja de Ponent).
Però
per saber com serà l'endemà hem de constatar com estem avui a la
nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l'Alguer).
Quines són les nostres possibilitats com a cultura diferenciada a
Europa, quines vies de col·laboració estem encetant, quines són
les iniciatives comunes que es projecten, quines mancances són ben
paleses encara; quina visió, en definitiva, hi ha des de cada
territori del fet dels Països Catalans, entès des d'una vessant
plural, en les esferes lingüística i cultural, socioeconòmica i
també, (per què no?) política.
Per
ajudar a projectar la idea, comptem amb la col·laboració voluntària
de vuit persones significades de cada país català relacionades amb
el món de la cultura, la llengua, la història i l'activisme. Vuit
mirades que ens ajudaran a comprendre la visió del concepte nacional
i cultural de cada territori i un escrit final del conjunt, que
publicarem el dia de Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans.
Les
visions són volgudament plurals i no totes van en la direcció que
hom pot esperar. I és que no es té la mateixa idea del concepte,
per exemple, des d'una ciutat sardocatalana com l'Alguer que des la
Franja, conjunt de comarques d'administració aragonesa sense un nexe
comú més enllà de la llengua compartida. O des de territoris ben
delimitats i sobirans històricament com el País Valencià,
Catalunya o les Illes Balears. O des d'Andorra, Principat que té un
estat independent amb seient a l'ONU.
El
tema, sens dubte, abastaria molt més recorregut del que podem oferir
aquí, i la realitat dels Països Catalans és molt complexa. I és
complexa perquè, entre d'altres coses, parteix a dia d'avui de
realitats sociopolítiques molt diferents, de contextos lingüístics
oposats malgrat compartir la mateixa llengua i una història comuna
fins el segle XVIII.
Tanmateix,
estarem satisfets si ajudem a contribuir al debat sobre aquesta
qüestió, una qüestió tossuda, la dels Països Catalans, que
després de les tempestes i passions que aixecà en el postfranquisme
de la mà del mestre Joan Fuster, semblava condemnada a desaparèixer
a la paperera de la història davant la desconnexió que patien els
seus membres, tant a dins del sistema autonòmic de l'estat espanyol
com, encara més, a dins dels estats francès o italià. Per acabar
d'adobar-ho, el procés independentista que viu Catalunya no semblava
tenir en compte el territori dels Països Catalans.
Però
vet aquí que no fou així, i avui, l'any 2016, hi tenim brots verds
que ens permeten albirar el futur amb una certa esperança. Amb el
canvis de governs a les Illes i el País Valencià semblen
normalitzar-se les relacions institucionals amb Catalunya en diversos
àmbits com el cultural (xarxa Llull), però també en l'eix econòmic
i d'infraestructures (corredor mediterrani, defensa conjunta del
finançament, etc). Aquests canvis també es noten des de fa anys en
la societat civil (patronals, empreses, sindicats, etc), que han
entès que el desenvolupament comercial de l'arc mediterrani és
bàsic per a l'economia industrial i turística de cadascun dels
territoris.
A
la vegada, hi ha projectes associatius que defensen el dret a decidir
que estan col·laborant en clau de Països Catalans des del
confederalisme, com el cas de l'ANC amb la PdaD-PV i l'ASM, o xarxes
d'entitats que defensen uns territoris Enllaçats per la llengua.
Aquest pot ser un bon camí: units en la diversitat, des de la
sobirania de cada part.
El
món de les entitats segueix sent el gran motor cultural que vertebra
un territori amb massa interessos compartits com per seguir girats
d'esquena. Perquè articular aquests projectes d'avui serà el
benestar de les persones de l'endemà, en benefici de les diferents
societats dels Països Catalans, sigui quin sigui l'estatus polític
de cada zona. De tots i de totes. O què significa que, en matèria
de sanitat, els habitants de Fraga puguin adreçar-se a un hospital
com l'Arnau de Vilanova de Lleida, que el tenen a tocar, a fer molts
més quilòmetres vers l'Aragó interior?
En
definitiva, els Països Catalans avui per avui, potser són encara,
en paraules de Joan Fuster, una «pura
il·lusió de l'esperit»,
una utopia. D'acord, però aquesta és una utopia necessària. I la
tenim a les nostres mans. “Només” cal que la construïm, dia a
dia, perquè s'articuli i es visualitzi. Llavors, ens posem a
construir?
Comencem
la lectura, que ja s'albira la Flama del Canigó i la cultura del foc
que ens agermana...
Òscar
Adamuz,
Acció Cultural dels Països
Catalans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada