[L'endemà] El present d'una utopia necessària, per Òscar Adamuz

Aprofitant la Diada de Sant Joan, data de molta anomenada i tradició arreu del territori, des d'Acció Cultural dels Països Catalans hem volgut prendre el pols a la nació, i és per això que ens preguntem com serà “l'endemà” dels Països Catalans; com es percep aquest projecte des dels set territoris que formen la comunitat lingüística catalana (País Valencià, Catalunya del Nord, Andorra, l'Alguer, Illes Balears, Catalunya i la Franja de Ponent).

Però per saber com serà l'endemà hem de constatar com estem avui a la nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l'Alguer). Quines són les nostres possibilitats com a cultura diferenciada a Europa, quines vies de col·laboració estem encetant, quines són les iniciatives comunes que es projecten, quines mancances són ben paleses encara; quina visió, en definitiva, hi ha des de cada territori del fet dels Països Catalans, entès des d'una vessant plural, en les esferes lingüística i cultural, socioeconòmica i també, (per què no?) política.

Per ajudar a projectar la idea, comptem amb la col·laboració voluntària de vuit persones significades de cada país català relacionades amb el món de la cultura, la llengua, la història i l'activisme. Vuit mirades que ens ajudaran a comprendre la visió del concepte nacional i cultural de cada territori i un escrit final del conjunt, que publicarem el dia de Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans.

Les visions són volgudament plurals i no totes van en la direcció que hom pot esperar. I és que no es té la mateixa idea del concepte, per exemple, des d'una ciutat sardocatalana com l'Alguer que des la Franja, conjunt de comarques d'administració aragonesa sense un nexe comú més enllà de la llengua compartida. O des de territoris ben delimitats i sobirans històricament com el País Valencià, Catalunya o les Illes Balears. O des d'Andorra, Principat que té un estat independent amb seient a l'ONU.

El tema, sens dubte, abastaria molt més recorregut del que podem oferir aquí, i la realitat dels Països Catalans és molt complexa. I és complexa perquè, entre d'altres coses, parteix a dia d'avui de realitats sociopolítiques molt diferents, de contextos lingüístics oposats malgrat compartir la mateixa llengua i una història comuna fins el segle XVIII.

Tanmateix, estarem satisfets si ajudem a contribuir al debat sobre aquesta qüestió, una qüestió tossuda, la dels Països Catalans, que després de les tempestes i passions que aixecà en el postfranquisme de la mà del mestre Joan Fuster, semblava condemnada a desaparèixer a la paperera de la història davant la desconnexió que patien els seus membres, tant a dins del sistema autonòmic de l'estat espanyol com, encara més, a dins dels estats francès o italià. Per acabar d'adobar-ho, el procés independentista que viu Catalunya no semblava tenir en compte el territori dels Països Catalans.

Però vet aquí que no fou així, i avui, l'any 2016, hi tenim brots verds que ens permeten albirar el futur amb una certa esperança. Amb el canvis de governs a les Illes i el País Valencià semblen normalitzar-se les relacions institucionals amb Catalunya en diversos àmbits com el cultural (xarxa Llull), però també en l'eix econòmic i d'infraestructures (corredor mediterrani, defensa conjunta del finançament, etc). Aquests canvis també es noten des de fa anys en la societat civil (patronals, empreses, sindicats, etc), que han entès que el desenvolupament comercial de l'arc mediterrani és bàsic per a l'economia industrial i turística de cadascun dels territoris.

A la vegada, hi ha projectes associatius que defensen el dret a decidir que estan col·laborant en clau de Països Catalans des del confederalisme, com el cas de l'ANC amb la PdaD-PV i l'ASM, o xarxes d'entitats que defensen uns territoris Enllaçats per la llengua. Aquest pot ser un bon camí: units en la diversitat, des de la sobirania de cada part.

El món de les entitats segueix sent el gran motor cultural que vertebra un territori amb massa interessos compartits com per seguir girats d'esquena. Perquè articular aquests projectes d'avui serà el benestar de les persones de l'endemà, en benefici de les diferents societats dels Països Catalans, sigui quin sigui l'estatus polític de cada zona. De tots i de totes. O què significa que, en matèria de sanitat, els habitants de Fraga puguin adreçar-se a un hospital com l'Arnau de Vilanova de Lleida, que el tenen a tocar, a fer molts més quilòmetres vers l'Aragó interior?

En definitiva, els Països Catalans avui per avui, potser són encara, en paraules de Joan Fuster, una «pura il·lusió de l'esperit», una utopia. D'acord, però aquesta és una utopia necessària. I la tenim a les nostres mans. “Només” cal que la construïm, dia a dia, perquè s'articuli i es visualitzi. Llavors, ens posem a construir?

Comencem la lectura, que ja s'albira la Flama del Canigó i la cultura del foc que ens agermana...

Òscar Adamuz,

Acció Cultural dels Països Catalans