Títol:
El
bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic
Data:
21/01/2015
Lloc:
Barcelona
Editorial:
Pòrtic
Col·lecció:
P.VISIONS, 76
Descripció
física: 14 x 21,5 cm
Presentació:
Rústega amb solapes
Extensió:
149 p.
ISBN:
978-84-9809-318-6
Quin ha d'ésser l'estatus jurídic del català en el futur Estat? Ha de ser l'única llengua oficial? Ha de compartir oficialitat amb el castellà? O potser ni l'una cosa ni l'altra? Dins el marc del debat al voltant de la política lingüística per al nou Estat, el filòleg, traductor i escriptor Pau Vidal i Gavilán (Barcelona, 1967) defensa la idea que «la llengua catalana no sobreviurà si no es converteix en llengua imprescindible (digues-li única, digues-li oficial o preeminent)» per viure-hi (p. 16). A El bilingüisme mata (2015), l'última obra de divulgació lingüística de l'autor, es planteja el propòsit de descriure la fesomia del «català que ara es parla», identificar-ne el perquè i prenunciar com serà en el futur.
Quin ha d'ésser l'estatus jurídic del català en el futur Estat? Ha de ser l'única llengua oficial? Ha de compartir oficialitat amb el castellà? O potser ni l'una cosa ni l'altra? Dins el marc del debat al voltant de la política lingüística per al nou Estat, el filòleg, traductor i escriptor Pau Vidal i Gavilán (Barcelona, 1967) defensa la idea que «la llengua catalana no sobreviurà si no es converteix en llengua imprescindible (digues-li única, digues-li oficial o preeminent)» per viure-hi (p. 16). A El bilingüisme mata (2015), l'última obra de divulgació lingüística de l'autor, es planteja el propòsit de descriure la fesomia del «català que ara es parla», identificar-ne el perquè i prenunciar com serà en el futur.
Vidal
ha escrit altres obres sobre lingüística, com ara En
perill d'extinció. 100 paraules per salvar (2009),
El
catanyol es cura (2012)
i
100 insults imprescindibles (2014),
però també s'ha especialitzat en la traducció de prosa narrativa
de l'italià al català (Tomasi di Lampedusa, Andrea Camilleri,
Antonio Tabucchi, Roberto Saviano, Erri De Luca). En aquest àmbit,
fou guardonat amb el premi Jaume Vidal Alcover de traducció
2011-2012 per l'obra de Federico de Roberto I
viceré.
Com a novel·lista ha publicat tres títols: Homeless
(2003),
que obtingué el premi Documenta 2002; Aigua
bruta (2007),
que rebé el premi de Literatura científica 2006; i Fronts
oberts (2011).
També és coautor, juntament amb Màrius Serra, d'alguns treballs
sobre enigmística i ha estat el responsable de nombroses seccions
sobre llengua en premsa, ràdio i televisió.
L'obra
està estructurada en quatre blocs. Primerament, l'apartat “Salut
social i política” repassa l'estat del català tot analitzant-ne
la trajectòria històrica i les condicions sociolingüístiques. En
segon lloc, n'avalua la “Salut filològica” del sistema
lingüístic. A continuació, en el capítol “Tractament”
suggereix un seguit de propostes pràctiques per millorar-ne la
situació global que els lectors agrairan, i finalment presenta
l'actualitat del debat que han engegat els experts envers la política
lingüística ideal per a l'esdevenidora República Catalana en
l'últim apartat del llibre, “Cirurgia”. Cadascun dels blocs està
dividit en capítols dedicats a reflexionar al voltant de diferents
temes, divisió que en certs moments no sembla organitzada amb el
màxim encert. Per exemple, alguns dels subapartats del primer bloc
els dedica a qüestions que haurien quedat més ben encabides en el
bloc dedicat a l'anàlisi filològica (“No era el barco”,
“Canvi climàtic versus canvi idiomàtic”).
La globalització de les comunicacions
ha augmentat els contactes entre llengües, i ha provocat el que
Vidal anomena «canvi idiomàtic». L'autor convoca el model
gravitacional de Louis-Jean Calvet, segons el qual l'aprenentatge
d'idiomes avança de forma unidireccional des de la perifèria cap al
centre seguint la cadena llengua local-llengua nacional-llengua
imperial-hiperllengua. Com a exemple, aporta la sèrie
venecià-italià-francès-anglès. Aquest esquema jeràrquic explica
per què els parlants de llengües “locals” –regionals,
autonòmiques, cooficials, etc.; les conceptuades com a menys aptes,
en definitiva– es veuen convidats ambientalment a adquirir les
llengües que es troben en els escalafons superiors, mentre que els
parlants de les llengües elevades estan exempts de seguir el camí a
la inversa. La conseqüència irrevocable és la substitució i
l'extinció de les llengües baixes. Quin és, es preguntaran els
lectors, el lloc del català en aquest esquema?
La nostra llengua pateix unes
condicions sociolingüístiques palesament adverses empeses per una
inèrcia històrica destructiva per mor del contacte amb el castellà,
i trenta anys de Llei de normalització lingüística, critica el
filòleg, no han estat efectius per invertir certs automatismes.
Vidal assegura que l'actitud més perniciosa és l'autocensura que
s'apliquen els individus, tot argumentant que la pressió
imperialista de la llengua castellana ha implementat en la
consciència del catalanoparlant la convicció que la llengua pròpia
és inferior a la llengua veïna, i que per això aquest, víctima
d'un estat de «subordinació mental», entre d'altres comportaments
mai no entaula una conversa en llengua pròpia quan s'adreça a
desconeguts. El gir més dramàtic s'esdevé, sens dubte, quan dos
catalanoparlants estableixen una relació verbal inicial en castellà
i naturalitzen aquesta convenció sense que pugui haver-hi mai més cap
opció d'esmenar-la.
Per a molts sociolingüistes, el
bilingüisme emmascara una ideologia que es fonamenta en aquesta
classificació jeràrquica de les llengües. Autors com ara Francesc
Xavier Vila, Carme Junyent, Lluís Vicent Aracil, Toni Mollà i Juan
Carlos Moreno Cabrera defineixen el bilingüisme com un estadi
transitori en el procés de substitució lingüística d'una llengua
inferior per una de superior. «De la mateixa manera que el turisme
ha matat el paisatge», considera Vidal, «el bilingüisme mata els
idiomes: el més feble dels dos, concretament» (p. 14). El filòleg,
doncs, tampoc és gaire optimista.
L'originalitat de l'autor en
l'enfocament del fenomen rau en la doble perspectiva analítica a què
sotmet la situació de llengua catalana: quantitativa i qualitativa.
En el capítol 7, “El mite de les enquestes”, el filòleg
assenyala que el mètode estadístic «es limita a retratar la
quantitat, però deixa de banda la qualitat» (p. 52). Estudis com
ara l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població, l'Informe de
Política Lingüística o d'altres similars aporten dades numèriques
relatives als parlants, les competències lingüístiques o les
actituds i opinions envers la llengua, però no n'aporten
pràcticament cap de qualitatiu sobre el grau de coneixement o les
habilitats ni descriuen aspectes interns de la llengua. Conclou que
si l'objectiu de les enquestes és proporcionar fonts per programar
polítiques lingüístiques, aleshores caldria orientar-los de forma
que també oferissin aquests tipus de dades. Aquesta és una
vindicació recurrent en el discurs vidalià, que argumenta que el
català ha patit un procés de basquització, és a dir de pèrdua de
freqüència i d'àmbits d'ús, però també un procés menys visible
i potser per això més perjudicial de galleguització o
descomposició sistèmica.
Els lectors aviat podran advertir que
una de les preocupacions fonamentals del lingüista és la difusió
indiscriminada del catanyol, el «català oral o escrit que, a causa
de la presència excessiva de castellanismes, provoca un efecte o bé
de certa comicitat o bé, cosa més greu, d'incapacitat del parlant
d'expressar-se genuïnament» (p. 166). Vidal assenyala l'alt grau
d'espanyolització dels mitjans de comunicació en llengua pròpia i
la presència de professionals de la llengua amb escassa preparació
lingüística com els principals promotors de la castellanització de
l'idioma. La catanyolització es pot percebre en la contaminació no
només lèxica, sinó també fonètica i estructural.
Qualsevol
sistema lingüístic té els mecanismes necessaris per generar noves
paraules –com la derivació i la composició, en català–, tot i
que també pot manllevar unitats lèxiques d'altres idiomes. Això
no obstant, sovint ocorre que els manlleus són incorporats obeint la
moda i suplanten
mots genuïns amb què la llengua adoptant ja compta per referir-se a
la mateixa realitat. Els barbarismes (barco,
puesto,
después
en
comptes de vaixell,
lloc
i
després),
doncs, són característics del catanyol, però també ho són els
calcs semàntics (tenir
que en
lloc de haver
de,
*Calen
proves, i les trobarem en
lloc de Calen
proves, i en trobarem).
«L'escampadissa de calcs i interferències (que el contacte de
llengües facilita) és una fase descrita dels processos de
substitució lingüística» (p. 161), adverteix Vidal.
També
descriu un fenomen a mig camí entre la interferència lèxica i el
canvi de codi, en què el parlant combina compulsivament frases en
català i castellà dins un mateix discurs, tot i que també aquestes
seqüències es redueixen fins a construir frases híbrides, com ara
Ja
t'ho vaig dir, que valia més no comprometre's: con estos nunca se
sabe.
Mentre que el parlant diglòssic alterna els codis segons la funció
(per exemple, quan fa servir el castellà en adreçar-se a un
desconegut o a l'Administració) i el bilingüe els alterna segons la
situació (amb un interlocutor parla en català i amb l'altre, en
castellà), el bilingüe compulsiu els barreja sense cap criteri i
mogut, segons Vidal, per una voluntat de «modernor i
desideologització» (p. 132).
En l'àmbit fonètic s'ha produït una
anomalia entre els parlants més joves que consisteix a parlar el
català amb el sistema fonètic castellà. Trets com ara la
desvelarització de la ela, el ieisme, la desaparició de la
sonorització de la essa final o la incorporació de la ge
intervocàlica intensament fricativa estan molt estesos entre la
població jove i s'entenen com la forma de parlar característica de
les noves generacions. Això no obstant, palesen l'assimilació
unilateral del sistema fonètic del català en el castellà i, encara
que passen desapercebuts, són un símptoma evident de l'erosió
formal de la llengua.
Finalment,
les interferències estructurals més profundes d'origen castellà
són visibles en la caiguda de l'article personal (*Bon
dia, sóc Mario Pons, sirgador de l'Ebre,
en lloc de Bon
dia, sóc el/en Mario Pons, sirgador de l'Ebre),
la nominalització (*Volem
la prohibició de la venda de begudes alcohòliques,
en comptes de Volem
prohibir la venda de begudes alcohòliques),
la despersonalització (*El
cadàver no es va poder aixecar fins a l'arribada del jutge,
en comptes de El
cadàver no pogué ser aixecat fins a l'arribada del jutge),
la suplantació de pronoms (l'esmentat *Calen
proves, i les trobarem,
en comptes de Calen
proves, i en trobarem)
i la fraseologia, però també n'hi ha algunes d'origen anglès, com
ara el possessiu saxó (*Envoltem
l'edifici per evitar el seu enderroc,
en comptes de Envoltem
l'edifici per evitar-ne l'enderroc).
La ironia i el sentit de l'humor amb
què l'autor planteja el problema no apaivaguen la cruor de la
realitat: el català s'està morint. Les dades sociolingüístiques
indiquen que la nostra llengua no té, en general, prou incidència
social perquè n'estigui garantida la supervivència, però tampoc la
«salut filològica» del sistema lingüístic és la d'una llengua
amb perspectives de futur. Aleshores, què cal fer? Per a Vidal,
tenir un Estat a favor en què el català sigui la llengua preeminent
és una condició necessària però no suficient per revertir-ne la
dissolució. El lingüista comparteix el diagnòstic del mestre Joan
Solà que «El català no es morirà per falta de parlants, sinó de
català», una mancança en sentit social, però també filològica.
La solució consisteix a fer servir el català sempre, però, a més,
fer-lo servir bé en el context d'un Estat que no hi actuï en
contra. Segurament ens faríem un favor, lectors, si féssim una
autoavaluació dels nostres usos i costums lingüístics; segurament
podem fer-ho més i millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada