[L'endemà des de la Catalunya del Nord] Una esperança renovada, per Daniela Grau

Tractar la interrelació entre la Catalunya del Nord i la resta dels Països Catalans s'escau molt bé al juny del 2016 quan tornem a tenir motius d’esperança i fe en la nació sencera.

Al final dels anys cinquanta del segle passat dos patriotes nord-catalans precursors, Josep Deloncle i Gilbert Grau, elaboraren projectes i engegaren accions per tal que els catalans del Nord recuperéssim la identitat malmesa i s’esborressin les fronteres –també mentals– entre catalans separats per la força de les armes el 1659. (Tractat dels Pirineus).

Denunciaren l’imperialisme francès ignorat en tots els nostres països per connacionals enlluernats pels eslògans d’una França pretesament «terra de llibertat, igualtat, fraternitat»: un mite divulgat amb èxit arreu del món que amaga la presó de pobles que han estat des de bon començament totes les repúbliques franceses. Al principi dels anys seixanta Grau denuncià el colonialisme francès i les seves tràgiques conseqüències tant en l’àmbit lingüístic: «França, jutjada com a tan lliberal pels estrangers ha sempre intentat ofegar la nostra llengua i nosaltres Catalans, fills d’una dissortada Catalunya destrossada i mutilada, sols tenim com a mitjà d’expressió el francès» (carta en francès, 1962), com en l’àmbit econòmic: «... assistim a l’anorreament del nostre patrimoni català, llengua, cultura, expressió i tradició... en tot cas tinc el cor que sagna... Anorreament de les petites i mitjanes empreses, planificació i recessió de l’horticultura» (1964, en francès).

Per combatre els efectes de la colonització Grau era convençut ja el 1966 de l’interès, també econòmic, d’una confederació catalana: «València, Balears, Rosselló, Andorra, poden representar un complex econòmic necessitat per Europa» (carta al pare abat de Montserrat Escarré, refugiat a Itàlia, 26.06.1966).

El 1965 i el 1966 Grau i Deloncle aposten per una Catalunya reunificada i sobirana. El 23 de juny del 1966 decideixen portar la Flama del Canigó –amb la qual, d’uns anys ençà, l’entitat excursionista de Perpinyà el Cercle dels Joves encenia els Focs de Sant Joan– al coll d’Ares, i esborrar així simbòlicament la frontera. Un any després s’inicià el recorregut de la Flama pels pobles del Ripollès i d’Osona i al llarg dels anys es multiplicaren les rutes. Grau volia fer de la Flama un mitjà de conscienciació nacional mitjançant la seva transmissió i conjuntament la lectura d’un Missatge, portat del Nord, a favor de la independència i reunificació dels Països Catalans: «... volem... fer de la flama del Canigó l’abrandament inextingible de la fe en el nostre esdevenidor de nació segura de la seva voluntat d’independència. Visca Sant Joan 1985! Visca la Confederació Catalana!». (El Llamp, 1985).

Ni la nostra gent ni les institucions arreu dels Països Catalans no van poder assumir el repte de divulgar aquell ideari; tanmateix la Flama va ser reconeguda com a «símbol d’unió dels Països Catalans» el 2006 al Congrés de Montesquiu en presència de tots els equips que assumeixen la seva distribució al Principat de Catalunya, i va ser definida com a tal per E. Benach, president del Parlament, el 2008.

Enguany s’acompleix el cinquantenari de l’arribada de la Flama al Coll d’Ares i encetem una nova etapa esperançadora: tres organitzacions sobiranistes dels Països Catalans, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), l'Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) han decidit reivindicar la Flama com a símbol unitari i celebrar Sant Joan com a Festa Nacional dels Països Catalans amb l’edició d’un cartell que palesa la voluntat comuna.

És clar que aquesta decisió no posarà fi a tres segles de colonització francoespanyola.

Tanmateix els Països Catalans necessiten una diada comuna i un símbol geopolític que sigui un referent identitari nacional: al Canigó es vincula el concepte de pàtria de l’abat Oliba al segle XI fins al patriotisme de J. Verdaguer al segle XIX, l’ideari de Pau i Treva d’Oliba com a base del futur constitucionalisme, l’art romànic, el renaixement literari de la nostra llengua al segle XIX, l’excursionisme al segle passat, l’ecologisme ara i, al llarg dels segles, l’esperit de resistència, tant dels Angelets de la Terra que lluitaren contra l’annexió francesa com dels independentistes avui dia, amb un mateix crit: «Visca la Terra!».

Daniela Grau, portadora de la Flama del Canigó
Catalunya del Nord, juny 2016