El mirall portuguès
"Vegé que Espanya era una en tres,
Perquè tres parles hi sentia,
i essent tres feia harmonia
Però fent-ne una no eren res."
1905. "Or de llei". Maragall, Joan
Aquest extracte del poema de Joan Maragall (i que recorda al de jacint Verdaguer, "Lo Pi de les Tres Branques"), representa el pensament i anhel d'una part del catalanisme literari de començament del segle XX mentre es formava el projecte nacional propi.
Sense dubte, el punt de partida d'aquest pensament fou el record de la guerra del 1640, on les nacions portuguesa i catalana es rebel·laren contra l'Imperi hispànic dels Àustries amb diferent sort. El mateix Pau Claris va rebre una delegació portuguesa. Aquest paral·lelisme assimètric va fer néxer un cert sentiment de fraternitat i solidaritat entre els dos països, esdevenint "nacions germanes". La idea base d'aquesta entesa giraria al voltant de la "saudade", l'enyorança que evocà temps passats.
Des del catalanisme cultural de la Renaixença es ressaltà el passat medieval de la Corona d'Aragó i amb ell la tradició confederalista que representava. Per als Prohoms catalans l'estatalitat de Portugal i la seva inclusió en un projecte de futur conjunt va ser el mirall des del qual reflectir un major equilibri a la península ibèrica, una nova composició política més justa que trenqués l'hegemonia castellana (Castella separà dues nacions germanes). Havia renascut l'iberisme, que es bastia sobre tres branques principals: la castellana, la catalana i la galaico-portuguesa).
Aquesta filossofia troba interlocutors a banda i banda de la messeta castellana, trobant importants aportacions en autors i polítics catalans com l'esmentat Joan Maragall, el mallorquí Joan Estelrich, Ribera i Rovira o Enric Prat de la Riba. Aquest últim va ser un destacat polític i ideòleg del catalanisme conservador, president de la Mancomunitat de Catalunya i escriptor d'obres importants com "La nacionalitat catalana". Ell escrigué algun paràgraf molt eloqüent al respecte: "Treballar per reunir tots els pobles ibèrics de Lisboa al Roine dintre d'un sol estat." L'eclosió del modernisme com a moviment cultural connectat al país tampoc va restar al marge de l'evocació iberista, mirant als veïns atlàntics (Galícia i Portugal) de manera recurrent.
La visió general d'aquella part del nacionalisme català primer cultural i després polític, va ser la de defensar un iberisme tripartit que, des de la base de la igualtat entre els tres grans territoris de la península, argumentava els adventatges d'una Espanya de trets imperials però plural i respectuosa amb la idiosincràsia de cada nació. En el cas català, per exemple, es defensava la llengua, el proteccionisme de la burgesia industrial predominant de l'època i el lideratge econòmic de l'àmbit català, entenent aquest dins de l'esfera dels Països Catalans i l'Aragó. Ells defensaven que això seria la veritable Espanya.
No obstant les bones intencions i l'intercanvi epistolar entre els tres territoris, aquest projecte tenia molts detractors i moltes dificultats per tirar endavant; el nacionalisme d'estat portuguès sempre ha mirat amb recel el paternalisme espanyol i ha temut acabar com una regió d'Espanya més. Tanmateix, des de l'epicentre castellà l'univisió centralista de l'estat-nació cada vegada es feia més i més hegemònica, deixant poc espai a la federalització. Per últim, no tot el moviment catalanista veia amb bons ulls el projecte iberista, considerant-lo una veleïtat literària com va passar amb els també "germans occitans i la pàtria llemosina". Cap als anys 20 del XX ara ja una majoria del catalanisme apostà per buscar l'autogovern que defensés cada nacionalitat dins d'Espanya (com els bascos i els gallecs), però alhora també buscant canviar la concepció de l'estat, clarament deixant al calaix de la història el projecte dun Estat/Imperi peninsular d'Ibèria.
Almenys fins a dia d'avui.
