[L'endemà des de les Illes Balears] Una normativa unitària, per Toni Barceló

«Sí com lo foch   creix la sua flamada
quant li són dats    molts fusts perquè·ls aflam,
e ladonchs creix   e mostra major fam,
com pot sorbir   cosa que·l sia dada,
ne pren a mi,   car ma voluntat creix
per los desigs   presentats en ma penssa,
e, remoguts,   seria'ls fer offensa,
car d'altra part   ma voluntat no·s peix.»

AUSIÀS MARCH (XXXIII)

Dissortadament, malgrat l'evidència de les dades històriques i el criteri científic de comunió sistèmica entre els parlars dels Països Catalans, la unitat de la llengua catalana continua essent un principi que s'ha de reivindicar i justificar a tota hora i en tot lloc. El secessionisme lingüístic té un gran calatge arreu de la catalanofonia, i es materialitza en moviments com ara el gonellisme, el blaverisme, el particularisme invers i d'altres. Els secessionistes no només assetgen la comunitat catalanoparlant des de fora: també l'erosionen des de dins.

José Ramón Bauzá, la figura més cofoia i caricaturesca del gonellisme institucional, fou el president del Govern Balear durant la darrera legislatura. Aquest personatge, caracteritzat per un anticatalanisme abrandat, emprengué l'ambiciosa tasca d'invisibilitzar la nostra llengua en els espais públics. Entre d'altres iniciatives catalanòfobes, castellanitzà la televisió autonòmica, dinamità el model d'immersió lingüística del sistema escolar balear, suprimí el requisit del català per accedir a les places de l'administració pública, dissolgué la Direcció General de Política Lingüística i paralitzà la col·laboració amb l'Institut Ramon Llull, tot plegat amb el subterfugi estratègic de promocionar les modalitats lingüístiques illenques. L'actual govern progressista –que afortunadament compta amb representants sobiranistes– ja ha iniciat un seguit de polítiques per revertir aquesta situació al consens que caracteritzà el debat sobre la llengua i la identitat pròpies des que es va aprovar la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears l'any 1986.

L'absència d'una autoritat lingüística efectiva compartida per tot el domini lingüístic n'és una de les causes i conseqüències, d'aquest desgavell. Segons els estatuts de l'Institut d'Estudis Catalans, l'organisme assumeix el triple objectiu de «Tenir cura de l'estudi de la llengua catalana, establir-ne la normativa i vetllar perquè el procés de normalització d'aquesta llengua sigui coherent arreu del seu àmbit lingüístic [cursives meves].» Aquest propòsit ideal, òbviament, no s'acompleix de manera satisfactòria. Per exemple, l'article 35 de l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears reconeix la Universitat de les Illes Balears com la «institució oficial consultiva» amb relació a «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears». La universitat pública ha tengut i continua tenint un valor incalculable per a la normativització de la llengua, però, tot i la seva col·laboració amb l'IEC, sovint ha estat menystenguda i desautoritzada pel discurs secessionista.

Per a algunes llengües poderoses, com ara l'anglès i l'alemany, el fet que cap institució oficial s'encarregui de regular-les no suposa una amenaça, però que el català pogués rebre el mateix tractament no sembla una proposta realista. Cal recordar i denunciar un pic més que, a l'estat espanyol, la nostra llengua pateix unes condicions sociolingüístiques palesament adverses empeses per una inèrcia històrica destructiva –i autodestructiva– per mor del contacte amb el castellà. Aquesta pressió imperialista ha provocat, a més, l'afebliment estructural del català fins al punt que no pocs experts han diagnosticat que s'està extingint per dissolució fonètica, lèxica, morfològica i sintàctica en la llengua del Regne d'Espanya; per tant, és urgent i imperatiu que els Països Catalans acceptem i compartim una autoritat lingüística rigorosa, independent i unitària: l'endemà en depèn.

Toni Barceló,

músic i membre d'Acció Cultural dels Països Catalans.