Un soldat famolenc, llardós
i malgirbat havia fugit, cames ajudeu-me, d’una guerra fratricida.
Tot tractant de tornar a casa seva, per camins de cabra, es perd i va
a raure en un mas. En cerca la mestressa i li demana quelcom de
menjar. Però la dona se’l treu de sobre. El mateix li passa tant a
la masia del costat com a la de més enllà. I tres quarts de mateix,
amb els veïns del poblet que ve a continuació. Ningú en vol saber
res. El recluta que, és a punt de plorar, s’asseu a prop de la
font de la plaça. Els vailets del poblet en veure’l tan abatut i
trist, li diuen: «Soldat, què tens?» Ell contesta que li faria
il·lusió fer una sopa de pedres: «Em surt molt bona.» La canalla
de seguida reacciona: «Què et podem ajudar?» El recluta respon: «I
tant! Per començar, em cal llenya, pedres, aigua i una olla de les
grosses». Tal dit, tal fet, els bordegassos se les enginyen per
satisfer la petició. Plegats omplen l’olla d’aigua, hi
afegeixen un grapat de pedres i encenen el foc. A mesura que
s’escalfa l’olla, la mainada s’impacienta per tastar la sopa.
El soldat hi suca un dit, se’l llepa i afirma: «Hi manca un
pensament de sal.» Una noieta se les empesca, sense que sa mare se
n’adoni, per aconseguir-ne d’amagatotis. El pessic de sal va
directe a l’olla. Aleshores, el soldat desconegut fa un segon tast
i confessa: «Hi manca un xic de tomàquet.» Llavors és un noiet,
qui cuita corrent s’acosta a l’hort de casa seva i en torna amb
un ramell. I és així com aquest cuiner improvisat va incorporant a
l’olla, mitjançant les aportacions de la quitxalla, un tall de
cansalada, quatre fulles de col, un os de pernil, un parell de cebes,
un nap... Són tants els que hi volen posar cullerada, que hi ha
marrecs que es pregunten: «I jo, que puc dur?» Enmig d’una flaire
que hi canten els àngels, la comitiva infantil està expectant
mentre el soldat no deixa de remenar l’olla com si es tractés
d’una cerimònia. El recluta cuiner extreu el pedram i ho tasta per
enèsima vegada: «Mmmm...! Ha quedat boníssima! La millor sopa de
pedres que mai he preparat!» La plaça s’ha convertit en una
festa. El soldat cuiner demana a la xicalla: «Digueu a la família i
als convilatans, tant del poble com dels masos, que vinguin amb plats
i culleres, hi ha sopa de pedres per a tothom». Gràcies a aquelles
criatures encuriosides el recluta alleugereix una fam de fa dies i el
veïnat s’hi llepa els bigots.
A
hores d’ara La
sopa de lletres
és una rondalla que passa per catalana. No és ben bé així. La va
adaptar i popularitzar el malaguanyat Xesco Boix els anys 70. Boix va
fer mans i mànigues, des del seu àmbit, l’animació infantil, per
dotar els Països Catalans un magma cultural potent, que a voltes
bevia de les fonts d’altres pobles. Hi ha més d’una versió de
La
sopa de lletres,
atès que és un conte clàssic europeu de tradició oral pensat com
a estratègia de millora col·lectiva. És en aquesta línia, la de
la creativitat i la de la cooperació, que els diferents territoris
de l’àmbit lingüístic en sortiran reforçats. Però no és
recomanable dir el que et cal i menys amb un to desesperat. Mentre el
recluta afamat pidola, les portes se li tanquen. Allò aconsellable
és oferir als altres l’ocasió de participar activament en una
iniciativa engrescadora. L’èxit és un estímul: excita. Just en
el moment que el soldat desconegut esdevé emprenedor i genera
entusiasme, el sector infantil s’hi suma: no dubte a posar-hi el
seu granet de sorra. És tan motivador cuinar junts el que ve a ser
una escudella i després cruspir-se-la, que ningú s’hi resisteix.
Els beneficis s’ho valen: els ingredients oferts es transformen amb
una sopa d’allò més apetitosa. I, arribats en aquest punt, ningú
se’n recorda d’aquell recluta captaire.
La
nació catalana d’avui va curta de nutrients. Contes com el de La
sopa de lletres
ens permeten adonar-nos que en gran part, el futur depèn de
nosaltres. La saviesa universal, inherent en els grans relats, ens
recorda que amb una mínima contribució, podem obtenir molt. El
pedram de la rondalla esdevé, mai més ben dit, una pedra de toc: el
sarpat de pedres deixen de ser quelcom sense valor per desencadenar
un resultat positiu, a ran del qual tothom hi guanya. Qui menja sopes
se les pensa totes!
Quim Gibert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada