 |
| Detall d’un llibre de text de l’Editorial Edelvivies. Motiu de “debat” aquesta setmana a les xarxes socials. |
ELS RISCOS PODEN SER SUBTILS I HEM DE SER-NE CONSCIENTS
Joan Morro
Una reflexió de Joaquim Torrent arran d’una altra que vaig fer jo entorn d’un curs universitari de “catalánvalenciano” m’ha motivat a voler remarcar que, a parer meu, alguns riscos que actualment acompanyen a la cultura catalana són cada vegada més subtils. El guionet del nom del curs pot ser un disbarat i una ofensa, certament, però n’hi ha més. Això és el que m’interessa apuntar.
Anticatalanisme i catalanofòbia són coses diferents. Catalans i catalanisme, també. Així mateix, totes les cultures tenen condicions internes, externes i sempre evolutives. N’hauríem de ser conscients si no volem caure en antagonismes grollers, del tipus “els setciències contra els rucs”, “els bons contra els dolents”. Això és un risc. Per això vaig suggerir que des de diferents postures –pedants, buròcrates, folklòriques– es pot argumentar contra les intuïcions més fermes i els fets més contrastats inclús des d’una presumpta innocència. Sí, pràcticament tot es pot argumentar. No ho dic per fer elogis sinó per parar atenció. En aquestes postures fins i tot podem trobar a qui no és catalanòfob ni nega públicament la unitat de la llengua catalana però que, justament per argumentar en comptes d’amenaçar, contribueix a l’anticatalanisme d’una forma tan eficient com inesperada.
Que l’Agència Tributària ofereixi serveis en català i en valencià no és equivalent a que una Universitat pública ofereixi cursos que diferencien l’idioma en dos noms, encara que les dues institucions puguin fer mal als ulls i a la salut de la llengua comuna. Dic que és un risc no entendre la diferència, i no ho dic per humilitat sinó per prudència. El funcionari de l’Agència Tributària potser no sap qui són Ramon Llull i Pompeu Fabra; el professor de la Universitat pública probablement sí que ho sap. Un Pericay és un Lizondo evolucionat. Intelligenti pauca.
Paga la pena no oblidar que la inquisició, el colonialisme i el feixisme també tingueren arguments al darrere, de vegades presentats per grans pensadors; verbalitzar postures tot d’acord a premisses entrelligades i conclusions derivades, així com fer servir dades i dates d’una forma més o menys elegant, no carrega cap compromís amb cap moral en concret i alhora afavoreix la immunitat i la propaganda (un concepte, per cert, originàriament concebut per a dur a terme noves estratègies evangelitzadores). N’hi ha també els que, avui dia, sense sotmetre gent, argumenten contra les evidències de l’escalfament global o a favor del disseny intel·ligent. Inclús premis Nobel com el genetista James Watson han fet declaracions masclistes i racistes. Que facin servir la paraula i no merament la censura, els insults i les agressions és un factor que no hem de menystenir. Aquí rauria un altre risc.
Argumentar millor no té per què ser políticament rellevant quan més d’una part argumenta. No garanteix tampoc ser més bo d’acceptar. Però qui argumenta, encara que tingui un límit (o molts), rep certa legitimitat a nivell social. No són pocs els promotors de l’anticatalanisme que ja ho saben. I el que saben des de fa temps és que fan l’agost cada vegada que acusem d’ignorància als que neguen la unitat de la llengua.
Si vaig prendre com a pretext el curs de la UNED per acabar esmentant els gonelles d’última generació va ser precisament per a subratllar que els arguments, per febles i esbiaixats que siguin, poden arribar a convèncer si hi ha institucions favorables; unes institucions que de fet poden promocionar (per a major glòria de les estratègies anticatalanistes) que el català no té un únic organisme regulador o que hi ha qui vacil·la a l’hora d’esmentar-ne el nom, encara que la llengua referida sigui reconegudament la mateixa.
Tenir més arguments no comporta tampoc més rellevància política. Alguns, en canvi, guanyen simpaties per barrejar quatre fonts, sobretot si poden aferrar-se a quelcom fàcticament respectable. No ho hem d’oblidar. En tot cas, els riscos no sempre són els que eren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada