Historiografia
valenciana
Hi ha un llibre que
m’ha caigut de les mans. No per roí ni pel pes material. No. M’ha caigut perquè
m’ha fet mal.
Són fets que solen
passar quan es compara i mira més enllà de la immediatesa. I aquestes són coses
que succeeixen més sovint del que un voldria. Especialment en allò que fa
referència a la bibliografia dels nostres Països.
Anem a pams. Fa
relativament poc m’endinsava en la lectura del volum “Anar de debò “ de Borja de Riquer. Tot un seguit d’articles de contingut nacional.
Unes vegades tirant mà de fets històrics passats i d’altres més del moment
actual. Ha estat una lliçó per saber què preocupa un historiador i què ens deu preocupar als
lectors generals.
Borja de Riquer fa la
connexió entre fets passats i la seua projecció i interpretació amb la mirada
actual. És, en definitiva, un llibre que parla de l’ara . Sense preocupar-se
massa sobre la identitat dels catalans en termes genètics ni en termes
culturals o socials.
Per un altre costat ,
quasi simultàniament, llegia el llibre de Ferran Garcia-Oliver “ Valencians
sense ADN. Relats dels orígens” Garcia-Oliver és un historiador de prestigi i conscient del
País. Ha fet treballs de gran valor sobre punts concrets de la nostra història
medieval. Es un autor que jo seguisc des del 89 amb una obra com “Oc”.
És a dir, Ferran
Garcia-Oliver és un d’eixos autors que donen prestigi a la terra. Però clar,
com tots els altres ciutadans , es fa ressò de les necessitats i penúries de
casa.
I així, en aquesta
tasca per anar arrodonint el nacionalisme valencià, sempre, ai, tan limitat en
extensió entre la gent valenciana, ha hagut de fer allò que, tal vegada no era
el seu interès primordial .
Però que per civisme, i espere haver interpretat en
aquest sentit el seu darrer premi d’assaig “Joan Fuster” dels Octubre
valencians , s’ha posat a escriure sobre l' ADN dels valencians.
Treball tal vegada
necessari encara per a una part
important de la població per aclarir determinades qüestions sovint
tergiversades per la mala llet de forces polítiques contràries al
valencianisme. O simplement desconegudes del comú de la gent valenciana.
És un treball fet per
seguir ,tal vegada, contra situacions
adverses , assumint l’esperit de la frase gramsciana “- Tindre el pessimisme de la
intel·ligència, i l’optimisme de la voluntat”
I fins ací perfectament comprensible i lloable. Però
el que , al meu parer mostra la diferència entre els treballs d’un historiador
i l’altre és el camí que ells han de
prendre per defensar la societat en què
viuen.
I no és un detall insignificant ni esporàdic. La
historiografia, però també els articles habituals en la premsa valenciana o
catalana, es veuen obligats a tractar la realitat sobre unes premisses
diferents per a cada territori en certa
mida. Cosa lògica per altra banda ,és clar.
I vist això el que cal esperar és que, conforme canvie
la societat , la historiografia valenciana puga ocupar-se molt més de la
situació present i de les propostes de futur, que no del passat o de la imatge
social i simbòlica, ideal, que el poble valencià puga tindre d’ell mateix.
El llibre m’ha caigut de les mans perquè , una vegada i
una altra hem d’anar donant voltes i revoltes a allò que som els valencians i
valencianes. És un tema que ja tractà Fuster . Però que encara pesa en la imago
mundi col·lectiva.
Tot i això, per sort, Dylan dixit, “els temps estan
canviant”. I ara tenim dins el cercle
del poder polític una gent que sí que sap
qui som i als que no els cal preguntar-se cada matí d’on ve i quin és el nostre
ADN.
Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada