"A Catalunya, estem adoctrinats?, per Joan Morro

Font: periodistadigital.com

A CATALUNYA, ESTEM ADOCTRINATS?

Per Joan Morro

La temporada estiuenca és un bon període per saber què es pensa del país propi, sobretot si hom surt de vacances. Si aquest país és Catalunya, a més a més, el saber adquirit fora probablement recordarà el que els antropòlegs diuen “primer contacte”, és a dir, la situació per la qual membres de diferents cultures prenen consciència l’un de l’altre per primera vegada. Aquesta situació pot donar-se inclús sense necessitat de sortir de la nació catalana, la qual cosa mostra el mal que la desconnexió comunicativa fa en un món com l’actual.

Un exemple paradigmàtic de l’esmentada situació antropològica és quan l’altre, el que no viu a Catalunya, diu al que viu a Catalunya que en el seu país hi ha adoctrinament. Que a Catalunya estem adoctrinats. Que a ell, com a català, li volen adoctrinat. “Que per què? Home, l’independentisme és una cosa que els nacionalistes, que són els que manen, han promogut”. És ben estrany que ho diguin així, en català, però la idea proferida és si fa no fa la mateixa.

Una de les primeres coses que hom sol apreciar en aquesta situació és el barreig que hi ha quant a l’independentisme i el nacionalisme. Aquest barreig normalment és degut a creure que l’independentisme és una conseqüència natural del nacionalisme, que com a tal sempre és “extremista”, com va dir la “ciudadana” Carolina Punset en un mític discurs d’investidura a les Corts Valencianes. Com si l’independentista estigués teledirigit pel nacionalisme. Com si el nacionalisme no pogués ser un recurs retòric de l’independentisme. Com si el nacionalista hagués de desitjar la independència. Tot plegat és esbiaixat. Bona part de la cúpula del PP, PSOE i Ciudadanos són nacionalistes espanyols, però no són independentistes, car fan tot el possible per a dependre de les grans multinacionals i la burocràcia francoalemanya. També es pot ser nacionalista català sense ser independentista, com ho han estat tradicionalment els regionalistes Jordi Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida; tots dos, per cert, considerats en diversos moments els polítics més ben valorats pels poders fàctics espanyolistes. Cap anomalia.

•  El catalanista no és separatista d’entrada, ni tampoc algú obsessionat per ser diferent o millor, ni un mer regionalista, sinó que primerament és qui no accepta el reiterat alliçonament ufà i superb contra els catalans. 

Si algú, en la situació esmentada, mira de fer entendre a qui no viu a Catalunya (si hi ha paciència i ganes d’escoltar) el dia a dia del Procés i les diverses aspiracions dels catalans quant al que tenim i produïm, el que anem fent, sent i sentint, és ben probable que no trigui a adonar-se que l’independentisme català suposa un posicionament radical en el debat de les idees polítiques i, concretament, quant a l’entesa entre espanyolistes i catalanistes, especialment tal com aquestes dues tendències es conceben des del nacionalisme espanyol. Això s’agreuja quan la part que defensa expressament un marc polític espanyol, o bé que diu ser neutral tot i viure en un espai políticament constituït com “Espanya”, alhora nega aferrissadament ser nacionalista o que l’altre formi part d’una nació diferent. No estranya que l’independentisme català en particular, i el catalanisme en general, hagi estat tant ahir com avui una resposta política a l’espanyolisme, el qual ha tendit tradicionalment a fer creure que qui qüestiona la unitat d’Espanya és un adoctrinat. Una creença que, si bé també ha estat promoguda pel regionalisme català i l’espanyolisme d’esquerres, fou curosament conreada durant el franquisme.

El catalanista no és separatista d’entrada, ni tampoc algú obsessionat per ser diferent o millor, ni un mer regionalista, sinó que primerament és qui no accepta el reiterat alliçonament ufà i superb contra els catalans. Aquesta és l’arrel del catalanisme. Amb tot, podem demanar-nos: a Catalunya, estem adoctrinats? La pregunta no és absurda, ja que el refinament analític i la competència lingüística no priva a ningú de no ser víctima d’adoctrinament. Podem pensar per què pensem com pensem. Que puguem diferenciar l’independentisme i el nacionalisme fins al punt d’aclarir-los conceptualment i reconèixer casos històrics i contraposats de cadascun no garanteix que algú no estigui adoctrinat.

Una manera recomanable de respondre si hom pateix adoctrinament és escoltar els arguments de l’altre, de qui afirma que hom està adoctrinat, que nosaltres i molts dels que ens envolten estem adoctrinats, tot tractant de donar-ne respostes. Si hom està disposat a atendre els arguments de qui diu que hi ha adoctrinament a Catalunya, sempre que l’altre estigui disposat a presentar-los, el més probable és que acabi atenent diferents versions de, com a mínim, tres presumptes focus d’adoctrinament.

Primer, naturalment, els polítics. Aquest acusament no sols caracteritza a qui no sap diferenciar l’estricta política i la vida quotidiana i, tanmateix, a qui obvia la complexitat de les societats modernes; també és propi del populista. Essent la nostra una època on els populistes s’han estès per bona part de les tertúlies televisades, part dels que diuen ser d’esquerres i fins i tot de departaments universitaris, no és estrany que avui dia hi hagi un curiós maridatge entre populisme i espanyolisme (tot i que aquesta perspectiva ja es pot trobar a personatges com Alejandro Lerroux i José Antonio Primo de Rivera). Els populistes tenen l’estranya virtut de combinar la certesa que el poble és imbècil, incapaç de raonar, juntament amb discursos que presenten els polítics com una malaltia. Així no estranya que, tot i la pretesa subtilesa, semblin incapaços de presentar propostes concretes i coherents tot escoltant i discutint la resta d’alternatives. Com qui sap que no té res a oferir, necessiten l’ambigüitat ininterrompuda i fer creure que els adversaris estan mancats de seny. Ara bé, no dubtaran a indicar-nos quina mesura política és més o menys encertada. Ells veuen un poble i un destí que ningú no veu.

El populisme té especial presència quan es tracta de desacreditar l’independentisme català. Una raó al respecte és que els independentistes tenen majoria parlamentària a Catalunya. Els plantejaments populistes prenen especial protagonisme quan es tracta de defensar que hi ha adoctrinament a Catalunya, perquè permet apuntar a que els catalans són imbècils governats per malalts. Des d’aquesta perspectiva, l’actual formació del Parlament representa una mena de malaltia i suspendre’l sembla una cura pal·liativa. Així no és gaire complicat trobar espanyolistes de dretes i d’esquerres, amb més o menys experiència i formació, compartint discurs. Les qüestions polítiques i les perspectives dominants, encara que no s’entenguin, condicionen la conducta humana tot generant curioses avinences.

•  Qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya té dificultats per assumir que els catalans a l’hora de triar els seus governants i els canals informatius tinguin opcions diverses, provinents de Madrid i Barcelona

Un segon focus d’adoctrinament apunta a l’escola. Si bé acusar els polítics és característic del populisme, acusar l’escola és característic de l’autoritarisme, com ho prova el fet que qui fa aquesta acusació tot d’una diu què i com s’ha de fer a l’hora de transmetre coneixements i competències. Des de l’autoritarisme sembla difícil privar-se de declarar que els mestres són l’enemic (una reacció, per cert, força freqüent entre qui no sap o no pot argumentar a favor del que considera els seus interessos). Val a dir que l’autoritarisme sol ser un efecte de la manca d’autoritat. L’autoritarisme es reconeix quan una de les parts d’una situació crítica vol imposar què i com s’ha de fer sense considerar els arguments de la resta de parts. Aquesta situació esdevé, generalment, quan les parts implicades semblen incapaces de posar-se d’acord degut a l’absència d’un principi (o “príncep”) que les aplegui. No és casual que l’autoritarisme caracteritzi les cúpules del PP, PSOE i Ciudadanos contra el Procés, ja que s’estimen més suspendre l’autonomia catalana que acceptar un referèndum sobre el futur de Catalunya.

Un apunt que cal no oblidar davant els que pensen que les escoles catalanes –incloent els centres catalans de batxillerat– adoctrinen en l’independentisme és que l’independentisme té ara per ara majoria parlamentària; una majoria que no és ben bé producte dels mestres. En efecte, per qüestions d’edat, només una molt petita part dels estudiants d’escola vota. En qualsevol cas, si realment algú creu que els mestres tenen aquest poder de seducció, cal que es facin les següents preguntes: com és que hi ha fracàs escolar, per què és tan difícil que un estudiant interioritzi l’impartit a classe, si tant de poder tenen els mestres? Com és possible que els mestres catalans treballin per a la causa independentista i que, per tant, tots ells siguin gent tan odiosa? Realment són els mestres catalans els únics a tot el Regne d’Espanya que tenen capacitat i voluntat d’adoctrinament? El populisme i l’autoritarisme són bons consellers per a no haver de tractar aquestes preguntes d’una forma crítica.

Alguns tenen tendència a dir que la informació que no els agrada és adoctrinament. D’una banda estan els informats i d’una altra, els adoctrinats. De fet, són molts els que estan satisfets per tenir aquesta cosa en el cap i en la boca, la qual fa de la política un afer d’il·luminats i un seguit de projeccions allunyades del realisme. Arran d’aquí trobem un tercer presumpte focus d’adoctrinament a Catalunya: la televisió i, especialment, TV3. Qui defensa que a Catalunya hi ha adoctrinament sol veure en TV3 l’eix de tot el seu discurs (sempre que el tingui, és clar): TV3 és una eina dels polítics per adoctrinar els catalans, incloent els mestres i l’oposició. Des d’aquest discurs, TV3 sembla el somni de qualsevol aspirant a implantar un règim absolutista.

La tragèdia de qui acusa TV3 per adoctrinar els catalans és que queda ell mateix desacreditat en voler fer creure que els catalans són un ramat indefens en mans de la radiotelevisió pública catalana. El cas és que a Catalunya no només es veu TV3; diàriament és veuen cadenes espanyoles (com La 1, La 2, etc.), cadenes privades d’àmbit estatal (com Antena 3, Cuatro, etc.) i cadenes d’altres autonomies de l’Estat (com IB3, i esperem que ben aviat el nou Canal9). Mentre els catalans estan exposats a tot aquest ventall informatiu, fora de Catalunya hom no sol estar familiaritzat amb aquesta pluralitat (encara que es pot veure TV3 a les Illes Balears, i esperem que ben aviat també al País Valencià). Els catalans reben de totes parts. El cas és que qui sosté que els catalans estan adoctrinats per TV3 tendeix a obviar que a Catalunya pot apreciar-se la informació radiada des de Madrid i la que es pot sintonitzar arreu del Regne –la qual cada dia presenta l’independentisme català com una amenaça, un desafiament o un invent nacionalista. Què han de pensar de tot plegat, doncs, els independentistes?

Qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya té dificultats per assumir que els catalans a l’hora de triar els seus governants i els canals informatius tinguin opcions diverses, provinents de Madrid i Barcelona, entre d’altres, de línia més o menys favorable a una tendència o a una altra, i que, malgrat tot, triïn governants i canals que l’espanyolista considera “nacionalistes”. La creença segons la qual els nacionalistes, com els adoctrinats, són sempre i únicament “els altres” (i ara, a sobre, independentistes), segueix ben viva arreu del Regne. Així mateix, a qui creu que hi ha adoctrinament a Catalunya normalment li costa pensar que la seva visió sigui superficial, parcial i en bona part configurada per un anticatalanisme palès, amb arrels històriques, encara que només trepitgi Catalunya en temporades com les estiuenques, per fer turisme, quan sovint aprofita per a escandalitzar-se perquè les parades del metro estan retolades en català. “Estació de Sants” o “Catalunya” són rètols incomprensibles per a qualsevol turista, especialment si té un gran sentit crític, evidentment.

No podem oblidar que sempre hi ha alternatives per a desacreditar a qui viu a Catalunya, ja que el problema de fons és que el fet al que apunta la retòrica al voltant de “la amenaza soberanista”, “el desafio separatista” o “las mentiras de los nacionalistas” està protagonitzat per catalans. Qui pensa que l’independentisme és una cosa de nacionalistes normalment podria intercanviar les paraules “independentisme” i “nacionalisme” pel que ell creu (o voldria creure) que realment no interessa. Per tot plegat, quan ja no sàpiga a qui acusar, el que no viu a Catalunya no dubtarà a treure el discurs de la por, a replicar que al nostre país hi ha tensió social i que cal deixar-se d’invents, perquè, segons ell, el Procés espanta a les empreses i als que anem a la feina en metro. Això no obstant, és un fet que és al Regne d’Espanya –i no a Catalunya– on no hi ha manera de conformar una majoria parlamentària amb un programa de Govern mínimament congruent i que Barcelona segueix sent un creixent punt d’interès per a inversors i gent de tot tipus, com prova el nivell d’exportacions, turistes i estudiants que venen any rere any a les nostres universitats. Unes dades que avui poden acarar-se orientativament sense haver d’excusar-se en l’hipotètic poder omnímode de polítics, mestres i mitjans de comunicació catalans.

Pensar que el proselitisme militant pot ser l’únic detonant d’una causa política en un món tan complex com el nostre és una ingenuïtat. Des de l’independentisme català actual tenim prou experiències acumulades com per saber que dia rere dia també ens ha unit i ens uneix el menyspreu proferit per altres, tan ufans i tan superbs. Un menyspreu que es presenta cada vegada que es diu que els nostres polítics, mestres i mitjans de comunicació ens fan segons els seus perillosos interessos, encara que siguem nosaltres els que vivim a Catalunya i els que sabem quines imatges es presenten sobre nosaltres i el nostre país des de la radiotelevisió d’àmbit estatal. Imatges que aconsegueixen nodrir el menyspreu envers els catalans i que ja no acceptem. Un menyspreu que creix quan se’ns censura per voler triar el nostre futur, per irresponsables; quan ens diuen que som i serem d’un lloc contra la nostra voluntat, per il·lusos; quan etziben que la nostra cultura és alhora provinciana i invasora, per perversos; quan l’arrogància de qui té els poders fàctics de la seva banda vol tenir l’última paraula, perquè ell en sap. Un menyspreu la resposta a la qual és l’increment de l’independentisme a les jornades electorals, a les representacions públiques, a les expressions populars.

El Procés l’ha fet i l’està fent un poble la veu del qual ja no és fàcil d’amagar. El Parlament i els carrers de Catalunya en són proves. El Procés ha matat CiU i ICV, ha desarticulat el PSC, i està generant reconeguts maldecaps conjunturals pel que fa als simpatitzants de “comuns” i “ciutadans”. El poble sempre és qui més ordena i no accepta ambigüitats quan es demanen solucions. Demandes que són sempre ideals, allò que es pensa i es verbalitza arran d’unes experiències més o menys compartides. Demandes que, a Catalunya, han posat en relleu la importància del teixit associatiu, del món cultural, del moviment veïnal, del debat intel·lectual, de qüestionar el que hem rebut, de repensar recursos i (no només) discursos, de capgirar les representacions, i la força en general dels que treballen tot d’acord al que segons els ideòlegs del capitalisme més salvatge no serveix per res: les idees. És possible que les idees no serveixen per res perquè no creen ni benefici monetari ni respostes immediates, però no hi pot haver terra fèrtil per a qui les deixa de banda.

A Catalunya, on segons alguns estem adoctrinats, tenim una idea comuna i cada cop més arrelada i estesa: la independència del nostre país. Mentrestant, el nou Govern espanyol sembla que seguirà comandat per forces polítiques que no només són marginals a Catalunya sinó que el discurs comú de les quals arreu del Regne passa per afirmar una unitat d’Espanya que presenten com injustament qüestionada. Qui sap si el “primer contacte” entre catalans i espanyols ho acabarà sent en sentit rigorós. Amb tot, estic segur que, com la cosa no canviï, seguirem sentint que els nacionalistes adoctrinats som els catalans i que tindrem oportunitat de sentir-lo cada vegada que sortim del país.

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor