UN TERRITORI CONTUNDENT
Per les terres altes del País
Valencià
Qui no camina no veu
res. La millor manera de conèixer un territori és fent-ho poc a poc. Al ritme
que la natura imposa.
El caminant ja sap
que no tot el món pot gaudir i disposar de les hores i dels dies al ritme que
voldria. Els temps avui són ràpids . I la misèria de les presses molta. Però
aquest caminant, per històries de la història té temps i es prepara quatre foteses ben elegides, perquè
és cosa de limitar el pes. Les entafora en la motxilla i consultat l’horari del
bus arranca cap a la parada.
El recorregut és
direcció Morella. No La Vella, sinó l’actual, la pròspera i turística capital
històrica dels Ports. Unes 4 hores des
de La Plana i ja em veus al petit cor de la noble ciutat. El viatge en bus ha estat interessant:
hem passat per dins de tots els pobles del recorregut en una mostra de que els
serveis al públic via subvencions funcionen. I això i dona al País una vida
que, malgrat ser, tangencial a l’oficial i urbana, fa normal i possible una
forma de vida quotidiana serena, amable i plena.
Em quede a l’hostal
La Muralla per 30 € amb el desdejuni inclòs. . Pessimisme del propietari respecte al futur del seu establiment
malgrat que el turisme és la font d’ingressos més important , de lluny, de la
ciutat. Ho fa només la seua edat o és més que això?
Veig Morella en un ambient poc
usual. El juliol la gent va a la platja i , a més, és entre setmana. Pocs
turistes en comparança a d’altres èpoques de l’any . Però evidentment ací
aquesta és l’activitat econòmica imperant.
Per la nit fa una fresca que ja voldrien allà baix! He recorregut els
llocs que mai no es veuen d’ací: “ l’alameda” . Un passeig on s’hi amaguen el poliesportiu
, institut, piscina… i gent del poble prenent la fresca i bevent cervesa en un
cau mig hippy, mig etnomodern : parelles
de gent jove, vells, xiquets…el món complet i en harmonia estiuenca.
I avui,
sense matinar massa per ser el primer dia, toca Vallibona
El recorregut comença baixant des de la Porta de Sant Mateu. Al poc
tire a l’esquerra i entre ja en la muntanya regular i típica dels Ports. Vaques
als tancats. Després el paisatge s’ha anat fent divers. Més bosc de sabina,
carrasca i la matissa habitual. Tot el recorregut és costa amunt.
La primera pujada matadora per trobar-me encara massa fresc ,acaba a
la boca mateix del barranc d’Els estrets. Nom molt ben posat perquè la senda el
recorre pel mateix fons. Totalment sec però; ni un toll. Massa sequera!. El
rocam fa ombra i dona un aire reverencial al conjunt.
En tot el trajecte no m’he topetat amb ningú. És el plaer del caminant
solitari. A l’hostal-alberg l’agradable sorpresa d’una casa plena de
fotografies i motius artístics propis d’una certa manera d’entendre el món
rural des de la urbanitat. La parella de Tere, l’hostalera, és Manel Bellver,
fotògraf de les mogudes valencianes dels
70. Conegut de Francesc Jarque.
En la lectura , a la terrassa, veient els cingles del Cérvol,
m’endinse en els plets entre els pobles de la comarca i
Morella per l’ús i aprofitament del bosc. I un fet simptomàtic dels
canvis de mentalitat. Tal vegada en sentit contrari a l’usual i que seria
interessant saber-ne el perquè: en l’escrit dirigit als jurats els dels pobles ho
fan , en 1692 en castellà. Pel contrari , en 1691 en la resposta de defensa ho fan en català. Quina seria la raó? No la
veig.
Alguns vells del poble, vinguts
de visita a l’estiu ja que de nòmina només en són un parell, juguen a la botifarra com joc de cartes.
Interessant la toponímia tan diversa i abundant : un signe de vida intensa passada
concentrat en unes paraules. Tal vegada aquesta abundor actua com suplència d’un referent mental sobre el qual dipositar l’activitat intel·lectual d’uns habitants sense cap accés
a alguna forma de cultura ? I quina pobresa la meua per no poder ni saber designar tant d’accident territorial!
Clar que hauria estat interessant trobar-me algun vianant, trescador de bancals
o excursionista vulgar... Però en una comarca
on la mitjana és 1 habitant per km2 resulta poc menys que impossible. . De
toponímia no n’he recollit però sí del lèxic ramader. La paraula “vedaller” en
sentit de pastor o guardià la veig en un llibre sobre els conflictes
territorials.
El recorregut des de Morella passa pel coll del Peiró trencat. Un
indret de bosc escàs, ginebre menut i prats propis de l’alçada dels 1123 m. .
Pujats des de la capital i els seus 900
m . Des d’ací dalt escenari superb. Un seguit d’onades de serres, cims i colls
que, a ple dia i sol fort, semblen retalls de garlanda.
L'únic viatge de
descobriment autèntic no consisteix en anar a llocs nous , sinó en tindre uns
altres ulls.
Marcel Proust
És Cervol, no Cérvol.
ResponElimina