El català, llengua de segona en la pràctica?
Alguna cosa em grinyola al meu cervell quan vaig a una biblioteca pública i veig que els funcionaris que hi treballen s’adrecen sistemàticament a qualsevol persona de faccions no europees en castellà. Que porten, potser, penjat un cartell que diu “parleu-me en castellà”?.... Sincerament, això ja és ploure sobre mullat, a més de ser una actitud que atempta directament contra la mateixa supervivència de la llengua. Un fet tan aparentment simple com aquest ens obre un gran nombre d’ interrogants i posa en qüestió moltes coses -no m’atreviria a dir principis. Anem a pams, disseccionem. Si són funcionaris i actuen a Catalunya el primer que haurien de fer és fer servir la llengua pròpia de Catalunya, ja que sinó aquesta queda relegada en la pràctica a “llengua secundària de Catalunya”. Si la persona interpel.lada en l’hipotètic cas que se li parlés d’entrada en català -cosa que, almenys a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, quasi mai passa- respongués en castellà cabrien dues opcions: la de contestar en castellà o la de continuar en català Malaurament, que es donés la hipotètica situació darrera seria tan improbable com trobar una agulla en un paller, especialment si depèn de la decisió de funcionaris. En primer lloc, per una infundada por del funcionari en qüestió de ser “denunciat” pel seu interlocutor al.legant lleis estatals, i, segonament, per un prejudici mal entès en pensar que així ”li fa un favor”, quan en realitat el que fa és impedir-li l’accés a la nostra llengua. Cal dir que la possibilitat de recórrer als arguments jurídics és molt remota i que caldria un llarg procés, si de cas, per obtenir algun resultat per la persona denunciant, i si hipotèticament hi hagués una resolució judicial desfavorable al funcionari la sanció seria irrellevant.... Per tant, el no fer servir el català en la situació descrita no seria més que una postura acomodatícia i poruga. I encara hi ha més raons per utilitzar el català a que en principi -encara que no ens agradi- els castellanoparlants que viuen a Catalunya comparteixen un mateix estat amb els catalanoparlants, i fins a cert punt té una certa lògica -encara que no la compatim- que una persona d’aquest estat pugui arribar a reclamar ser atès en castellà, ja que és la llengua oficial; el que ja no té cap mena de lògica -per aberrant que sigui- és que algú que procedeix de fora de l’ Estat exigeixi a cap català que l’ atengui en castellà –tant si és de Llatinoamèrica com, igualment, de l’ Àsia o el Magreb. I tot i no tenir cap mena de lògica encara hi ha catalans que automàticament davant un estranger o, simplement davant algú que parli castellà -ja no diguem si les dues circumstàncies coincideixen....-, renuncien a fer servir el català i actuen, inconscientment, com a botxins de la nostra llengua. Realment és molt penós i, en les circumstàncies actuals, molt difícil de remeiar, i més si no hi ha una voluntat decidia i explicita per a fer-ho i les declaracions dels polítics van en sentit contrari..... Joaquim Torrent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada