Enguany se celebren 30 anys de
la Llei de Normalització Lingüística a les Illes Balears. El passat 29 d’abril
es va commemorar oficialment aquesta fita a l’Aljub del Baluard de Palma, on la
presidenta del Govern, Francina Armengol, la va qualificar de «exemplar» i
aprofità per reivindicar la llengua catalana. Tot una mostra que contrasta amb
l’anterior Govern Balear. L’acte també va comptar amb la presència dels actuals
responsables de política lingüística de Catalunya, del País Valencià i Aragó.
La finalitat oficial de la Llei
de Normalització Lingüística és garantir l’ús del català i el castellà a
diferents àmbits (professionals, educatius, administratius, etc.) de les Illes
Balears tot d’acord a l’Estatut d’Autonomia, pel qual es reconeix les llengües
oficials de la Comunitat Autònoma. Aquesta Llei, doncs, mira d’efectuar el que
prèviament va ser acordat per forces polítiques aleshores hegemòniques.
- Allà on triomfa la Normalització Lingüística hi ha bilingües. I, qui pot negar que parlar dues llengües en comptes d’una amplia les nostres capacitats?
Això no obstant, la Llei de Normalització Lingüística no és només un acord
entre polítics, sinó un dret, o –millor dit– una formalització per assolir un
dret de drets: allò que, en la mesura en què s’exerceix, amplia les possibilitats
d’un individu. Com deia Baruch Spinoza, tantum
iuris quantum potentiae, els drets són correlatius a la potència, i no hi
ha dubtes que l’esmentada llei n’és un bon exemple. Allà on triomfa la
Normalització Lingüística hi ha bilingües. I, qui pot negar que parlar dues
llengües en comptes d’una amplia les nostres capacitats?
La Llei de Normalització lingüística arribà a les Illes Balears tres anys
després de què s’apliqués per primer cop a Catalunya i el País Valencià. Així i
tot, les raons foren similars. En primer lloc, per raons pròpies de qualsevol
nació europea: cap llengua amb un nombre de parlants com té el català i amb una
història cultural equivalent a la de la llengua catalana (legislació,
filosofia, poesia, etc.) ha estat tan mancada de mecanismes favorables a
l’àmbit de l’ensenyament a l’Europa contemporània. En aquest sentit la llengua
catalana ha sigut una anomalia. La Normalització Lingüística pot entendre’s,
d’entrada, com un acte prosaic orientat a reconèixer un fet i oferir-li un
seguit de proteccions normals dintre dels cànons dels països veïns.
- La llei aprovada el 1986 ha significat l’oportunitat perquè tots els habitants de les Illes Balears puguin parlar la llengua catalana amb independència del seu origen.
La Normalització Lingüística no s’entén només constatant que Catalunya, el
País Valencià i les Illes Balears comparteixen una llengua anòmala a Europa. En
efecte, l’anomalia s’ha d’entendre en correlació a les polítiques lingüístiques
que històricament ha aplicat el Regne d’Espanya als seus dominis; unes
polítiques que, especialment des de temps de Felip V, han estat oficialment i
brutalment favorables a la llengua castellana. Al caràcter de subordinació del
català cal afegir que la divisió administrativa dels catalanoparlants està més fixada
que la consciència de la llengua comuna.
Malgrat els seus opositors l’han vinculat a projectes de caire ètnic, la
Llei de Normalització Lingüística ha estat sempre motivada per un clar esperit
republicà; no només pel bilingüisme que comporta sinó pels valors que li són
inherents. D’una banda, ha mirat d’integrar els nouvinguts en l’àrea
lingüística de destinació; en el cas de les Illes Balears, milers i milers de
castellanoparlants començaren a arribar a l’arxipèlag just arran del fenomen de
la balearització. La llei aprovada el
1986 ha significat l’oportunitat perquè tots els habitants de les Illes Balears
puguin parlar la llengua catalana amb independència del seu origen. D’aquesta
manera s’ha possibilitat que ningú sigui discriminat per la seva ascendència.
Tanmateix, d’altra banda, la Normalització Lingüística permetia i permet
aprofundir en una llengua i literatura que, tant si és la materna com si no, obre
les portes a comprendre l’entorn en què hom està implicat. En aquest sentit no
sembla exagerat afirmar que, més enllà dels prejudicis i els càlculs
utilitaristes, la Normalització Lingüística és una eina legal que permet entendre’s
a un mateix alhora que ajuda a qüestionar els nacionalismes excloents. És una
eina per a reconèixer-se en una realitat plural.
- Una passa important per poder exercir aquest dret de drets que és el bilingüisme rau molt especialment en aconseguir la valoració pública de la llengua catalana.
No tot ha estat senzill en els darrers 30 anys. La prova més evident és que
a hores d’ara no es pot assegurar que tots els habitants de les Illes Balears
siguin plenament bilingües, encara que pràcticament tot el jovent parli
castellà. Tampoc podem assegurar que els nacionalismes excloents hagin estat
tan qüestionats com s’anhela des dels principis republicans. L’exemple més
palès al respecte és certa catalanofòbia encara present a l’arxipèlag i que
sovint ha estat articulada des de les institucions; pensi’s, sense anar més
lluny, en el Govern Bauzá. Ara bé, el rebuig a programes com el TIL i l’últim
fracàs electoral del PP Balear poden ser considerats com a llavors d’esperança.
Si alguna cosa cal destacar per
commemorar els 30 anys de la Llei de Normalització Lingüística a les Illes
Balears és que el bilingüisme és un bé personal i col·lectiu que, com d’altres
drets aconseguits, cal protegir i defensar, no pas difamar o consumir. Els
drets no són mercaderies. Per això cal estar ben alerta davant el feixisme
postmodern que ens vol fer creure que hi ha una mena de dret a no saber, a no
integrar-se, a no respectar allò que ens envolta.
Qui no sàpiga expressar-se en
les dues llengües oficials a les Illes Balears té mancances que, 30 anys
després de la Llei de Normalització Lingüística, només poden entendre’s per mor
d’una voluntat política interessada a generar divisions en la població. Dominar
el català i el castellà a Mallorca no és com dominar l’anglès o l’alemany,
perquè es tracta de dues llengües arrelades a l’illa. Un batlle mallorquí que
s’expressés en alemany o anglès no podria ser atès per la majoria dels mallorquins;
ara bé, quan la majoria entén el català i el castellà és un deure públic
assolir competència en totes dues llengües. Un assoliment que, per cert,
ofereix facultats per aprendre moltes altres llengües, ja que amplia les
destreses lingüístiques, i que no suposa greus dificultats degut als mitjans i
professionals que hi ha arreu de l’arxipèlag.
Oposar-se a la Normalització Lingüística és un acte retrògrad. Però cal insistir que amb les escoles no n’hi ha prou, ja que no són l’únic medi de la nostra societat que permet la socialització i el desenvolupament del caràcter. Reduir la Normalització Lingüística a l’àmbit de l’ensenyament reglat és limitar el dret al bilingüisme.
- Una llengua tan localitzada, tan integrada i –per què negar-lo?– tan amenaçada com el català ha de tenir un espai de comunicació propi.
Una passa important per poder exercir aquest dret de drets que és el bilingüisme rau molt especialment en aconseguir la valoració pública de la llengua catalana. Això ha d’arrelar a les administracions, el treball i la cultura de les Illes Balears. Una llengua no és un instrument, ja que la llengua només existeix quan es fa servir. Un instrument, com per exemple un martell o unes ulleres, pot tenir diferents funcions, però així i tot pot esser present encara que no faci menester. Per contra, la llengua només és si fa, perquè no està enlloc sinó que pren lloc, i perquè una llengua sigui cal valorar-la.
Una llengua tan localitzada,
tan integrada i –per què negar-lo?– tan amenaçada com el català ha de tenir un
espai de comunicació propi. En un món tan globalitzat, on els mitjans
audiovisuals són cada vegada més cabdals, l’àrea lingüística del català ha de
comptar amb canals propis, des de la ràdio, premsa i televisió fins a la
investigació, la creació i el reconeixement. Tot plegat hauria de ser ben
normal després de tres dècades de Llei de Normalització Lingüística.
Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores. Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014).
Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores. Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada