Podem començar la reflexió a partir del que entenem
per cultura . O per passar llargues estones parlant sobre qui som els
valencians...Tant un punt com l’altre es presten a nombroses , variades, dures,
definicions. I, més encara si partim des de pressupòsits estrictament
científics o, per contra, estirem del fil de les posicions polítiques
possibles.
I, no ens enganyem, qualsevol presa de punt de vista,
qualsevol definició té un component polític. Entès ací com una manera de parlar
i jutjar des de l’òptica de la futura acció.
Jo, des de la meua discreta postura he de confirmar,
tal i com ens recorda el Conseller de Cultura, que “ Ja no ens alimenten molles...”
I també en aquest sentit , en el de la cultura, podem
afirmar que ja no ens basten les definicions ni les dinàmiques, especialment
aquestes, que han estat elaborades i posades en marxa per uns partits contraris
al fet nacional valencià.
No és aquest ara el lloc per a estendre’m en la
definició dels dos ítems al·ludits al principi: cultura, valenciana. Diré, però
, que els dos conceptes els faig servir des de l’òptica propera a la ideologia
cultural gramsciana. Que com a ferramenta d’anàlisi i de treball continua essent
vàlida.
No dic que en una altra ocasió no entre a definir més
nacionalment aquests conceptes. És un treball interessant, i ara doblement necessari a casa nostra.
Altrament , com ja diu el marxisme, la ideologia que domina és la de la classe
dominant. Tot i que seria difícil anomenar classe la colla de vampirs que ens
ha governat des de fa 20 anys. Però sí que imposaven la seua ideologia.
Deixem de banda , com he dit, la definició de cultura
. El concepte plural, ample, queda
generalment en les mans i en espais
pertinents per a una tal cosa. No és aquest ara. Tirem endavant i reprenguem la pregunta de l’inici...¿ què seria una
cultura valenciana? Podem abordar, en una primera aproximació des de tres punts
de vista el concepte de valencià o valenciana.
Per una banda podríem dir que és valenciana tota
aquella cultura que siga feta dins el que políticament i administrativament és
territori del País .Una primera aproximació i sense entrar en posicions
diacròniques , històriques.
- La cultura valenciana és marginal. Ho és no solament dins un marc estatal i europeu sinó al si mateix de la pròpia societat.
En segon lloc ho seria també aquella feta per la gent
que viu ( momentàniament, permanentment? ) ací. Del Sènia al Segura, de Vinaròs
a Oriola.
I en darrer lloc, last but not least, aquella que
tinga, i ací entrem en territori més difícil d’esbrinar, uns elements que
passen per una possible imago mundi valenciana. Tema enorme i necessitat de
molta reflexió i debat.
Considerant aquestes tres variables podem constatar ,
com a mínim, algunes característiques què, sense ser exhaustives, permeten
endevinar un model pròpiament valencià.
Cada un dels ítems que abordem ara deuria ser tocat
“in extenso” . No ho neguem. Però ací va una primera aproximació.
La cultura valenciana és marginal. Ho és no solament
dins un marc estatal i europeu sinó al si mateix de la pròpia societat . No es
pot dir que estiga present de forma continua o majoritària entre els
valencians. La nostra societat , a més, no sol ser conscient de si les
manifestacions culturals són valencianes o alienes.
Es una cultura fragmentada. Els diferents actors ,
socials o individuals, no tenen àmbits de relació si no són de forma esporàdica
. Cada grup viu dins el seu entorn. Amb considerable desconeixement de la
resta. Encara que hi hagin excepcions.
Dins aquesta cultura hi ha dos corrents
principals. I, sovint diferents i
inconnexes. Per una banda el que produeix l’estructura oficial amb el seu
suport . Major o menor. Per una altra aquell que neix de la societat espontàniament o no. Amb objectius sovint
oposats.
- La cultura feta des de l’oficialitat no sol ser crítica. La que es produeix en un entorn més reduït , si no marginal, i encara que ho siga, de crítica, té escassa visibilitat.
Que és una cultura urbana, per tal com la nostra
societat ho és majoritàriament, no és qüestionable. Les referències i la
dinàmica, les mostres i la ideologia tenen la seua base en la ciutat i no en un altre entorn. Són el seu producte.
No cal observar massa per adonar-se’n de que la
cultura valenciana és poc productiva. Per falta de mitjans o per manca d’actors
això ara i ací no és el tema. I encara ,
aquesta producció, no té sovint els
canals convenients i necessaris per a donar-se a conèixer.
La cultura feta des de l’oficialitat no sol ser
crítica. La que es produeix en un entorn més reduït , si no marginal, i encara que ho siga, de crítica, té escassa
visibilitat. Ni un sector ni l’altre tenen suficient capacitat crítica com per
poder qüestionar alguns dels valors establerts. O molt mínimament.
I una darrera característica d’aquesta cultura
valenciana és que es produeix, en el cas de la literària, en dos idiomes. Que
en els darrers temps haja estat la produïda en català la més activa no resta
evidència a l’afirmació. I si aquesta dualitat és expressió d’alguna cosa més
ho deixem per a una altra aportació.
Acceptem, doncs, com una reflexió més, aquesta manera
de considerar què seria la cultura valenciana. Segurament resulta complicat el terreny. Però el que sí
que podem afirmar és que hi ha, es considere més o menys , una forma valenciana
que no és ni la gallega ni l’andalusa. Perquè ni que siga per comparança ací la
cultura es manifesta des d’una manera particular.
Tota una altra cosa és si questes formes són
reconegudes com a tal i si tenen l’eixida que es mereixen. Això, però, són
figues d’un altre paner. De més articles...
Tomàs Escuder
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada