Defensa de les torres
El castell sempre era alt, gran, llunyà i enigmàtic.En els contes per a xiquets i xiquetes la imatge del castell apareixia com una que venia a representar alguna cosa d’inabastable. En la nostra imaginació infantil era fàcil de veure i creure que dins aquelles muralles i torres quedava amagat un poder, imprecís , però alguna mena de poder.
Una vegada era un rei malvat, o una bruixa terrible, un tresor amagat o una princesa presonera. Era, sempre, en tot cas, un lloc inexpugnable i llunyà, al que ni els personatges del contes ni qui ho escoltava hi podria accedir.
Ara però ja no som xiquets i xiquetes. El problema rau en el fet de saber si aquelles imatges van quedar en el nostre subconscient massa arrelades. Poc importa: això és psicoanàlisi . Deixem-ho fora!
Però pensem en quina mena de castells tenim ara als que no podem accedir. Encara que , com en aquells temps, siguem sabedors de qui s’hi amaga o viu en eixos llocs .
Els habitants dels castells actuals, Mònaco, Bahames, Bruxel·les , la City, són igualment com aquells infantils, personatges desconeguts, misteriosos, llunyans. Tal vegada algun estrambòtic ( Trump, per exemple) apareix en els media. I d’altres ho fan de tant en tant per pregonar-nos el seu encanteri. Amb paraules obtuses, desproveïdes del significat habitual, mistificacions, enganyoses ...
Diuen la seua tirallonga magnificada pels seus acòlits i patges. I se’n van deixant les paraules amenaçadores .No els veiem massa però fan i desfan, manen.
Ara la pregunta és: tenim algun castell d’eixos ací a casa nostra? En uns moments com els actuals de globalització intensa , de poder, entre València i Barcelona, n’hi ha ben poc. Alguna torre dins l’entramat de castells poderosos, muralles llarguíssimes i tractats internacionals que disposen i fan sense considerar-nos de cap de les maneres.
Caldria un mínim de conjunció, de dinàmica econòmica i institucional, feta amb un criteri propi per salvar aquest terrirori. La via cap a una tal cosa ha de passar forçosament pels canals establerts. I ser conscients de que ultrapassar-los , en la mesura que siga i en l’àmbit que siga, serè feina llarga.
El que sembla evident és que hi ha molts interessos comuns entre nosaltres. I parlem ara dels econòmics. No els podem mencionar ací. Només dir que eixa és una part de l’eixida. Dins el marc europeu, què és inevitable i el que pot permetre més poder, es poden obrir portes tal vegada no tant a la llarga. Esdeveniments que avui mateix ens enfonsen en la crisi podrien ser els que acabaren propiciant una major autonomia per a les nostres terres dins el model, ara aparcat, de les euroregions.
Tenim no només interessos comuns sinó que una situació geopolítica similar. I si és ben cert que no tenim cap gran castell, sí que ho és també que tenim, dins l’àmbit dels PPCC moltes torres. Una estratègia imprescindible és aconseguir un discurs propi. El discurs polític, clar. Però és en l’àmbit econòmic on es juga el joc. Cal construir doncs, més torres de defensa arreu del litoral. I fer que siguen escoltades les seues opinions.
Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada