La crisi actual de la Unió Europea
El número 50 de la revista fundada per Joan Fuster, L’Espill, segona època, fa una reflexió molt interessant i oportuna sobre Europa amb uns vint intel·lectuals d’alçada mundial, d’altres països, com Adam Zagajewski, Andrei Kurbov, Enzo Traverso, Wolf Lepenies, Robert Menase, Sabastian Landschbauer, Étiene Balibar, Ulrike Guérot i d’altres dels nostres Països Catalans com Joan Francesc Mira, Antoni Mora, Marina Garcés, Simona Skravec, Antoni Martí Mongterde, Manuel Sanchis Marco, Estanislau Vidal-Folch, Josep M. Martorell, Montserrat Davan, Francesc Xavier Grau i Josep Lluís Gómez Mompart. Aquesta revista, en català, sobre pensament crític està publicada per la Universitat de València i és una de les més interessants d'Europa, tracta de ser un mirall i mostrar com indica el seu nom, "L'Espill", la realitat del món actual i del nostre context catalanoparlant de la manera més hàbil, intel·ligent i perspicaç.
De fet, a l’Editorial “Si Europa trontolla”, se’ns diu que “Europa apareixia naturalment com ‘la solució. Hi havia bones raons per pensar-ho. L’Europa de la Reforma, de la Il·lustració, de la Revolució francesa, de la llibertat i la cultura, havia estat capaç de refer-se, de recuperar les seues millors tradicions, de superar la deriva suïcida de la primera meitat del segle. L’Europa unida caminava a bon ritme, amb la democràcia assentada, una economia florent i un model social envejable. Era quasi un miracle”, sobretot perquè aquest diagnòstic tan optimista es fonamentava en una espoliació extraordinària i insostenible de la natura, del saqueig i l’empobriment dels habitants dels països del sud i d’un nacionalisme d’estat, amb un model jacobí hereu de la Revolució francesa que minorava i genocidiava, les llengües, cultures i nacions sense estat propi fins a l’extermini.
Ara aquest model europeu trontolla, “Cal ser conscients de la significació profunda d’aquesta eventual fallida del model europeu no tan sols per a les perifèries europees sinó per al món en general. Europa tot i les seues mancances evidents, havia esdevingut un “focus d’estabilitat”, “pluralisme”, “debat racional” i “benestar social” sense parió. Europa havia aprés del seu passat dramàtic, havia pres consciència dels seus crims (el colonialisme, el totalitarisme, l’Holocaust), i semblava encaminar-se a un futur d’unió cada vegada més estreta, sobre la base d’una economia avançada i d’un Estat de benestar desenvolupat”.
“Però ara Europa trontolla. La construcció europea està aturada i al nostre voltant s’encadenen les crisis. Sovint amb un dramatisme esfereïdor. Europa mostra obertament –i ens horroritza- la seua pitjor cara: la insensibilitat davant el patiment dels altres, siguen compatriotes grecs o refugiats sirians. O les víctimes de les polítiques d’austeritat a tots els països de la Unió i especialment als del sud i l’est. Una malaltia recorre Europa, i és la disgregació del seu model polític i social d’èxit. La gestió de la crisi financera, del deute i finalment de l’euro ha estat letal. La reacció davant la crisi dels refugiats ha estat lamentable. A Europa se li acumulen els problemes i no sap respondre. Alguna cosa greu falla al seu si, i ara tot són mals averanys de cara al futur més immediat. I la manca de confiança envers el futur a més llarg termini és encara pitjor, i no augura res de bo. Tot indica que anem cap a una nova crisi de l’esperit europeu”. El tracte als immigrants i als refugiats de les guerres a Síria, la requisa dels diners, el temors i les pors, etc. mostren una UE incapaç de reaccionar, que desmenteix els valors democràtics i ens recorda, en bona part, la França de Petain, davant la gent refugiada que fugia de les bombes del feixisme de Franco el 1939, des dels Països Catalans.
S’imposa una pausa de reflexió i renovació del debat sobre Europa […] Perquè malgrat tot, en un món assetjat per tensions de tota mena, Europa continua sent la solució”. La UE no arriba a veure’s com "la solució" sinó que cada vegada és més qüestionada per més gent europea, no només per l’extrema dreta sinó per sectors de la població lligats a la democràcia radical, crítics amb el capitalisme neoliberal, al compliment dels drets socials, dels drets ecològics, dels drets humans de les persones immigrants, dels refugiats i asilats.
De fet l’assaig sobre Europa de Tony Judt «A Grand Illusion? An Essay On Europa”, 2011, analitza el mite d’Europa com una noció massa abstracta per atraure una autèntica lleialtat popular i inclús ens impedeix trobar solucions a problemes concrets, tots eixirem guanyant si som capaces d’examinar-lo amb esperit crític. En aquest assaig Judt reconeix: “Sóc europeu entusiasta; cap persona ben informada podria desitjar seriosament tornar al combatiu i mútuament enemistat cercle de sospites i nacions introvertits que el continent europeu ha sigut en el passat recent. Però una cosa és creure que alguna cosa és desitjable i altra molt distinta considerar-ho possible. I el que jo sostinc en aquest assaig és que una Europa vertaderament unida és quelcom massa improbable com perquè insistir en això no esdevinga tan insensat com enganyós. De manera que supose que això en converteix en un europesimista. A diferència de Jean Monnet, en fundador de la Comunitat Europea, jo no crec que siga prudent, ni possible, “exorcitzar la història”, i en cap cas més enllà d’uns límíts raonables, pel que el meu assaig termina amb un al·legat a favor de la reinstauració parcial, o la relegitimació, de les nacions-Estats”. El que no tinc clar del tot és què entén Tony Judt per “relegitimació” de les nacions-Estats i tem que potser no l’entén a la manera que ho entenem els que reclamem el reconeixement dels Països Catalans, del català com a llengua oficial a la UE, tenir estructures d’estat propi, etc. perquè Judt, sacsejat per les guerres que provocaren la descomposició de la exIugoslàvia a principis dels anys noranta del segle XX abjurava del “nacionalisme” en considerar que era la pitjor de les opcions polítiques, tot i que l’imperialisme o el nacionalisme dels estats sovint té instruments per relegitimar-se sense les critiques que es dirigeixen contra el ‘nacionalisme’ de les nacions sense estat que aspiren a tenir estat propi per garantir el reconeixement dels drets humans i la supervivència de la nostra llengua i cultura catalana.
I tanmateix, al remat d’aquest assaig sobre Europa, Judt conclou: “Si veiem la UE com una solució per a tot, invocant la paraula “Europa” com un mantra, enarborant l’estàndard d’”Europa” front els recalcitrants heretges “nacionalistes” i cridant “abjureu, abjureu”, un dia ens adonarem que, lluny de resoldre els problemes del nostre continent, el mite d’”Europa” s’haurà tornat en un impediment per a saber reconèixer-los. Descobrirem que ha passat a ser poc més que la forma políticament correcta de fer la vista grossa davant les dificultats locals, com si la mera invocació de la promesa d’Europa servira per a tapar tots els problemes i les crisis que realment afecten a eixe lloc. Pocs desitjarien negar l’existència ontològica d’Europa, per dir-ho així. I “existeix” un cert avantatge auto-complit en parlar d’ella com si realment existirà en un sentit més profund, més col·lectiu; el mer desig pot ajudar a generar aquest pensament i de fet ja ho fa en bona mesura. Però hi ha algunes coses que per si mateix no pot aconseguir, alguns problemes que no pot solucionar. “Europa” és quelcom més que un concepte geogràfic, però no arriba a ser una resposta”. Sobretot quan observem el tractament que reben les persones refugiades que fugen de la guerra de Síria, un augment de la islamofòbia, la xenofòbia i el racisme… i la manca de reconeixement de les nacions i les llengües sense estat com la nostra, tot i que l’eurodiputat d’ERC, Josep Mª Terricabras em va prometre a la manifestació d’Amposta, contra el Pla Hidrològic que vol malmetre el Delta de l’Ebre, el 7 de febrer, que el reconeixement de l’oficialitat del català als parlaments de la EU estava prou encarrilat per aconseguir-se del tot. Esperem que es complesca prompte.
Sal·lus Herrero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada