Meditacions valencianes al voltant dels Països Catalans, per Joaquim Torrent

Meditacions valencianes al voltant dels Països Catalans





És un fet irrefutable que darrere tot “blavero”, i, per extensió, de tot “neoblavero” o assimilat, s’amaga, si gratem un poquet, un espanyolista pur i dur -en alguns casos minoritaris, i depenent de l’estat patològic del subjecte, cal reconèixer que ocorre sense autoconsciència de ser-ne-. Normalment les exaltacions febrils i irracionals de la “personalidad valenciana / personalitat balensiana” no solen ser més que la manifestació més evident del conflicte per doble lligam que pateix l’individu que les manifesta, atès que d’una banda té un interés primari per la seua “terreta”, però d’altra banda és incapaç d’anar més enllà i es troba atenallat per la seua fidelitat nacional a un ens superior, encarnat en l´Estat, la seua simbologia i tot el que representa. Quan veu que si fa un pas més enllà posa en qüestió l’ens superior, automàticament, si no disposa d’uns recursos culturals i racionals suficients, desemboca en la histèria provincianopatriòtica del valencianisme esquizoide i restrenyit de les tres províncies -amb l’afegit de Requena i Villena, és clar-; un valencianisme desproveït d’arrels i d’efectes pràctis, el fruit més important del qual és la generació de tones de polèmica esteril i que irremissiblement està condemnat a diluir-se en les organitzacions i partits “nonacionalistes”-no nacionalistes pel que fa a la nostra nació, evidentment, no pel que fa a la seua…- Ah, i que conste que el patriotisme “provincianopatriòtic” no és exclusiu del País Valencià. Si preguntèssem, a Barcelona mateix, a molts seguidors del Barça que fan gala d’un barcelonisme exaltat, quina és la seua nació i si volen l’autodeterminació quedaríem bocabadats del seu nul nacionalisme conseqüent.


Per a mi, qui propugna que l’únic nacionalisme vàlid per al País Valencià és el que es limita exclusivament a les tres províncies no és un veritable nacionalista, sinó, com a màxim i amb reserves, un mer regionalista -que pels seus condicionants no vol desenvolupar el seu nacionalisme embrionari fins a les darreres conseqüències-, i si algú des del Principat restringeix el seu nacionalisme a les quatre províncies li diré el mateix. La Nació Valenciana va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar -i si hi volen romandre els de Torrevella, que ho decidisquen ells- i la Nació Catalana també; no hi ha més cera que la que crema.


Hauria de quedar ben clar que, malgrat la qüestió de noms, tots parlem la mateixa llengua i que, amb els lògics i naturals matisos locals, formem la mateixa nació -actualment designada amb l’expressió Països Catalans, però que també, si els avatars històrics haguessen estat diferents, es podría haver designat com a “Països Valencians”-, o, si més no, atesa la manca de consciència d’alguns, formem la mateixa base nacional. Si açò es té clar, malgrat que per raons merament tàctiques hi haja formacions polítiques que, en una primera etapa, preferisquen cenyir la seua actuació solament a un àmbit territorial limitat, no té perquè haver-hi cap problema. Allà ells; sempre i quan tinguen, presents permanentment -insistisc, permanentment!- les premises anteriors. Si s’assumeixen aquestes premises deixa de tenir cap sentit, evidentment, qualsevol bel·ligerància contra tot allò que puga qualificar-se com a “català”, i apareix nítidament com el que és, com un atac als mateixos valencians ( i als illencs) -amb la satisfacció de Madrid-; i també com un esforç estèril i inútil que desvia forces en una direcció inadequada. L’ideal seria que cadascú fera la seua via sense interferències, procurant, en lloc de restar, sumar l’esforç de totes les forces polítiques que treballen veritablement pel País Valencià, i sense deixar de tenir sempre present que l´única opressió real i persistent és la que prové i ha provingut, al menys des de fa tres-cents anys, de Madrid.


Una altra qüestió, en la que preferisc -com a tribut al realisme- no entrar a fons, és la de la forma en què hauria d’insertar-se el País Valencià en una estructura jurídiocoestatal nacional pròpia i compartida amb els territoris de la mateixa llengua. Tan vàlida seria una estructura unitària com una confederació de Països Catalaans en peu d’igualtat entre tots els territoris . No faríem més, en aquest darrer cas, que recuperar la tradició històrica de l’antiga Corona d’Aragó. Seria, a més, un model paregut al de la Confederació Helvètica, formada per una confederació de cantons, molts dels quals amb una llengua comuna -l’alemany o el francès- que no discuteix ningú, i lligats tos pel matex símbol: la creu blanca sobre fons roig -no cal dir que el nostre símbol nacional són les quatre barres, amb l’afegit de l’ estel si es vol (el blau resta exclusivament, si de cas, per a València-ciutat).


Per a acabar en referiré a un del mites més extesos, i fomentat interessadament des del blaverisme, com és el del suposat interès dels catalans del Principat a “redimir ” el País Valencià, qualificat en termes de “perill potencial” pels mateixos inventors del mite. Que més voldríem! Malauradament no hi ha res més lluny de la realitat. Malgrat, tot, però no pensem llençar la tovallola; els darrers canvis ens han esperonat i ens han fet veure una llum al final del túnel. Sobretot perquè han obeït a la voluntat dels propis ciutadans i desmenteixen categòricament qualsevol “imposició”. Encara hi ha vida, i si hi ha vida hi ha esperança, de retrobar-nos i de ser lliures.






Joaquim Torrent (geògraf i escriptor)