«Som catalans tots, siguem del nord o del sud, del País Valencià o de les Illes»
La darrera contesa electoral, les municipals del 24 de maig, va obrir nous horitzons d’esperança i canvis cap a la llibertat arreu dels Països Catalans. El procés d’independència al Principat de Catalunya encara una campanya d’estiu importantíssima i crucial fins al 27-S. Una campanya d’estiu que s’obria amb el solstici i amb la festa nacional dels Països Catalans aquest passat Sant Joan, il·luminada per laFlama del Canigó.
Aquesta Flama, imaginada primer fa més de 50 anys (quan en feia 300 del Tractat dels Pirineus que escapçava el nord del país i el lliurava a l’absolutisme borbònic francès) per retrobar nord-catalans de les comarques avui en dia anomenades Catalunya Nord amb catalans de l’anomenat Principat, primer bàsicament només a Osona i el Ripollès. Poc a poc i any rere any, es va convertir en un dels símbols d’unió més importants de tots els Països Catalans, i eix vertebrador de la nació sencera. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, passant per Andorra i l’Alguer.
El dia 23, al simbòlic acte del coll d’Ares, on des de fa 50 anys es balla una sardana que supera la frontera imposada pels estats espanyol i francès, els companys de l’equip de foc de la Flama del Canigó d’Igualada ja ens comenten de bon matí que fa una estona que han baixat de la pica del Canigó, on s’havia encès el foc a les 12 de la nit, i que una noia de Guardamar fa estona que ha partit amb la Flama cap al seu poble, i que tenia previst deixar-la en diversos indrets del País Valencià. Aquesta noia travessava bona part dels Països Catalans en cotxe en poques hores, les primeres orxates de la nova temporada d’estiu es començaven a servir al País Valencià i una nova Generalitat Valenciana començava a prendre forma tot esperant la Flama.
A les Illes, també s’encenien fogueres de Sant Joan amb esperances renovades, i a l’Alguer la gent saltava per sobre el foc a la platja, mantenint les tradicions. Als Pirineus i a Andorra els fallaires baixaven de les muntanyes amb el foc ben alt, i a les nostres contrades, la Flama arribava corrent i amb bicicleta fins al Lluçanès i molts altres llocs.
De les rutes que coordina Tradicat des del Coll d’Ares, 15 nord-catalans acompanyaven la Flama pels diferents pobles, llegint el missatge del nord, de la portadora històrica Daniela Grau, i el missatge del Principat escrit enguany per un altre històric, Nemesi Solà de Tradicions i Costums.
Després d’escoltar el darrer dels discursos a Coll d’Ares, el de la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, afirmant la unitat de la llengua i reclamant la llibertat de tots els Països Catalans, parteixo del Coll d’Ares, encara emblanquinat per la intensa pedregada que ha rebut (una pedregada que sembla que vingui part d’Almansa part de París). Me’n vaig cap a portar la Flama al meu poble, Santa Eulàlia de Riuprimer, on la foguera s’ha tapat amb plàstics per resguardar-la de la pluja. Finalment, no s’encendrà avui, s’encendrà per la revetlla de Sant Pere, però s’encendrà.
A quarts de deu del vespre arriben els nord-catalans, i ens llegeixen el seu missatge. En Guillem, un jove de 20 anys, creu que en pocs anys la reunificació dels Països Catalans serà una realitat. La gent el mira i l’escolta admirada.
Decideixo acompanyar la comitiva fins a Malla i fins a Gurb, els dos darrers pobles que els toca a la ruta, que ja ve de Moià i La Garriga. Als dos pobles passa el mateix, la gent queda embadalida de la força d’en Guillem, la gent escolta amb atenció i l’accent rossellonès amoroseix un discurs que al Principat, on ens costa veure la nació sencera, provoca que siguem conscients del que arriba a moure la Flama, que som catalans tots, siguem del nord o del sud, del País Valencià o de les Illes, i que amb aquestes 50 edicions de l’arribada de la Flama al Principat, ens mantenim fidels a les arrels, seguim resistint, i tenim desig de país.
Aquesta Flama, imaginada primer fa més de 50 anys (quan en feia 300 del Tractat dels Pirineus que escapçava el nord del país i el lliurava a l’absolutisme borbònic francès) per retrobar nord-catalans de les comarques avui en dia anomenades Catalunya Nord amb catalans de l’anomenat Principat, primer bàsicament només a Osona i el Ripollès. Poc a poc i any rere any, es va convertir en un dels símbols d’unió més importants de tots els Països Catalans, i eix vertebrador de la nació sencera. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, passant per Andorra i l’Alguer.
El dia 23, al simbòlic acte del coll d’Ares, on des de fa 50 anys es balla una sardana que supera la frontera imposada pels estats espanyol i francès, els companys de l’equip de foc de la Flama del Canigó d’Igualada ja ens comenten de bon matí que fa una estona que han baixat de la pica del Canigó, on s’havia encès el foc a les 12 de la nit, i que una noia de Guardamar fa estona que ha partit amb la Flama cap al seu poble, i que tenia previst deixar-la en diversos indrets del País Valencià. Aquesta noia travessava bona part dels Països Catalans en cotxe en poques hores, les primeres orxates de la nova temporada d’estiu es començaven a servir al País Valencià i una nova Generalitat Valenciana començava a prendre forma tot esperant la Flama.
A les Illes, també s’encenien fogueres de Sant Joan amb esperances renovades, i a l’Alguer la gent saltava per sobre el foc a la platja, mantenint les tradicions. Als Pirineus i a Andorra els fallaires baixaven de les muntanyes amb el foc ben alt, i a les nostres contrades, la Flama arribava corrent i amb bicicleta fins al Lluçanès i molts altres llocs.
De les rutes que coordina Tradicat des del Coll d’Ares, 15 nord-catalans acompanyaven la Flama pels diferents pobles, llegint el missatge del nord, de la portadora històrica Daniela Grau, i el missatge del Principat escrit enguany per un altre històric, Nemesi Solà de Tradicions i Costums.
Després d’escoltar el darrer dels discursos a Coll d’Ares, el de la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, afirmant la unitat de la llengua i reclamant la llibertat de tots els Països Catalans, parteixo del Coll d’Ares, encara emblanquinat per la intensa pedregada que ha rebut (una pedregada que sembla que vingui part d’Almansa part de París). Me’n vaig cap a portar la Flama al meu poble, Santa Eulàlia de Riuprimer, on la foguera s’ha tapat amb plàstics per resguardar-la de la pluja. Finalment, no s’encendrà avui, s’encendrà per la revetlla de Sant Pere, però s’encendrà.
A quarts de deu del vespre arriben els nord-catalans, i ens llegeixen el seu missatge. En Guillem, un jove de 20 anys, creu que en pocs anys la reunificació dels Països Catalans serà una realitat. La gent el mira i l’escolta admirada.
Decideixo acompanyar la comitiva fins a Malla i fins a Gurb, els dos darrers pobles que els toca a la ruta, que ja ve de Moià i La Garriga. Als dos pobles passa el mateix, la gent queda embadalida de la força d’en Guillem, la gent escolta amb atenció i l’accent rossellonès amoroseix un discurs que al Principat, on ens costa veure la nació sencera, provoca que siguem conscients del que arriba a moure la Flama, que som catalans tots, siguem del nord o del sud, del País Valencià o de les Illes, i que amb aquestes 50 edicions de l’arribada de la Flama al Principat, ens mantenim fidels a les arrels, seguim resistint, i tenim desig de país.
Txevi Rovira
Tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Santa Eulàlia de Riuprimer i membre de Tradicat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada