Una introducció a l’anticatalanisme contemporani, per Joan Morro

En aquest text el professor Joan Morro analitza els mecanismes coercitius utilitzats contemporàniament per les elits espanyolistes contra el catalanisme, de com intenten imposar l'imaginari col·lectiu basat en un suposat nacionalisme agressiu i expansionista irradiat des de Catalunya i que contraposen als Països Catalans impulsant un regionalisme de tall folclòric en defensa del marc nacional espanyol, i que porta al seu ADN l'anticatalanisme més visceral.

L'anàlisi gira al voltant de la lectura de l'obra del periodista i sociòleg valencià  Francesc Viadel: "La gran depuració" , gran especialista en l'anticatalanisme, el fenomen del blaverisme i en la violència que es generà a la mal anomenada "transició democràtica" durant la "Batalla de València". 

Una introducció a l’anticatalanisme contemporani

Joan Morro*

Recentment s’ha publicat La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol (València: Universitat de València, 2015). No es tracta merament d’una lectura recomanable per aquest estiu, sinó d’una obra pertinent per contextualitzar l’actual crisi de l’Estat espanyol, principalment per a tots els que encara volen redreçar-lo des de l’esquerra política. Com apunta Francesc Viadel (autor del llibre i professor a la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull), un problema cabdal de la política espanyola contemporània ha estat la connivència amb una xarxa d’odis no sempre visible, sovint banalitzada, així com marcadament atiada pels poders fàctics espanyols i l’administració pública. L’obra pot entendre’s com una introducció a l’anticatalanisme contemporani. La imatge de la portada, on podem veure un acte vandàlic contra un monument en memòria de Vicent Andrés Estellés, és una bona representació de les idees presentades al llarg de 250 planes.

I

La tesi de Viadel és la següent: hi ha una “lògica” de violència que ve d’enrere i està arrelada a les Illes Balears, també a Catalunya però menys, i sobretot al País Valencià. Aquesta lògica tendeix a “inocular la por” per mitjà d’un supremacisme que, d’acord a un seguit de costums i discursos, sovint esdevé la condició de la correcció política així com un recurs ineludible per guanyar eleccions i aprovar tota mena de decrets. No es tracta d’una “lògica” d’extermini clàssic, sinó d’unificació sota la por i contra la pluralitat. La por en qüestió, que segons Viadel té un “substrat històric”, projecta situacions fantàstiques com ara la d’una ingènua societat catalana sotmesa a uns dirigents omnipotents i sense escrúpols, la de mestres valencians i mallorquins al servei d’un voraç imperialisme pancatalanista i la d’una imminent ruptura d’Espanya deguda a la insolidaritat tribal dels catalans. Aquestes projeccions no només legitimen l’ús de la violència física i simbòlica a diferents nivells sinó que, de fet i per aquest tipus de legitimacions, condicionen una convivència on la diversitat lingüística i obvietats recolzades per la comunitat científica internacional (com, per exemple, que el català i el valencià són la mateixa llengua) són motiu de tabú.

Viadel afirma que l’anticatalanisme espanyol forma part d’una estratègia de depuració moguda des de fa segles pel que Daron Acemoglu i James Robinson anomenen elits extractives. Val a dir que aquests professors, poc sospitosos de ser agents pancatalanistes, han exemplificat la idea d’elits extractives apel·lant justament a les polítiques històriques de l’imperialisme espanyol en un llibre que ha esdevingut una de les obres de referència de la ciència política actual [[i]]. Aquestes elits, afegeix Viadel, es consolidaren amb la dinastia borbònica importada des de França i a partir de la qual s’anirà estenent un centralisme que converteix les diferències culturals en anomalies infames. El supremacisme esmentat farà de cobertura justificadora d’aquestes polítiques i es reconeix al llarg de la història en costums i discursos generadors del castellà-clericalisme, més conegut per l’eufemisme “nacionalcatolicisme” que s’explicita durant el franquisme, no sense prèvia col·laboració amb el feixisme europeu. Per aquest supremacisme hom creu que hi ha una cultura, la castellana (anomenada “española”), davant la qual s’han de subordinar les altres cultures per un acte gairebé de dignitat. Qui no ho accepta és inacceptable i ha de cedir, pel seu bé, per no quedar al marge, per a no ser un marginat. Si no cedeix pel seu compte se’l farà cedir pel bé de tothom. L’única opció, doncs, és la depuració. Amb la crisi de l’Imperi, aquesta estratègia tendirà a aplicar-se especialment als casos català, basc i gallec. Les conseqüències són múltiples, nodreixen el ventall de tendències ideològiques arreu de l’Estat, i actualment conformen el que periodistes i sociòlegs com Viadel anomenen “franquisme sociològic”. Depurar esdevé un acte quotidià, inclús imperceptible, generalment acceptat per no contrariar el sentit comú i sobretot per voler semblar ben educat, civilitzat. L’estratègia de depuració en qüestió té una genealogia tan antiga com variable i subtil.

Segons els ideòlegs i actors del nacionalisme espanyol, “nacionalistes” són els altres. Molt sovint es consideren a si mateixos patriotes, però no pas nacionalistes, perquè s’estimen sa pàtria: no és casual que això hagi estat clamat per polítics com Aleix Vidal-Quadras i Pablo Iglesias. Tret d’excepcions, l’actitud espanyola no és nacionalista, però els catalans tendeixen a ser-ho, normalment per adoctrinament, provincianisme o egoisme congènit. Tant se val si a la capital de Catalunya se fa ostentació de ser una terra d’immigrants i és de les més plurals i cosmopolites d’Europa. L’independentisme és una conseqüència natural del nacionalisme, tal com va dir recentment la “ciudadana” Carolina Punset a les Corts Valencianes. I, naturalment, nacionalistes són tots aquells “etnicistes” que no assumeixen la idíl·lica convivència espanyola, aquells que qüestionen el model territorial espanyol, aquells que enyoren la tribu. Aquells només volen separar. Més enllà de les condicions estructurals relacionades amb les elits extractives, Viadel connecta aquesta actitud amb el nacionalisme banal teoritzat per Michael Billing [[ii]]. El nacionalisme banal apareix especialment en totes aquelles expressions socials vinculades a un sentiment de satisfacció activat per la creença d’estar alliberat de qualsevol tret nacionalista. Una complexa regla de tres (conducta, passions, cognició) orientada a negar tot allò sospitós de significar quelcom “nacional”. En tot cas, la depuració de la que ens parla Viadel no s’ha de mitificar ni simplificar, car, com matisa al llarg del llibre, a l’actualitat n’és pròpiament deguda als hereus (en molts casos inclús biològics) dels que guanyaren la Guerra Civil. 

II

L’anticatalanisme contemporani té dos moments cabdals. El primer remet a la Batalla de València, on l’obsessió per regionalitzar la cultura catalana i l’odi contra els intel·lectuals valencians marcaren un dels capítols més foscos i menys comentats de “la Transición española”. El segon s’engega arran de la polèmica mediàtica entorn de l’Estatut de Catalunya i arriba fins als nostres dies, en ple Procés sobiranista català. Amb aquest pretext, Viadel no amaga alguns comentaris crítics vers una tradicional ingenuïtat dels catalans. Però no per recordar les manipulacions d’una burgesia catalana que només vol que dividir, com agrada repetir als mitjans de comunicació, sinó per posar en relleu la inversemblança d’una Espanya feliçment plurinacional. En efecte, els ara tan freqüents intents de comparar públicament els representants catalanistes amb el nacionalsocialisme o bé casos d’abús de poder com els de l’Èric Bertran i d’altres de cuny neonazi com el que es va viure durant un 11 de setembre a la Fundació Blanquerna de Madrid, els quals, no sense raó, tant van gelar als catalans, fa dècades que no són gaire estranys al País Valencià. Creure que l’anticatalanisme més agressiu s’ha engegat ara per por a “un divorci nacional” és fruit d’una manca de memòria històrica i d’ignorància vers la cultura pròpia.

No és casual que l’anticatalanisme hagi estat especialment visceral al País Valencià. Allà es va viure una efervescència de catalanisme polític durant un temps en què qualsevol crítica al Govern d’Espanya era com a mínim il·legal. Aquesta efervescència, ben diferenciable del romanticisme a l’ús, vingué acompanyada d’una Il·lustració valenciana (a l’àmbit del pensament, la història, la filologia, la poesia, la música, el periodisme) que Viadel encomia vivament i que sense la qual, certament, la cultura catalana estaria en una situació molt pitjor que l’actual. Potser per això, com es comenta al llarg del llibre, aquesta Il·lustració va ser literalment sufocada per bombes, atacs directes i amenaces de mort a escriptors, professors, mestres, llibreters i diverses personalitats del món universitari, cultural i de l’ensenyament. Una violència tan malaltissa que la va patir fins i tot el poeta, editor i traductor novaiorquès David H. Rosenthal quan va anar a València per presentar la traducció a l’anglès del Tirant lo Blanch. Val a dir que aquesta violència va tenir molt a veure amb el consentiment d’una burgesia valenciana descaradament servil cap a Madrid i sense cap voluntat ferma a invertir en l’espai català de comunicació; una burgesia que ara, amb el Procés sobiranista català engegat, es lamenta d’una greu manca de finançament estatal i ha de veure com es frustren infraestructures tan necessàries com el corredor mediterrani.

El pes que té la violència anticatalanista al País Valencià en el conjunt de l’argumentació de Viadel no ve marcada només perquè allà sigui més visible, ni tampoc perquè ell sigui valencià, sinó per fer-li un cop d’atenció als catalans del Principat. Algunes presumptes defenses de la cultura catalana a Barcelona (“som catalans!”) poden resultar tan banals com lluir una samarreta del València CF a València o del RCD Mallorca a Mallorca. Més encarà si la defensa en qüestió resulta ser verbalment idèntica a la defensa d’una “comunidad autónoma” delimitada des de Madrid [[iii]]. Obviar aspectes com aquests té poc d’esperançador. Tot plegat de vegades ha contribuït a percebre el “catalanisme” com un mer localisme totalment cegat davant l’anticatalanisme realment existent, el qual, al cap i a la fi, no només és un problema per als que formen part d’allò que Pierre Vilar anomenava el fet català [[iv]] sinó tot un repte per a l’esquerra política. Entre d’altres coses perquè, com suggereix Viadel, l’anticatalanisme patit a les darreres dècades ha fet minvar tota mena de projectes culturals i sociopolítics fins a esdevenir un problema de primer ordre inclús en el marc de les anomenades “democràcies homologades”. Per això cal entendre’l.

III

La “lògica” violenta analitzada per Viadel assoleix una expressió concreta en el blaverisme. Aquest moviment, encara que carregui un seguit de fenòmens històrics articulats pel franquisme, no pot entendre’s al marge d’una repulsió exagerada vers el valencianisme democràtic, que Viadel identifica com a catalanisme polític. Se’ls reprova per igual perquè són el mateix. Els únics catalanismes i valencianismes políticament correctes són els de l’àmbit privat i el folklore. Amb tot, com suggeria Walter Benjamin, repulsions d’aquesta casta no són pas espontànies sinó generalment produïdes davant d’un escriptori. La desil·lustració, com la Il·lustració, no és quelcom merament immanent ja que respon a factors premeditats. No és que hi hagi un “gen valencià” de l’anticatalanisme, sinó un imaginari que es pot rastrejar fins trobar-ne les llavors. En aquest sentit, Viadel repassa els personatges i les plataformes més influents de la catalanofòbia al País Valencià. El llistat és ampli però els mètodes són reiteratius. La narrativa blavera sempre presenta un altre, el pancatalanista (o “catalaniste”), que, mogut pels diners o la follia catalana, sempre està organitzat i disposat a atemptar contra la “valencianitat” d’acord a un ideari marxista o nazi. El fet que sigui marxista o nazi depèn, naturalment, de l’audiència. El pancatalanista traeix una presumpta identitat pura en el si d’una Espanya mitificada tot dinamitant la sana convivència. Ell és l’enemic declarat i cal combatre’l.

El “pancatalanista” o “catalaniste” condemnat pels blavers és l’equivalent local del “nacionalista” condemnat pels “patriotes espanyols”. No obstant això, costa de creure que un discurs tan demencial i amb tanta influència social com el que postula el blaverisme, que ha provocat persecucions i assassinats, no hagi provocat durant els darrers anys cap debat seriós per part de l’esquerra espanyola. Una esquerra que ha esdevingut tendencialment sucursalista arreu del fet català contemporani. Tot plegat ha condicionat que a hores d’ara els valencians només tinguin mitjans de comunicació públics en llengua castellana i que algunes multinacionals, i fins i tot l’Agència Tributària d’Espanya, ofereixin serveis d’atenció diferenciada en català i en valencià. Al capdavall, doncs, no cal sumar víctimes mortals per repercutir negativament en l’economia i la moral dels Països Catalans. “Divideix, depura, i governa”. El secessionisme blaver no és només vers Catalunya i les Illes Balears, sinó també cap al propi País Valencià, com ho prova el “suretisme”, el qual promou que la província d’Alacant formi part de Múrcia. Aquest secessionisme també té una versió mallorquina, a saber, el gonellisme, rabiosament activat arran del Procés sobiranista català. Deixant de banda el grau de violència, Viadel mostra com blavers i gonelles fan servir els mateixos patrons: exacerbació d’un dialectisme enfrontat a una amenaçant essència catalana, invenció d’orígens mítics pel que fa als símbols i la llengua, rebuig paroxístic del món acadèmic i el debat racional d’idees, sublimació d’un bilingüisme que normalment s’expressa només en castellà i un furibund antimarxisme que tendeix a vincular l’esquerra política amb Pujol i Mas. Per cert, aquesta esperpèntica vinculació es pot escoltar actualment a Catalunya, sobretot per part dels que creuen que els cupaires són un producte dels convergents, la qual cosa inclús va ser suggerida en la presentació oficial de Podemos a Barcelona.

Que la memòria de Manuel Sanchis Guarner hagi estat la que més ha encès l’odi del blaverisme, com recorda Viadel, és una bona mostra de la desconnexió radical entre l’anticatalanisme i l’actitud il·lustrada. També permet establir els lligams entre la Batalla de València i el Procés sobiranista català, el qual justifica de bell nou boicotejar qualsevol entesa. Paga la pena recordar com membres del PP, UPyD i Ciutadans denunciaren a la fiscalia la celebració d’un simposi dirigit per Jaume Sobrequés i organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. En aquesta línia d’atacs podem esmentar com a paradigma l’intent per desprestigiar el programa català d’immersió lingüística. Almenys pel que fa a l’Estat espanyol, es tracta de l’única eina empíricament efectiva per aconseguir que una població sigui plenament bilingüe. Cap de les “comunidades autónomas” té un nivell de bilingüisme social com Catalunya. A més, cal remarcar l’acceptació social i pedagògica de què gaudeix aquest programa. Els que volen criticar-lo obvien aquests fets i callen sobre moviments com el blaverisme i les dificultats que hi ha a València i Mallorca per defensar la cultura catalana. Evidentment, quan no callen sol ser per acusar l’altre de “nacionalista”.

IV

En ple segle XXI, les xarxes socials han posat clarament en relleu que l’anticatalanisme està estès i consagrat. Maleir algú per no dissimular que forma part d’una cultura, insultar persones perquè parlen una llengua diferent o qualificar de nazi a qui llueix públicament una estelada són fets tan normalitzats que han motivat l’aparició de Drets [[v]], una associació formada per advocats que denuncien la catalanofòbia i que compta amb el suport d’entitats civils d’arreu dels Països Catalans. Paga la pena recordar que el catalanisme, si bé té més d’un segle de recorregut no sols a nivell popular sinó a les institucions i el món acadèmic, mai ha estat còmplice ni del feixisme ni de l’estalinisme, ans al contrari. Pocs moviments culturals i sociopolítics europeus poden dir el mateix. En tot cas, que un ministre d’educació expressi el desig de “españolizar” els nens catalans i que una força emergent a l’Estat dediqui un discurs d’investidura a parlar d’una pau amenaçada pels “nacionalistes” i que acusi els catalanoparlants de ser “aldeanos”, tot sota l’emparament dels mitjans i amb el silenci de l’esquerra espanyola, mostra que l’afirmació de la cultura catalana implica una resistència contra un sentiment de superioritat cultural i classista fortament arrelats, no pas una dèria retrògrada com alguns volen fer creure.

La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol de Francec Viadel és un llibre mancat de tecnicismes, victimismes i hagiografia. Com diu el prologuista, Adolf Beltran, el llibre està escrit a peu de carrer amb l’orella parada a una realitat crua i massa sovint camuflada pels mitjans de comunicació. Viadel ofereix dades, raonaments, exemples, comparacions, sempre d’una manera directa i es desmarca del fàcil romanticisme que barreja queixes i propostes, desafecció i arguments, la desraó de qui ataca i la de qui és atacat. Es tracta d’un text urgent per entendre una part interessadament obviada de la història recent de l’Estat espanyol i al respecte, sens dubte, pot ser molt més productiu que qualsevol assaig del peronista Ernesto Laclau, el qual sembla tan lloat, de cop i volta, al nostre voltant. 

*Joan Morro és professor a la UGG-UNED (Catalunya) i investiga qüestions relatives a la societat i comunicació del risc al CVARG (Açores). Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014). 

Contacte: jmorrodel@gmail.com

[[i]] Acemoglu, D., & Robinson, J. (2012), Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty, New York: Crown Publishers (Hi ha traducció castellana publicada per Planeta) 

[[ii]] Billing, M. (1995), Banal nationalism, London: Sage (Hi ha traducció catalana publicada per l’Editorial Afers) 

[[iii]] Sobre les condicions històriques i els efectes perversos d’aquesta qüestió (la dels “noms”, com diria Joan Fuster) estretament lligada a la “lògica” analitzada per Viadel i que tant ha afectat a les polititzacions a les Balears i especialment al País Valencià, vegi’s: García, Ll., & Grande, I. (2012), L’invent de l’espanyolitat. La construcció pseudocientífica de l’espanyolitat, Barcelona: Fundació Catalunya Estat 

[[iv]] El “fet català”, diferenciat del “fenomen català”, l’he comentat en un altre text amb accés obert: http://www.sarasuati.com/notes-sobre-la-identitat-cultural-catalana-per-joan-morro/

[[v]] http://drets.cat/