(l'alcalde ex lliguer Josep Maria de Porcioles acompanyant Franco en una visita a Barcelona)
Contextualitzant, eren temps complicats per al catalanisme (de qualsevol signe), parlo del mes de juliol de 1936, quan hi va haver a Espanya un aixecament colpista d'una part de l'exèrcit contra el govern republicà (d'esquerres). A Catalunya aquest cop d'estat va ésser contrarrestat amb certa contundència, en part perquè les elits burgueses barcelonines no hi donaren suport, o fins i tot no n' estaven al cas del què succeïria. El partit polític aglutinador d'aquella burguesia catalana i hegemònic dins el catalanisme les primeres tres dècades del segle XX fou la Lliga Regionalista (després Lliga Catalana), que veiè com l'adveniment de la II República l'any 1931 i la creació d'ERC (i el posterior govern dela Generalitat governat per ells) posava en dubte aquesta hegemonia (nacional i social) fins al punt d'haver de reinventar-se durant el període republicà per tal de recuperar-se dels cops electorals rebuts.
Tornant, doncs, a la data de l'aixecament militar de tints marcadament (no ho oblidem pas) reaccionari, religiós i feixista, després d'un primer pronunciament de gent de la Lliga rebutjant el cop i declarant-se fidels a les institucions republicanes, arran del desgavell que patiren aquestes després de l'intent frustrat pels franquistes, que deixà un buit de govern que fou omplert, sobretot, pels representants del moviment anarquista més radicals (CNT/FAI), del caràcter revolucionari que inundà els carrers i de les revoltes socials i les persecucions contra les classes més benestants, la gent de l'esgèsia i les dretes en general, moltes personalitats de la Lliga Catalana, capitanejades per Francesc Cambó, així com d'altres igualment representatives del conservadurisme català més o menys catalanista, crearen un manifest de suport als militars sublevats, que fou el punt de partida de l'ajuda que l'antiga Lliga proporcionà al "bàndol nacional"
en el conflicte que durà tres anys (1936-39), de tipus econòmic, propagandístic i, fins i tot, institucional.
(El principi del procés? Cartell de propaganda política de la coalició electoral que va concórrer a les eleccions generals del 16-02-1936, on la Lliga ja apostava clarament per "l'ordre social" anant amb forces dretanes marcadament anticatalanistes, com els radicals de lerroux, els monàrquics o la CEDA catalana)
Tot això ho explica magistralment en Borja de Riquer en el llibre: "L'últim Cambó (1936-1947)", on resumeix dient que " durant la guerra va coexistir aquesta diversitat de caràcters: la de ser una lluita política entre democràcia i feixisme, de ser també una guerra social i un conflicte religiós i, a més, de ser una confrontació entre nacionalismes." Aquesta complexitat deixà els dirigents de la Lliga Catalana del tot sorpresos i desbordats, de tal manera que" colpits per les primeres impressions sobre la revolució i la persecució, Cambó i la direcció de la Lliga van prioritzar els interessos socials que sempre havien defensat i van considerar que allò era, per damunt de tot, una guerra de classes.
La contradicció d'aquesta opció es farà evident en el fet de no voler renunciar a ser i a dir-se catalanistes i, alhora, creure que era coherent donar suport a l'opció dels militars rebels, que significaven clarament el nacionalisme espanyol més agressiu." (...)* (pàg. 266)
ESCRIT D'ADHESIÓ ALS MILITARS SUBLEVATS*
(22-27 d'octubre de 1936)
Se ha enviado al General Franco un documento que dice así:
"DECLARACIÓN: Los que suscribimos esta declaración somos hombres de diferentes ideologias y procedencias. Somos catalanes y con esta sola característica común, unimos nuestras firmas para protestar contra la actuación y el lenguaje de los hombres que hoy detentan el gobierno de la Generalidad y que pretenden identificar los sentimientos y la voluntad de Cataluña con la tiranía de los anarquistas y marxistas que han asesinado y asesinan con refinamiento de la más bárbara crueldad; que han destruido tesoros de arte que nos habían legado las generaciones pasadas como patrimonio espiritual de nuestra tierra; que arruinan nuestra economía con groseras experiencias en todas partes desacreditadas, y deshonran a nuestro pueblo con locuras y crímenes sin precedentes en la Historia.
Como catalanes, afirmamos que nuestra tierra quiere seguir unida a los otros pueblos de España por el amor fraternal y por el sentimiento de la comunidad de destino, que nos obliga a todos a contribuir con el máximo sacrificio a la obra común de liberación de la tiranía roja y de reparación de la grandeza futura de España. Como catalanes, saludamos a nuestros hermanos, que, a millares, venciendo los obstáculos que opone la situación de Cataluña, luchan en las filas del ejército libertador y exhortando a todos los catalanes a que, tan pronto como materialmente les sea posible, se unan a ellos, ofrendando sus vidas para el triunfo de la causa de la civilización en la lucha contra la barbarie anarquista y comunista.
El caso de Cataluña no es distinto del de Madrid, Valencia, Málaga y otras ciudades y regiones de España, oprimidas todas por un poder despótico del que desean fervientemente verse liberadas.
Son en gran mayoria los catalanes que por estar sometidos a una opresión que no tienen aún medio de sacudir, no pueden expresar su indignada protesta. Nosotros que podemos hacerlo, seguros de expresar sus sentimientos, queremos hacerla llegar a todos nuestros hermanos de España.
El documento lleva al pie centenares de firmas de catalanes que han podido escapar del terror rojo y que hoy, ante la posibilidad de que se pretenda por los marxistas españoles aliados o servidores de Moscou, utilizar el nombre de Cataluña para prolongar la guerra civil en España y tal vez para provocar un conflicto internacional, quieren afirmar públicamente y de manera fehaciente la manera de sentir y pensar de la inmensa mayoría de catalanes que ellos por encontrarse en el extranjero, pueden expresar con plena libertad. Las firmas son de representantes de agrupaciones económicas y sociales, diputados, hombres de ciencia y literatos, ingenieros, abogados, médicos, periodistas, obreros e industriales, que sintetizan el conjunto de actividades de Cataluña
(* Borja de Riquer, op.cit, pàg. 278-282)
A la relació de signants, que no detallo (veure llibre esmentat) hi ha la direcció política de la Lliga, tals noms com Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Joan Ventosa i Calvell, Raimón d'Abadal o Ramón d'Abadal i Vinyals, personalitats com el músic Frederic Mompou, l'enginyer Eduard Maristany o els periodista "Gaziel", a més de molts industrials barcelonins i representats de la noblesa amb títol nobiliari.
Deixo dues lectures força interessants relacionades amb aquesta temàtica, en genèric.
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/05/09/el-franquisme-a-catalunya/
http://www.historiacontemporanea.ehu.es/s0021-con/es/contenidos/boletin_revista/00021_revista_hc13/es_revista/adjuntos/13_19.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada