Avui
2 de juny, la República Italiana celebra els seus 70 anys. Auguri!
Amb aquesta piulada la Delegació del Govern de la
Generalitat a Itàlia, amb seu a Roma, celebrava la diada nacional del bel paese,
la festa de la república. Els actes d’aquell dia, que inclouen un passeig
militar que gairebé segueix el mateix recorregut d’aquells que s’organitzaven
durant el règim feixista, celebren la caiguda del règim de Mussolini, la fi de
la monarquia dels Savoia, i el referèndum amb el qual els italians van escollir
la república. Contemporàniament, a Sardenya, els militants i simpatitzants de
les diverses ànimes del sardisme, des
dels autonomistes fins als independentistes, mostraven el seu dissens cap a
aquest tipus de celebracions. Entre ells, també hi havien algueresos. En un tal
context, la seu algueresa de la Delegació ha preferit no pronunciar-se. Aquesta
és un a imatge que dóna la idea de les contradiccions que es noten mirant el procés des de la perifèria, és a dir, en
el meu cas, des de la perspectiva d’un alguerès que viu a Barcelona. Des
d’aquest punt de vista, és impossible no preguntar-se com serien les futures
relacions entre la minoria catalanoparlant de Sardenya i una eventual Catalunya
independent. I, per suposat, que serà de la idea de Països Catalans?
Un difícil encaix
Si mirem la evolució de les relacions entre l’Alguer i la
resta de territoris catalanoparlants, des de que durant la Renaixença es van
posar les bases del catalanisme, sembla que estem arribant a un moment clau: l’eventual
independència catalana podria canviar completament aquesta relació.
A partir de quan els intel·lectuals de llengua catalana, per
la seva majoria provinents del Principat, han començat a parlar de l’Alguer,
l’encaix d’aquest territori en una hipotètica nació dels catalans ha estat
problemàtic. Eduard Toda (1855-1941), el gran divulgador de l’Alguer, va evitar
de posar-se aquesta qüestió, tot i descriure una ciutat, i en alguns casos fins
i tot una illa, rotundament catalanes, molt més del que devia ser. Els primers
algueresistes (o catalanistes algueresos), que començaren la seva activitat
anys a finals del segle XIX, es van dividir sobre la qüestió sí passar d’una
dimensió cultural a una política. En un país jove com Itàlia, nascut l’any
1861, no era possible posar en qüestió l’italianitat.
Tret de Ramon Clavellet-Antoni Ciuffo (1979-1911?) i de Joan Pais (1875-1964),
ningú va voler imaginar una nació comuna amb els altres catalanoparlants. Quan
l’any 1915 Alfons Maseras (1884-1939), en plena Gran Guerra, va publicar el
pamflet Pancatalanisme. Tesis per a
servir de fonament a una doctrina (Barcelona: Impremta Catalonia 1915), per
a ell la nació catalana estava formada per «totes les terres de parla catalana,
que foren, en altre temps, poblades i conquerides pels catalans». Quan, durant
els anys trenta, es va començar a fer servir el terme Països Catalans, alguns
incloïen l’Alguer en aquesta nació imaginada, però intel·lectuals i
historiadors com Ferran Soldevila (1894-1971) o Antoni Rovira i Virgili
(1882-1949) no eren d’aquesta opinió. En particular, aquest últim considerava
la ciutat sarda com un territori irrecuperable. La situació no va canviar gaire
durant els anys cinquanta i seixanta, quan l’Alguer es va convertir, pels
catalanoparlants que vivien sota el règim franquista, un espai de llibertat.
Els viatges col·lectius, com el Creuer del Retrobament (1960) i aquell dels
Valencians (1963), o els actes culturals, com ara els Jocs Florals (1961), no
van despertar cap solidaritat des d’un punt de vista nacional, feta excepció
per Antoni Simon Mossa. Aquest intel·lectual polifacètic fou també un dels
principals ideòlegs de l’independentisme sard, i sobre la qüestió sí l’Alguer
hauria de formar part d’una nació catalana va prendre una posició que, però,
resulta poc clara, declarant: «sards i algueresos som iguals». Simon Mossa
representava una minoria, ja que els seus companys simpatitzaven per la dreta,
i a més, alguns havien estat implicats amb el feixisme, per tant era impossible
que expressessin solidaritat amb els catalanistes antifranquistes. És més, en
ocasió dels Jocs Florals de 1961 es va arribar a un acord, entre alguns
algueresistes i el Ministeri d’Afers Exterior espanyol, per evitar que els
actes que es volien organitzar a l’Alguer agafessin un caràcter de protesta
antifranquista i de celebració de la nació catalana. Malgrat la presència de
Joan Fuster en el jurat, el clima polític feia impossible imaginar una nació
catalana en comú.
La situació va canviar durant als anys setanta, quan una
part del sardisme evolucionà cap a
posicions independentistes. En un context completament diferent, la nova
generació d‘algueresistes, inspirats per les idees anticolonialistes i
antimperialistes, e influenciats per la figura de Simon Mossa, eren a les hores
militants per la llengua catalana i independentistes sards. Una figura com
Rafael Caria va utilitzar, per primera vegada, el català de l’alguer com una
eina política, dins del consistori alguerès, on seia com regidor. Aquest grup, en
el qual militava també Carles Sechi, estaven en contacte amb els nacionalistes
i independentistes corsos, bascos i catalans, amb els quals es consideraven
ficats en una mateixa lluita, i fou llavors que els algueresos començaren a
considerar seriosament la idea d’uns Països Catalans. No es casual que el més
conegut d’aquest intel·lectuals i militants, Caria, amb el recolzament de Josep
Lluís Carod Rovira, fundava als anys `90 la Revista
de l’Alguer: periòdic dels Països Catalans.
Durant els anys ’80, però, el catalanisme alguerès es va
dividir. D’una banda aquells que miraven amb una certa sospita les iniciatives
institucionals que arribaven des de Barcelona, i de l’altra aquells que estaven
a favor de mantenir un lligam fluid amb els catalans del continent, i sobretot
amb institucions com l’IEC o la Generalitat. Al voltant de la primera opció va
néixer la Obra Cultural de l’Alguer, i tots els intents fets per què establís
relacions amb altres entitats similars als Països Catalans van fracassar. Quan
l’any 1990 es va fundar la Federació Llull, l’associació algueresa finalment no
hi va participar, així que, per tal d’afavorir els lligams amb les altres
associacions catalanistes a l’Estat Espanyol o França, es va impulsar la
constitució d’ Òmnium Cultural de l’Alguer, delegació local d’Òmnium.
Les relacions entre les dues entitats, naturalment, no van
ser fàcils, i això va dificultar ulteriorment que un discurs de nació comuna
catalana pugues quallar. La divisió entre els algueresistes va arribar a un
clímax quan es va voler impulsar un model lingüístic que incorporés les normes
fabrianes, i que va portar a incomprensions insanables entre qui volia utilitzar
una grafia itàlica, en particular lligats a l’Obra Cultural, i qui acceptava un
la col·laboració amb l’IEC i la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’una
situació que, des de lluny, pot recordar el País Valencià, amb la diferencia
que, mentre el blaverisme està lligat a uns ambients dretans i espanyolistes, aquest
algueresisme anticatalanista estava gestionat per figures lligades a l’esquerra
i l’independentisme sard.
Les relacions entre l’Alguer i la resta de la comunitat catalanoparlant,
i sobretot amb la Generalitat de Catalunya, van fer un salt de qualitat l’any
2004, quan el catalanisme conservador va perdre la Presidència de la
Generalitat. Amb el canvi de guàrdia, ERC va voler marcar distància amb el governs
de Pujol, i va institucionalitzar la projecció exterior de la Generalitat, que
en la etapa precedent havia estat un àmbit gestionat de forma extemporani i
personalista. En aquest marc es va establir una connexió directa entre Sardenya
i Catalunya, mitjançant la companya aèria irlandesa Ryanair, amb un vol entre
Girona i l’Alguer, i la línia de navegació italiana Grimaldi, que amb un ferri
va enllaçar Barcelona amb Port Torres, a 40 km des de l’Alguer. L’any 2009 a la
connexió física es va afegir aquella institucional, amb l’obertura de l’Espai Llull-Representació de la
Generalitat a l’Alguer, una seu de l’Institut Ramon Llull que feia les
funcions d’enllaç cultural i institucional amb Barcelona.
Amb això es creava un espai de col·laboració transfronterer
que a principis del segle XXI, en un marc de crisi del model d’estat nació i de
gran confiança en les institucions europees, semblava permetre de obviar la
divisió de la comunitat catalanoparlant en quatre estats diferents. Catalunya
semblava posar-se al capdavant d’aquella que s’ha definit catalanofonia, és a dir un espai definit per la llengua comuna que
però és, a la vegada, un àrea d’influència cultural i econòmica. Més o menys,
és el mateix concepte utilitzat pels francesos que, amb la francophonie, han definit un espai d’influència geopolítica que
reuneix els antics territoris colonials. Aquesta política ha continuat desprès
del retorn de CiU a la Presidència, i de fet el Director de l’Espai Llull, el
militant d’ERC i poeta originari de Vinaròs Joan Elies Adell, ha estat
confirmat. És més, l’estatus de l’Espai Llull va passar d’una institució
cultural, a una representació governamental. L’any 2010 obria, a Roma, la
Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia, i l’Espai Llull es convertia
en l’Ofici de l’Alguer, una oficina de rang consular.
Aquests van ser els intents més coherents i reeixits
d’establir vincles entre l’Alguer i la Catalunya autonòmica, però van generar,
en la ciutat sarda, contrastos. Obra Cultural va mostrar la seva contrarietat a
les actuacions de la Generalitat enviant una carta a Josè Montilla, en aquells
moments President de la Generalitat, i al líders del Tripartit, Joan Puigcercós
i Joan Saura, a més del líder de la oposició, Artur Mas. Els membres de la
associació algueresa, entre els quals destacaven dos ex-alcaldes, Carles Sechi
i Enrico Loffredo, protestaven per què, segons ells, una delegació catalana a
l’Alguer no tenia sentit, i en demanaven el trasllat a Càller, la capital de Sardenya.
Tots aquest enfrontaments i malentesos, tant entre
algueresos com entre algueresos i catalans, semblen demostrar una gran
dificultat en les relacions entre la minoria lingüística i la resta de la
comunitat catalanoparlant, en particular amb les institucions catalanes. En
realitat, pel que fa les relacions a partir de la segona meitat dels anys `70,
això es deu molt més a qüestions de política local sarda que no a un enfrontament
ideològic. A propòsit, cal només citar un exemple. L’any 2009 Carles Sechi,
històric opositor de les iniciatives de la Generalitat a l’Alguer, va fer de
cicerone a Artur Mas. El futur President, en el marc de la campanya per les
autonòmiques del 2010, n’aprofitava per poder criticar l’actitud d’ERC, mentre mostrava
de voler respectar la voluntat dels algueresos, que eren lliures de participar,
o no, a les iniciatives dirigides des de Barcelona. Mas necessitava atacar ERC
allà on havia tingut uns bons resultats, Carles Sechi es volia criticar el seu rival, l’Alcalde berlusconià de
l’Alguer, Marco Tedde. L’any 2014 la situació fou completament diferent. Aquell
any Sechi visità Barcelona, i en aquella ocasió va lliurar un dur atac a Artur
Mas i a la Delegació algueresa de la Generalitat. En una entrevista a la Nació
Digital, Sechi definia l’actitud catalana cap a l’Alguer com colonialista,
mentre criticava el fet que Mas, en compte de destinar recursos a la resolució
dels problemes econòmics generats per la crisi, es dedicava només a la qüestió
nacional. Naturalment, el fet no va afavorir les relacions amb Ómnium, i l’associació algueresista va rebre
una allau de critiques que va provocar un canvi generacional en la seva
direcció. Tot i així, les relacions entre associacions i institucions catalanes
continua a tenir aspectes problemàtics.
Els plantejaments actuals
La participació de l’Alguer al projecte dels Països Catalans,
doncs, ha sigut sempre problemàtica. Per una banda el catalanisme conservador
ha evitat aquesta qüestió, mentre aquell d’esquerres hi ha fet referència,
evitant però d’especificar com reunir els catalanoparlants en una única nació,
mentre es posaven en practica iniciatives cap a la creació d’un espai cultural
i econòmic en comú. Amb el gir sobiranista dels últims anys, però, la
iniciativa va passar en les mans d’associacions a fora dels principals partits polítics,
com l’ANC. Si mirem la seva actitud, però, tampoc hi trobem uns plantejaments
clars, ans al contrari és evident que existeix una confrontació entre qui vol limitar
l’acció a la Catalunya estricta i qui vol afavorir la participació d’altres
territoris al procés. En el document
fundacional de l’ANC el principal subjecte és «Catalunya», o els seus
«habitants» i «ciutadans», i només es reserven do paràgrafs a altres
territoris. Malgrat els habitants d’aquests altres territoris siguin considerats
de «nacionalitat catalana», i no obstant l’ANC deixi la porta obert a «tots els
compatriotes d’aquells països que volen vincular-se», no hi ha un full de ruta
per poder incloure tots els territoris de parla catalana en un hipotètic estat
independent. Només es diu que l’Assemblea serà solidària amb entitats similars
que, per iniciativa pròpia, puguin sorgir a València, les Balears i Pitiüses o
la Catalunya del Nord. L’Alguer, però, no és mencionat de cap manera.
L’altra associació que està liderant el procés és Ómnium. A diferència de l’ANC, aquesta entitat ha
involucrat els militants de la sessió algueresa en les iniciatives, en
particular en les celebracions de l’11 de setembre que es van tenir a partir de
l’any 2012. Prèviament, just aquell any, una delegació d’algueresos va
participar, a Barcelona, en una important reunió de totes les delegacions
territorials, amb l’objectiu de dibuixar la campanya per l’estat propi, de
donar instruccions sobre com manejar els continguts d’aquesta i sobre com
actuar davant dels mitjans de comunicació. En aquesta ocasió, l’Alguer fou
considerada com una localitat més d’aquella nació que, el catalanisme basat al
Principat, sembla decidit a construir, i els militants d’Ómnium Cultural de
l’Alguer han participat, des de la ciutat sarda, a les mobilitzacions
organitzades per la Diada. Malgrat això, sempre es tracta d’una participació
minoritària i sobretot simbòlica, de la qual s’abstenen els simpatitzants de
l’altra associació algueresista, Obra Cultural.
A partir de l’any 2012, quan el Govern d’Artur Mas assumeix
el procés cap a la independència com l’eix principal de la seva acció, la
qüestió de com serien les relacions amb els territoris de parla catalana fora
de la Comunitat Autònoma ha passat a ser un tema de l’agenda política oficial. De
la qüestió en parla en el Llibre Blanc
sobre la independència de Catalunya, que diu com el nou estat hauria de
mantenir relacions amb tots aquests territoris. El document indica com un tal
objectiu es pot assolir consolidant la xarxa ja existent de l’Institut Ramon
Llull, o potenciant les relacions culturals i econòmiques. En aquest sentit, el
Llibre blanc avala el treball fet per ERC durant els anys 2003-2010, aprovant
la seva estratègia d’expansió exterior a través la consolidació de la catalanofonia. En cap cas, però, el
document menciona els Països Catalans.
Balanç provisional
Si consideren el Libre blanc, sembla que les institucions
hagin escollit la opció d’una postura més pragmàtica, que en cap cas va en la
direcció de constituir els Països Catalans, sinó en aquella de crear vincles
culturals o comercials entre els territoris. En realitat, però, no podem
considerar el Llibre blanc com una postura oficial, ja que es tracta d’un
document produït per un organisme assessor, el Consell assessor per la transició nacional. És un òrgan que depèn
de la Vicepresidència de la Generalitat, constituït l’any 2013 amb l’objectiu
d’elaborar informes, donar idees i consells sobre diferents aspectes del
procés. Les seves deliberacions, en la majoria dels casos, han estat assumides
per la Generalitat com el punt de vista oficial, però, davant la falta d’un
debat polític obert, semblen més unes declaracions d’intents que no uns
plantejaments concrets. També la proposta d’una constitució catalana, feta
publica fa pocs mesos, i en la qual es citava la possibilitat de considerar
ciutadans els catalanoparlants residents a fora de la Catalunya independent, no
té cap recolzament polític.
En realitat, l’actitud de les principals forces polítiques
va en una altra direcció. Des de almenys el 2003 la Generalitat està
treballant, si agafem com exemple el cas de l’Alguer, la consolidació d’un
espai d’influència econòmica i cultural, on la llengua és el suport de
l’expansió comercial. És un escenari perfectament compatible amb la formació
d’un estat català limitat a la actual Comunitat Autònoma. En aquest marc, és
fonamental que les relacions amb la República Italiana siguin òptimes, un fet
demostrat per l’obertura a Roma d’una representació de rang superior respecte a
aquella algueresa, així i com per la indiferència d’institucions o partits
polítics cap als nacionalismes sub-estatals presents a Itàlia, en particular
amb el sard. Per aquest motiu, el 2 de juny, el Delegat de Govern a Roma va
felicitar la Diada italiana, mentre el 28 d’Abril, quan es celebrava la Diada
sarda, no hi va fer cas.
Està clar que una eventual Catalunya independent, si vol
obtenir el favor d’estats com França o Itàlia, ha de renunciar d’entrada a la
possibilitat de reunir els catalanoparlant en un únic estat, com també
intel·lectuals no principatins del calibre d’Isidor Marí o Vicent Partal han
constatat. Les dificultats en les relacions catalano-alguereses són un ulterior
indici de com l’horitzó ideal dels Països Catalans s’està estancant.
Naturalment es tracta d’una qüestió en continua evolució, però la sensació és
que els principals actors polítics, siguin representants del catalanisme
conservador com d’aquell més progressista, han abandonant la idea de la nació
comuna, més utòpica, per aquella de la catalanofonia,
més factible. És una perspectiva que respon perfectament a la necessitat que una
Catalunya independent tingui unes bones relacions amb els seus veïns, entre els
quals figuraria –a part de França i Itàlia– un Estat Espanyol amb una part
important dels seus ciutadans que parlen la llengua catalana, i que per tant
podrien ser considerats connacionals.
Davant
d’aquests catalanoparlants, com actuaria el futur, i hipotètic estat català? La
Catalunya independent seria un kin-state,
o sigui un estat que manté forts lligams lingüístics, ètnics o religiosos amb
grups de ciutadans que resideixen a un altre estat, i que però es consideren
part de la mateixa nacionalitat o afins. Un estat que es trobés en aquesta
situació podria actuar per protegir els interessos dels seus connacionals
residents a fora de les seves fronteres. Per assolir un tal objectiu, podria
assumir actitud molt diverses, des d’una tutela pacífica fins a l’extrem de
l’ús de la violència, per annexionar-se un territori o protegir-ne la població.
En aquest cas, però, estaríem parlant més bé d’irredemptisme, i, afortunadament, aquest escenari és impensable en
el context de la UE i del Mediterrani actual, mentre l’expansió cultural i comercial,
basada en la llengua i en la cultura, és un tipus de política aplicada per
molts estats europeus. Un exemple és França, amb la francophonie, però també Itàlia manté unes línies de política
exterior del tot similars, cap a les comunitats d’emigrats a América, o cap a
Malta i Còrsega, on la llengua italiana era predominant fins a la II Guerra
Mundial. Entre aquests exemples es pot citar també l’Estat Espanyol, que manté
una via preferencial per atorgar la ciutadania als sefardites. Llavors, si l’irredemptisme, entès com els intents
d’un estat per annexionar-se territoris d’altres estats on viuen uns presumptes
connacionals, no es avui una perspectiva plausible, per què els líders del
sobiranisme català no afirmen clarament que l’horitzó d’un estat comú a tots
els catalanoparlants és un objectiu sempre més lluny? I que al contrari, tot
sembla apuntar a la creació d’un espai cultural, lingüístic i comercial en
comú?
Aquí arribem a un punt que, crec, impedeix fer llum sobre
aquesta qüestió: qualsevol polític que s’atreveixi a dir això clarament,
deixaria en molts descontents. La idea de Països Catalans està molt present en
l’imaginari independentista, en particular en aquells que han viscut la
Transició o en els que tenen unes posicions més esquerranes. Aquest és el nucli
històric de l’independentisme, i molts d’ells no acceptarien la renuncia a
aquest objectiu, per molt contradictori que sigui. Tot i no tenir uns
plantejaments clars, no es poden desprendre d’aquest horitzó ideal. Però, hi na
qui no vol saber res dels catalanoparlants a fora de Catalunya. Es tracta, en
part, d’antics militants que, davant de les dificultats de les quals hem parlat
abans, ja consideren perduts l’Alguer
i altres territoris com la Franja, mentre per un altre són els denominats nous
independentistes. Aquests han madurat la idea de la separació des de l’Estat
Espanyol com una solució a la mala gestió dels recursos del país, com un instrument
per eliminar la corrupció i afavorir la participació ciutadana a la gestió de
la res publica. No es consideren
mancomunats a altres pobles oprimits, com passava als anys ’70, i no desitgen
la independència per començar un procés revolucionari, sinó per administrar
millor el propi país. Llavors estem davant a una dialèctica entre dues ànimes,
dues corrents dins de l’actual procés:
una més identitària, que no vol renunciar als Països Catalans, i un altra que
més pragmàtica, que té coma objectiu només Catalunya.
Tot apunta que aquesta perspectiva més pragmàtica s’està
imposant a aquella més identitària, però encara no és del tot cert que l’actual
empenta cap a la independència de Catalunya signifiqui l’enterrament de l’idea
de Països Catalans. En tot cas, a mitjans de 2016 sembla que el procés
d’elaboració del dol hagi començat, i normalment aquests processos són llargs i
poden tenir conseqüències no esperades.
[1] Aquest text
és una versió resumida, sense referències, i traduïda al català, d’un article
aparegut el 25 desembre 2015 dins del numero monogràfic de la revista acadèmica
d’història actual Tiempo Devorado dedicat
al procés (Vol. 2, núm. 3). Per aprofundir el tema, aconsello la lectura de
l’original, disponible on-line: Ausencia presente: el sobiranisme catalàn desde su mas lejana
periferia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada