Entre
els dies 11 i 19 de març del 2016 es va celebrar el VII
Congreso Internacional de la Lengua Española
(CILE).
Aquest
esdeveniment,
la primera edició del qual tengué lloc l'any 1997 a México, se
celebra cada tres anys i l'organitzen l'Instituto Cervantes, la Real
Academia Española, la Asociación de Academias de la Lengua Española
i un estat amfitrió, que en aquesta ocasió va ser l'estat insular
de Puerto Rico, antiga colònia espanyola i estatunidenca. Els
espanyols envaïren l'illa pels volts de l'any 1508 i hi practicaren
el seu monopoli imperialista fins que amb la guerra de l'any 1898
l'illa passà a mans dels nord-americans.
D'ençà l'any 1952 és un estat lliure associat als EUA.
«Aquí
el bilingüismo es algo político y legal, no natural.»
Ens hauria de sorprendre una anàlisi com aquesta del director
de l'Academia Puertorriqueña de la Lengua Española, José Luis
Vega, per al qual deuen existir almenys un bilingüisme de tipus
natural i un altre de no natural. S'ha comprovat empíricament que
els éssers humans naixem capacitats per a l'adquisició i
l'aprenentatge no només d'una, sinó de diverses llengües. En
aquest sentit el bilingüisme és natural, i es refereix una realitat
psicològica, és a dir individual.
Un
concepte més adequat per a referir-se al fenomen col·lectiu que
descriu l'acadèmic és el bilingüisme social. Defineix
una situació en què una comunitat lingüística s'ha vist obligada
a bilingüitzar-se a conseqüència de la pressió d'una llengua
exògena dominant per motius extralingüístics (socials, polítics,
econòmics, etc.). No obstant això, potser encara
seria més acurat referir-s'hi com a procés i no pas com a situació.
Alguns sociolingüistes com Toni Mollà consideren que la
bilingüització és una dinàmica que mena irremeiablement a la
substitució lingüística a causa del contacte d'una comunitat amb
una altra de sociopolíticament més poderosa. En aquest tipus
d'esdeveniments no hi ha —certament— res de natural.
Segons
l'espanyolisme lingüístic la presència de l'anglès a Puerto Rico
és una anomalia produïda per la intervenció política i militar
dels nord-americans. La idea subjacent és que abans que aquests
imposassin la seva llei i la seva llengua en aquest territori es feia
servir el castellà per voluntat espontània. L'argumentació de
José Luis Vega descansa,
doncs, en la premissa que hi ha situacions i, per extensió,
processos sociolingüístics que són naturals, en el sentit que són
un producte absolutament independent dels factors humans. La
fal·làcia és portentosa i podria induir-nos fins i tot a assumir
l'absurd que hi era la llengua abans que els parlants.
Comptat
i debatut, la sensació de minorització que experimenta la “lengua
de Cervantes” a Puerto Rico és anàloga a la minorització de fet
que el català pateix a l'estat espanyol. Calmem-nos, doncs, i
respirem, perquè tot
plegat ha despertat en les comunitats castellanoparlants una actitud
terapèutica d'empatia envers les altres comunitats lingüístiques
amb què cohabiten. L'espanyolisme
lingüístic s'està sensibilitzant, i per
tal de confirmar aquesta hipòtesi propòs d'entrevistar-nos amb els
taïnos, la cultura precolombina de l'illa caribenya de Borikén
que parla la llengua arawak. Em sembla que encara trobarem qualcuns
vestigis escampats arreu del continent sud-americà. Ja podem fer
via, a veure si no hi serem a temps!
Fonts
Diversos
Autors
(2001). Diccionari
de sociolingüística. Barcelona:
Enciclopèdia Catalana.
Mollà, Toni (2002). Manual de sociolingüística (p. 151 – 157). Alzira: Bromera.
Mollà, Toni (2002). Manual de sociolingüística (p. 151 – 157). Alzira: Bromera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada