Rep del company Òscar Adamuz la notificació de les jornades "Llengua i cultura popular", a Fraga per la dignificació lingüística el 11, 12 i 13 de març d’enguany.
El segon cap de setmana de març (11, 12 i 13 de març) es duran a terme a Fraga (Baix Cinca) les Jornades per la dignificació lingüística, que enguany estaran dedicades a la "Llengua i cultura popular". Les Jornades duren tres dies, tot i que els actes centrals hi seran el dia de dissabte 12, quan n'hi haurà ponències sobre el món dels contes en l'imaginari de la cultura catalana. Aquestes jornades són coorganitzades pel Casal Jaume I de Fraga (ACPV), l'Institut d'Estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida, i rep el suport d'Òmnium Cultura Lleida-Ponent.
- El llibre “Agres i dolçes” és un llibre de cultura popular que relaciona les comarques meridionals del País Valencià i les de la Franja mitjançant les cançons de la Mare de Déu Coronada d’Agres i Matarranya
També s'indica que durant les jornades el Moviment Franjolí per la Llengua explicarà la campanya que s'encetà l'octubre passat reclamant un Espai de Comunicació en Català, impulsat per la xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua, de la qual el Moviment Franjolí hi forma part. En uns moments en què els diferents territoris que formem el domini lingüístic catalanoparlant impulsem la creació d'un espai de comunicació en català i la interconnexió de tots els mitjans de comunicació, ràdios, televisions, diaris digitals... de Catalunya, els Illes, el País Valencià, Andorra, la Catalunya Nord i la Franja.
No sóc cap estudiós de la cultura popular dels Països Catalans, però, aquesta notícia que m’envien des del Moviment Franjolí i Enllaçats per la Llengua em remembra un acte del 26 de febrer passat a la llibreria 3i4 al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València; de gom a gom, es va fer la presentació del llibre de Paco Esteve i Beneito, “Agres i dolces”, envoltat de tota la colònia del petit poble d’Agres a València i de gent vinguda des d'algunes de les comarques centrals del País Valencià, de La Vall d’Albaida, El Comptat i l’Alcoià.
Aquest llibre “Agres i dolçes” és un llibre de cultura popular que relaciona les comarques meridionals del País Valencià i les de la Franja mitjançant les cançons de la Mare de Déu Coronada d’Agres i Matarranya. Primer va analitzar el llibre “Agres i dolçes”, el catedràtic de filologia catalana de la Universitat de València, Emili Casanova que va disseccionar tant les parts més religioses, les nadales, els “asguilnaldos”, les cançons dels reis “Tirori-tirori, el senyor rei ja està ací”, com les més profanes, les dites contra la corrupció i el robatori “Qui furta un ou, furta un bou”, contra les mentides “Mentida, agafa el cagalló i estira!
”, els sofriments i les penes “Tornar-se els cabells verds”, les diverses maneres de cagar-se (en l’ou, en l’horta, etc.), les transgressions orals "Dels pecats del piu Déu se'n riu"/ (i els de la xona, els perdona"), el foment de la hipocresia social, “Fes el que facen” i la saviesa popular, “Els qui siguen bons que els albarden” (com als rucs!), tan semblant al romanç de cegos per fer que la gent s’espavile i no ho siga en excés.
Paco Esteve i Beneito va dir que només explicaria l’origen del llibre i les parts que consta perquè hem portat música, el grup musical d'Agres i Alfafara, ESIR (Entresoques i rebrotins) que amenitzarà la vetllada amb cançons com "Serra de Mariola", "Ja no canta el capellà", etcètera, hi haurà vi, conta-contes, Almudena, d'Ontinyent, que ara viu a Beniatjar, de manera semblant a quan Agres va anar a programa de Canal 9 RTVV, del Monleón, als anys vuitanta, portant vi, pastes i de tot com una mena d’homenatge a València i a una Ràdio Televisió Valenciana que ha desaparegut i encara no s'ha posat en marxa, malgrat les promeses electorals del Govern Valencià actual.
"Els familiars meus", va explicar Paco, "em van donar molta informació, tot el material amb què està fet el llibre (refranys, comparacions, cançons); quan vaig començar a fer filologia catalana, vaig fer servir aquests materials per a llicenciar-se en filologia catalana i, ara, per a fer el llibre. He arreplegat coses als llibres de festes (rondalles, endevinalles…)"; va declarar Paco Esteve: “hem de fer que el llibre d’Agres de fraseologia popular vaja de la boca a l’orella, que estiga en l’aire, que s’aprenga de memòria i que es diga de viva veu perquè recull la cultura popular d’Agres, de la Vall d’Albaida i de les comarques del sud del País Valencià connectat amb tot el domini lingüístic catalanoparlant".
- Si estudiem i coneixem millor els nostres pobles, la nostra llengua i cultura, la nostra història, descobriríem les múltiples connexions culturals que compartim
Joan Borja, professor de filologia catalana a la Universitat d’Alacant al pròleg anota la classificació de les rondalles d’Agres en el catàleg internacional de rondalles, algunes estan distants però pròximes, posem per cas, la Mare de Déu Coronada, al Matarranya, la Franja de Ponent, Aragó, a Alemanya; s’ha fet molta faena de recopilació popular perquè als llibres està tot escrit, cal tornar-ho a treure-ho al carrer; els col·loquiers del segle XVII-XVIII feien els col·loquis o els cantars de cegos en cartells i després els venien, quan l’oralitat pot ser fixada, perquè es pot fer servir el paper escrit, l’oralitat minva i desapareixen moltes coses. Està escrit en dialecte ‘agresa’, que és el parlar de la vall d’Albaida, el valencià meridional de les comarques centrals, espere que aquest llibre servisca per als pobles veïns i altra gent faça el seu mapa dels topònims, de les rondalles i de la fraseologia del seu poble a qualsevol part del nostre domini lingüístic, recollint les frases, les dites, els mots i la toponímia de les nostres comarques perquè no es perden en l’oblit.
Sobre la religiositat cal dir que l’església al País Valencià ho ha fet tot en castellà des del segle XVIII i s’ha convertit en un element castellanitzador i desvalencianitzador o descatalanitzador, però s’han mantingut els noms dels sants en valencià-català (sant Roc i el gos, sant Antoni, sant Miquel…), les cançons de Nadal, la sarpassa del dia de glòria contra els jueus amb explícites petjades antisemites, les 40 hores es cantava en valencià, "he recuperat", contava Paco, "aquesta cançó de gran sensibilitat espiritual, que no sabia d'on venia, la pose en el Google i resulta que és un poema de mossèn Jacint Verdaguer, inicialment una cançó alemanya, que passa al francés i després al català, per la Franja i arriba a Agres, mostra de la religiositat popular per transmissió oral i mostra de les interaccions entre Catalunya, la Franja i el País Valencià que compartim la mateixa llengua i cultura catalana".
Sens dubte, si estudiem i coneixem millor els nostres pobles, la nostra llengua i cultura, la nostra història, descobriríem les múltiples connexions culturals que compartim en cançons, dites, mots, formes de dir i d'expressar-nos, no només per tenir la mateixa llengua catalana sinó per les maneres d'estar al món, de veure'l, de plasmar la realitat quan ens expliquem. Perquè el llenguatge diu la realitat del món o tracta de dir-la o assenyalar-la (sentiments, emocions, reflexions, dites...), com anotava Wittgenstein, la pintem o colorem d'una determinada manera, ni millor ni pitjor que els altres, "la nostra manera" d'abocar-nos a la realitat, de seleccionar els mots i triar els colors i dir-los o posar-los de la manera més apropiada al nostre paisatge natural, social, històric i humà.
Cada llengua permet veure la realitat des d'una perspectiva específica, singular i pròpia, quan més llengües i cultures coneixem més capacitat d'obertura per veure la realitat del món amb més matisos i contorns, però hem de partir de la nostra. El problema dels monolingües 'auto-devanits' és que, potser, observen un món monocolor sense contorns, relleu i profunditat. I tanmateix els colors formen part de l'estructura i la realitat del món, d'una manera d'expressar-la. No podem deixar perdre la nostra llengua i cultura catalana, perquè ens empobriria molt més, materialment i espiritualment, ens desarrelaria i el món esdevindria molt més gris, pla, incert i inintel·ligible. No podríem anomenar la nostra realitat fent servir el nostre propi nomenclàtor i la nostra pròpia toponímia que agermana les terres de parla catalana.
Cada llengua permet veure la realitat des d'una perspectiva específica, singular i pròpia, quan més llengües i cultures coneixem més capacitat d'obertura per veure la realitat del món amb més matisos i contorns, però hem de partir de la nostra. El problema dels monolingües 'auto-devanits' és que, potser, observen un món monocolor sense contorns, relleu i profunditat. I tanmateix els colors formen part de l'estructura i la realitat del món, d'una manera d'expressar-la. No podem deixar perdre la nostra llengua i cultura catalana, perquè ens empobriria molt més, materialment i espiritualment, ens desarrelaria i el món esdevindria molt més gris, pla, incert i inintel·ligible. No podríem anomenar la nostra realitat fent servir el nostre propi nomenclàtor i la nostra pròpia toponímia que agermana les terres de parla catalana.
Sal·lus Herrero (membre de la PDaD-PV)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada