PROCÉS CONSTITUENT I CONGRÉS NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS

L'activista Quico Romeu fa una anàlisi sobre l'estat de salut dels Països Catalans, en un clarificador escrit on en fa un repàs sobre algunes definicions, l'espai geogràfic, la història, el moment present i acaba amb una proposta de futur quant a la vertebració d'aquest espai cultural i el seu procés nacional.
-------------------
Dades

Territoris històrics dels Països Catalans

Estats: Espanya, França, Itàlia i Andorra

Gentilici: català, catalana

Superfície: 70.520 km²

Altitud: n/d (màx.:pic d'Aneto; 3.403,5 m mín.:0 m)

Població: (2009): 14,435,023 hab. Densitat: 204,69 hab/km²

Coordenades: 40° 34′ N, 0° 39′ E
.

 Mapa de les regions catalanes, segons es publica a VilaWeb.

Els Països Catalans, o Països de Llengua Catalana, són els territoris en els quals la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d'unitats geohistòriques de predomini català. Són també els territoris on han viscut o viuen els catalanoparlants.

En termes generals, els Països Catalans abasten la zona oriental de la península Ibèrica, entre els Pirineus, fins a l'estany de Salses i la serra de les Corberes, al nord, i el riu Segura al sud, més l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses) i illes adjacents (com els Columbrets i l'illa de Tabarca), la Franja de Ponent (a l'est de l'Aragó), la comarca del Carxe (a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia) i la ciutat de l'Alguer (illa de Sardenya), on un 30% de la població parla català.

Hi ha dos criteris per definir els límits geogràfics dels Països Catalans: el lingüístic i l'històric.

Segons el criteri lingüístic, els límits dels Països Catalans estan formats pel domini lingüístic català, ço és, l'àrea on la llengua autòctona és el català. En aquest sentit, la dita popular defineix els Països Catalans «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Generalment, també s'hi inclou:

• La ciutat de l'Alguer a Sardenya, on s'ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta catalana de 1354.
• El Carxe, on s'ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors de les valls del Vinalopó entre els segles XVIII i XIX.

D'altra banda, el criteri històric estableix els límits dels Països Catalans a partir dels territoris administratius històrics majoritàriament catalanoparlants. Seguint aquest criteri els Països Catalans comprenen els següents territoris:

• Catalunya, anomenat habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals excepte la part del Fenollèdes) de la Comunitat autònoma de Catalunya.
• El País Valencià, que es correspon aproximadament amb l'antic Regne de València.
• Les Illes Balears i les Pitiüses.
• El Principat d'Andorra.
• La Franja de Ponent.

Cal tenir en compte que l'aplicació d'aquest darrer criteri implica incloure algunes àrees lingüísticament i culturalment no catalanes.

Marc històric

Els Països Catalans es van trobar durant l'edat moderna envoltats per la formació d'un poderós bloc feudal hispànic al sud-oest i la d'un poderós bloc feudal francès pel nord. Les poderoses monarquies veïnes van representar pels Països Catalans:

• L'entronització de la dinastia Trastàmara en detriment de la casa d’Urgell, el 1412, forçada en unes corts manipulades per un sector de nobles aragonesos i sense esperar que arribessin els representants del Regne de Mallorques. Amb l'entrada del adelantado mayor de Castilla, Diego Gómez de Sandoval, desfent el Parlament de Vinaròs, un exèrcit castellà entrava per primera vegada als Països Catalans. La reorganització institucional de Ferran el Catòlic qui representava els interessos del bloc feudal hispànic o espanyol, i va esquarterar l’antiga confederació catalano-aragonesa, creant les figures polítiques dels virreis, un per territori.
• La introducció de la Inquisició castellana per Ferran II, la qual en pocs anys deixà d'usar la llengua catalana i contribuí a la castellanització de la societat.
• El feudalisme hispànic derrotà les Germanies de Mallorca i València ja que en el cas de Catalunya la noblesa catalana no comptava encara amb el suport de cap bloc nobiliari hispànic. També l'expulsió dels moriscos fou feta en base orientada a no perjudicar el poder feudal però perjudicava i debilitava la pagesia i la societat urbana, sobretot al Regne de València.
• El bandolerisme, al Principat i al Regne de València, es pot interpretar com una resposta de rebuig al nou estat feudal. Es presenta d'una banda, un bandolerisme popular camperol i de l'altra un bandolersime nobiliari. El bandolerisme a Catalunya acaba amb la Guerra dels Segadors, al País Valencià durarà encara més.
• El 1659 amb el Tractat dels Pirineus Lluís XIV de França va obtenir de manera definitiva la després anomenada Catalunya del Nord, si bé al principi aquest territori conservà certa autonomia amb l'arribada del segle XVII el rei francès va deixar clar que literalment, "li repugnava" l'ús de la llengua catalana en els seus territoris.
• La Guerra dels Segadors (1640-1652) va ser una guerra de secessió de Catalunya pel descontentament de com era tractada per Castella.
• Entre 1705 i 1715 els Països Catalans i Aragó defensaven un model polític diferent del borbònic centralista, volien un model federal i respectuós amb els territoris històrics.
• La Guerra de Successió Espanyola i el triomf dels borbònics va significar la pèrdua de l'autonomia política dels Països Catalans i la imposició per la força de les armes del centralisme castellà. El 1707 el Regne de valència va ser ocupat per les forces borbòniques i va perdre també el seu dret civil propi. Després de l'11 de setembre de 1714 la Catalunya derrotada conservà, tanmateix, el seu dret civil. El procés de conquesta culmina el 1715 amb la caiguda de Mallorca. Des d’aleshores, els territoris ocupats per Castella, dividits per la figura dels virreis i arranats pels decrets de Nova Planta, van entrar en una deriva lenta de separació propiciada per la nova administració castellana i per la creació fictícia d’una “nación española” des de meitat del Segle XIX

Algunes dades aïllades

• En l’actualitat, no obstant, en tots els territoris però en proporcions desiguals, es manté la llengua comuna, les especificitats culturals i uns vincles comercials que no s’han acabat de perdre mai del tot. Pot ser que els dèficits fiscals siguin el factor que, en l’actualitat, evidenciï més clarament fins a quin punt la unió es manté i ens hauria de servir per defensar plegats els interessos compartits. Al 8% del dèficit fiscal generalment acceptat del Principat, cal sumar-hi el del País Valencià (aprox. un 6,3%) i el de les Illes (aproximadament d’un 14,2%). Un total que gira al voltant dels 31.000.000 € (trenta-un-mil milions) que van a l’estat i no tornen. Aproximadament un 30,6% del PIB de l’estat espanyol.
• Uns 60.000 valencians estan establerts al Principat, la majoria dels quals van i venen sovint del País Valencià.
• Curiosament el Principat és el principal proveïdor així com principal client del País Valencià. Pel que fa al turisme de cadascun dels tres territoris, 2 de cada tres turistes que van a l'actual estat espanyol, tria com objectiu un dels altres dos territoris.
• El shares de les ràdios a les Illes Balears són, en primer lloc Catalunya Ràdio (37%), RNE (28%), Ràdio de les Illes Balears/IB3 (17%) (dades anteriors a les darreres autonòmiques).
• Prop del 80% del tràfic de mercaderies del Port de Palma és amb el port de Barcelona, mentre que quasi la totalitat del 20% restant es dóna amb el port de València.
• En l’aspecte administratiu també es demostra que compartim un criteri d’administració més eficient que la fa més lleugera; mentre que el percentatge de funcionaris sobre el conjunt de població assalariada s’enfila fins el 17,3 % a l’estat, arribant al 28,68 a Extremadura, al conjunt dels Països Catalans no supera l’11,52 %, resultant els tres territoris d’índex més baix de l’estat. A remarcar que a la “mal gestionada autonomia catalana” es dóna l’índex més baix: el 9,8 %.
• Curiosament la inversió de l’estat per habitant també és la més baixa de l’estat en cadascun dels territoris. 145 €/hab. al Principat, 156 €/hab. al País Valencià i 124 €/hab. a les Balears i Pitiüses, quan la mitjana de l’estat espanyol és de 242 €/hab. (xifres del 2014). Val a dir que compartim honor amb el Euskadi (168 €/hab.) i Andalusia (233 €/hab.). Madrid també el té baix (154 €/hab.), però cal dir que gaudeix del privilegi de capitalitat, és a dir que aproximadament uns 218 €/hab. es van invertir com a infraestructures d’estat (autopistes, aeroport, estacions de ferrocarril, el museu del Prado, etc.)
• Salta a la llum freda de les dades estadístiques, doncs, que, malgrat les aparences, els Països Catalans, conserven els caràcters comercial, administratiu i cultural propis, vius i que es relacionen amb naturalitat,  tot i els impediments que l’estat espanyol imposa. Quins són aquests impediments? La manca d’infraestructures del Corredor Mediterrani, per exemple, o que enviar un container des de Barcelona a Hong-Kong sigui set vegades més barat que portar-lo a Palma, les traves a un espai radioelèctric propi (ràdios i televisions) que faciliti la comunicació en la llengua pròpia i comuna, el català, tal i com obliga la Carta Europea de les Llengües minoritàries i minoritzades, per citar-ne unes poques.

Perquè ara pot ser ara l’hora

Entenc bona part de les raons anteriors com algunes de les causes que han provocat que el Principat, part només del territori que ocupa la nació catalana, avanci decidit cap a la independència. Atesa la interrelació entre els territoris, i el moment d'emancipació que s'hi viu més enllà del Principat, hauríem de tenir la capacitat de capgirar la realitat social i cultural per transformar-la en una realitat política construïda entre tothom, i fent un pas endavant sense complexos.

Ara pot ser l’hora, per exemple, de plantejar la relació que el nou Estat Català, ha de mantenir amb el Principat d’Andorra, la Catalunya Nord, la Franja d’Aragó, l’Alguer, el País Valencià, Menorca, Mallorca, les Pitiüses i el Carxe. Ara caldria que organitzacions i associacions que treballen en l’àmbit de la nació complerta com són, Col·lectiu Mata de Jonc/Compromís pels Països Catalans, Enllaçats per la Llengua, Som Països Catalans, Ràdio Terra, Plataforma per la Llengua, Cor i Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, Universitat Catalana d’Estiu, Federació Llull, Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans, Institut Ramón Llull, Col·lectiu Randa, entre altres, creïn l’espai comú on desenvolupar i ampliar la seva tasca.

Ara pot ser l’hora de partits que, amb més o menys convicció, contemplen la realitat dels Països Catalans. Esquerra Republicana, la CUP, el Bloc/Compromís, MES per Mallorca i Menorca, haurien de fer un pas endavant i en parlar de nació referir-se  als 13 milions que, pel cap baix, conviuen als Països Catalans.

El mateix es pot demanar a organitzacions com Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià o l’Òmnium, que tanta i tant bona feina han fet als respectius territoris precisament en favor dels Països Catalans. En l’aspecte sindical, l’acció de Sindicats com la COS, CSC, SEPC, STEI-i, STPV, USTEC, ja fa temps que experimenten en aquesta direcció. Només creant un front capdavanter podrem avançar cap a una confluència cultural, empresarial, econòmica i industrial, per teixir de nou la plenitud política i social que els nostres conqueridors s’han ocupat d’esfilagarsar durant 500 anys.

Finalment, seria bo que entitats com l’Assemblea Nacional Catalana, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, l’Assemblea Alternativa d’Eivissa/Sa Bassetja o a la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, perfectament capacitades per liderar les aspiracions d’una bona part de llur ciutadania, fessin visibles una aproximació i vinculació entre associacions sobiranistes. Pel que representen estan capacitades per obrir el discurs vers la ciutadania en tot tipus d’accions tendents a restablir els ponts i reforçar els lligams que 300 anys d’ocupació, fragmentació i persecució no han pogut acabar de destruir.

Cal doncs posar fil a l’agulla i, com més aviat millor, iniciar la tasca d'establir un marc jurídic i democràtic que faciliti i esperoni els esforços associatius, culturals, polítics, econòmics i comercials que, més tard o d'hora, han de servir per avançar cap a la plena independència com a nació que som, respectuosa amb totes les seves sobiranies. Per aconseguir reflectir aquest nou marc en la nova constitució de la República Catalana de manera consensuada i en base a acords previs, caldrà una mobilització ingent d'entitats institucions i personalitats de tots els territoris, la qual cosa no és gens fàcil. No sé exactament quina forma haurà de prendre, però gosaria suggerir  que ens convé un Congrés Nacional dels i pels Països Catalans.

Ara potser ha arribat l’hora d'accelerar aquest temps que s’allargassa per assolir la independència, i sincronitzar-lo amb el que s'escapa a velocitat de vertigen pel que fa a la reunificació del nostre poble, tant alegre i combatiu.

Quico Romeu

(Font estadístiques: Wikipèdia)