Josep Termes i les esquerres catalanes

"I, per enllestir, deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solitari d'una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida"

 Amb aquestes eloqüents paraules, l'historiador recentment traspassat Josep Termes acaba el seu llibre "La catalanitat obrera", excel·lent recull periodístic sobre què pensaven les forces obreres de  casa nostra en referència a la qüestió nacional, l'estatut del 1932 i el paper de la Generalitat republicana, a través dels seus òrgans propagandístics.

Però anem a pams, la casualitat va fer que quan me'n vaig assabentar de la desaparició d'aquest autor, m'estava llegint un llibre que, no essent fet per ell, hi reflecteix d'alguna manera allò que va voler plasmar en Termes al llarg de la seva extensa obra: la contribució de les classes populars al primer catalanisme, el desmentiment de l'associació "catalanisme/burguesia" coma un tòtem indefugible i la contribució política de les esquerres catalanes a la identitat nacional de Catalunya.

Aquesta obra és "Les dues Catalunyes; jocfloralistes i xarons", d'Àngel Carmona, escrita amb exquisitisme culturalista, plena de citacions, ve a defensar el caràcter popular de l'essència de la catalanitat, de com el poble es va mantenir fidel a la llengua en temps molt difícils, de com les revoltes dites bullangues de la primera meitat del XIX venen a demostrar el caràcter revolucionari protocatalanista del poble i de com és d'injust que aquesta essència representada, intel·lectualment, d'alguna forma per figures tals com Josep Robreño, Anselm Clavè, Valentí Almirall, Pep Ventura o Narcís Monturiol (cadascú en la seva faceta) quedà en certa manera eclipsada per la literarura de la Reinaxença, i figures com Aribau o Rubió i Ors, que vincularen a ulls del general opinador el catalanisme amb el conservadurisme, com s'encarregaren després de propiciar Eugeni d'Ors (amb les tesis noucentistes) o, ja en clau política, figures de la LLiga Regionalista com Prat de la Riba o Francesc Cambó i la seva "cultura cívica".

 Dita vinculació entre regionalisme catalanista i conservadurisme burguès serà aprofitat per l'espanyolisme per adoctrinar la classe treballadora com a antítesi del "catalanisme", com representa a la perfecció a casa nostra la figura d'Alejandro Lerroux i el seu Partit Radical, ple de demagògia populista anticatalana, amb retòrica obrerista. També en podem incloure aquí el "blasquisme valencià" i certs posicionaments oficials dels partits i sindicats espanyols obrers a l'època republicana, que mantingueren una actitud d'oposició oberta, quan no de negació, a la qüestió nacional catalana. També hi podem incloure aquí els republicans reformistes espanyols.

Fet i fet, i sense negar la importància cabdal dels pares e la Reinaxença primer i de la burguesia política després, sí vull aprofitar per expressar la meva adscripció a aquestes tesis que defensen un "catalanisme d'arrel popular", i manifestar després allò que és una evidència; que després de l'hegemonia durant tot el primer terç del segle XX de la dreta regionalista, hagué de ser l'esquerra catalana la que aconseguí l'autogovern català que, tot i ser deficitari, serà un gran pas en aquell moment.

En qualsevol cas, i tornant a Josep Termes i Àngel Carmona, només dir que el millor homenatge que podem fer a aquests intel·lectuals nacionalment compromesos, és llegir les seves obres, i dir-los allà on siguin que mentre quedin escrits de la seva obra, la seva memòria romandrà per sempre amb nosaltres.

Descanseu en pau, mestres, i gràcies per tot.