"Una triada que cou", per Tomàs Escuder

Diputats del PP empren la senyera contra el Consell

UNA TRIADA QUE COU

Ja sabem que les cites d’autors clàssics  , com  internet, serveixen per a tot. Amb evidents reserves, això no es pot oblidar .

Si citem un alemany avui en dia no pensarem que parla des del nacionalisme. Però si és un sociòleg de prestigi com Ulrich Beck sí que podem pensar que l’encerta prou quan parla de la relació que existeix en el pensament actual , principalment entre els estats forts, entre estat, identitat nacional i idioma únic.

És un tema del que en deuríem parlar sense passió a dins de l’estat espanyol; principalment en el centre. A l’ampla “messeta”.

El que Beck diu no és nou. I no ho és, principalment quan toca aquells ítems anteriorment citats. Però , seguint l’anàlisi que feia en una de les seues obres , parlava d’una situació que cada vegada resulta més certa i alhora  un repte.

Diu , per exemple, “ vivim uns moments en el què les fronteres han deixat de ser reals”.

Certament la constatació que fa té un valor important. Convé però matissar. Per un costat no es pot dubtar que les fronteres no han deixat d’existir per a una gran massa d’emigrants i refugiats. Per a ells la frontera política és una muralla. No  tant la física, malgrat tindre el mar Mediterrani pel mig o territoris hostils. La guardada per forces repressores sí que té una realitat palmària i terrible.

Per una altra banda per a qui no hi ha fronteres , de cap tipus, és per al capital. Que ni tan sols s’ha de moure físicament . Els fluixos de l’economia 2.0 es mouen amb total llibertat i ningú no els diu res, ni els posen al davant gent armada.

Certament les fronteres , fins i tot les físiques, son ara més fàcil de creuar que en temps passats, de manera clara per a mols milions de persones  dins grans espais territorials com ara  els USA, Xina o el pseudo imperi de la UE.

• La tríada perversa : estat més identitat nacional més idioma únic tenen una força que , repetida com un mantra, impossibilita la comprensió d’un discurs diferent.

Però aquest panorama no ens pot fer oblidar que, precisament molt conforme amb l’esperit dels temps que vivim d’un món virtual, s’han alçat unes fronteres invisibles que marquen. I ho fan de manera majoritària en uns entorns en els quals els media , com quasi sempre, estan en mans dels poderosos.

Aquestes fronteres mentals, aquests  tics mentals que imperen sobre la major part de les poblacions on l’estat és fort, tenen una importància cabdal per a entendre la posició i el conflicte que patim aquells pobles i nacions que no comptem amb un estat al darrere.

La tríada perversa : estat més identitat nacional més idioma únic tenen una força que , repetida com un mantra, impossibilita la comprensió d’un discurs diferent. No deixa créixer un pensament alternatiu.

I és clar: repetits aquest axiomes ad infinitum per les poderoses instàncies del poder, acaben convertint-se en la sola manera d’entendre la convivència social i els seus valors afegits.

Amb aquestes premisses resulta difícil, per als marginals del poder com som els valencians, els illencs i fins a cert punt també els principatins,  construir una alternativa que siga audible a la resta de l’estat. Res de nou... els intents de diàleg per la nostra part venen de lluny.

I el problema no és solament que tinguen el poder mediàtic per a propagar el seu missatge sinó que ho fan amb més força gràcies a una condició humana que afecta i actua sobre elements molt primaris i elementals.

• La triada és una imatge , com ho són els mites. El que hem d’aconseguir , amb independència dels vots, és construir uns mites propis.

Els tres conceptes al·ludits tenen la condició d’allò que en termes antropològics quasi podríem anomenar “ el pensament salvatge” . Es a dir valors arrelats en sentiments més que no pas en la raó. I resulta molt difícil actuar contra aquests conviccions.

Considerables estudis en aquest camp han demostrat que vora un 95 % de les nostres decisions són irracionals. Per tant , no es tracta tant de fer valdre els nostres arguments via la raó com de mostrar-nos forts i, fer que consideren les nostres exigències com un sentir, una voluntat. O, aconseguir-ho  per la força de les urnes. Tasca considerable però a la que hi estem obligats. La resta és per a ells, ja ho sabem, fum de palla.

La triada és una imatge , com ho són els mites. El que hem d’aconseguir , amb independència dels vots, és construir uns mites propis. Aquesta és una guerra de mites més que no solament de símbols. I hem de guanyar també  l’espai simbòlic per a tindre un lloc en el món global.

Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor