Fa pocs dies, els diaris es feien ressò de la mort d'un ós bru a la Reserva Natural Integral de Muniellos (Astúries) a causa d'un dispar. També aquestes setmanes passades s'ha sentit a parlar molt del greu risc que suposen l'ancoratge i el fondeig de les embarcacions recreatives per a la vida de les praderies de posidònia de la Mediterrània. La consciència mediambiental de la població no és, ni molt manco, la ideal, així com tampoc ho són les polítiques aplicades pels estats. Això no obstant, d'unes dècades ençà les campanyes de sensibilització han proliferat de tal manera que ja formen part de les informacions que manejam quotidianament, i és estrany el cas en què el tractament de notícies relacionades es faci des d'una perspectiva d'indiferència o de posicionament contrari.
Per
què, idò, no passa el mateix quan es parla de cultures i de
llengües? Racisme
lingüístic
–i dels altres–, vulneracions
dels drets lingüístics
–i dels altres–, llengües
i formes d'organització de la vida col·lectiva en extinció,
etc.; tot això no en forma part, també, del medi natural? Per
desgràcia, tot plegat ens és quotidianament familiar. El més
curiós és que els mateixos mitjans que s'escandalitzen per la mort
d'un exemplar d'una espècie animal en perill d'extinció (El País,
El Mundo, ABC) reprodueixen sistemàitcament un cofoi discurs
supremacista, consubstancial a l'espanyolisme lingüístic, contra
tot allò que faci referència a la diversitat cultural i
lingüística, especialment quan es tracta de fer caure les llengües
pròpies distintes de la castellana dels ciutadans de l'estat
espanyol.
El
pensament dicotòmic, basat en la disjunció excloent –x
o
y,
però mai x
i y
a la vegada–, és un procés cognitiu característicament humà
que, generalment, porta adossada la valoració maniquea de les
opcions en competència –x
és
bo; y
és dolent–. Però el paradigma
de la complexitat permet depassar aquesta conceptualització
ambivalent de la realitat i ofereix opcions alternatives de
conciliació entre suposats antagonistes. Aquest és el principi
teòric a partir del qual segons el lingüista Albert
Bastardas
podem formular la filosofia sostenibilista, que és un model
econòmic, social i ecològic que es troba en el punt d'intersecció
entre el desenvolupament, l'equitat i la preservació del medi que
supera l'oposició tradicional entre creixement econòmic i
continuïtat dels recursos.
La
teoria tradicional del creixement econòmic es fonamenta en dues
idees bàsiques. Des del punt de vista ontològic, concep l'univers
com un conjunt d'unitats discretes i aïllades en què l'ésser humà
estaria en el nivell superior. Des del punt de vista operatiu, les
necessitats dels humans justificarien l'impacte que les seves
activitats poguessin provocar en l'entorn. L'ecologisme, en canvi,
entén la realitat com un sistema integrat d'interrelacions
interdependents complexes en què l'ésser humà és una peça més.
La relació amb l'ecosistema estarà dirigida per la necessitat
d'alterar-lo tan poc com sigui possible per assegurar-ne la
continuïtat de tots els elements perquè la supervivència de
l'espècie en depèn. El model tradicional és lineal, mentre que el
model ecologista és cíclic.
L'obra
de Bastardas Cap
a una sostenibilitat lingüística
s'inscriu en el corrent del
pensament ecologista. En aquest petit assaig, l'autor proposa la tesi
que és possible conciliar la bilingüització/poliglotització d'una
comunitat lingüística amb el manteniment de la seva llengua
primera, i ho fa aplicant l'esquema del desenvolupament sostenible al
contacte lingüístic. Tradicionalment, el pensament sociolingüístic
ha tendit a pensar els processos de bilingüització/poliglotització
d'un grup com un estadi intermedi que mena irremeiablement cap a la
substitució del codi d'origen. Bastardas, en canvi, proposa que «la
bilingüització és potser una condició necessària
però no suficient per
explicar l'evolució cap a l'abandonament intergeneracional de les
varietats pròpies» (p.29).
Per
tant, hi ha casos en què la bilingüització/poliglotització sí
que provoca l'abandonament intergeneracional de la varietat pròpia.
Bastardas en distingeix dues grans tipologies: el contacte vertical i
l'horitzontal. La primera es refereix a la integració d'un territori
i el grup humà que l'habita en una estructura politicoadministrativa
superior. La pèrdua de control sobre l'organització de la vida
col·lectiva augmentarà la probabilitat de nativitzar la llengua
al·lòctona i d'abandonar la pròpia. La segonas fa referència a
l'exposició directa a una altra llengua. En aquest cas, el factor
determinant serà la relació entre el volum demogràfic i el grau de
compactació dels grups en contacte, però les circumstàncies del
context també hi influiran. Sovint ambdues tipologies es produeixen
simultàniament.
En
qualsevol cas, en aquests processos s'ha de tenir en compte els
sistemes de representació de la realitat i l'autoimatge. Les grans
interllengües (anglès, castellà, portuguès, francès, etc.) solen
ser portadores d'un relat supremacista que exalça la pròpia llengua
i desacredita les altres, que considera inferiors. La valoració
jerarquitzadora de la diversitat lingüística es basa en la
fal·làcia que hi ha llengües intrínsecament més ben dotades que
d'altres per comunicar-nos, fet que les faria preferibles. Però com
ja ha estat demostrat, no es coneixen dades lingüístiques que
suportin aquesta teoria (us recoman La
dignidad e igualdad de las lenguas,
del professor Juan
Carlos Moreno Cabrera); per tant, cal incidir en l'igualitarisme
lingüístic: totes les llengües són igual vàlides.
Aquest podria ser un argument de pes
en favor de la conservació de la diversitat lingüística: si totes
les llengües són igual de vàlides, per què hauríem de
preferir-ne unes per sobre de les altres? Per què hauríem
d'assassinar llengües en sèrie? L'activitat lingüística és, en
darrer terme, activitat cognitiva, i la multiplicitat en què es
materialitza la capacitat lingüística de l'ésser humà –les
llengües del món– ens aporta una informació preciosa i única de
com funcionen els mecanismes de la ment que no hauríem de
malbaratar: també matam una part d'aquest patrimoni quan matam una
llengua. Però potser el motiu més sòlid que tenim per treballar
per la conservació de la diversitat lingüisticocultural és que no
tenim una necessitat racional per haver d'anar-hi en contra.
És imperatiu que aconseguim
involucrar els estats i els organismes internacionals en l'activisme
per la linguodiversitat, però també hi ha moltes coses que podem
fer els individus en la nostra quotidianeïtat. L'efectivitat dels
discursos glotofàgics també depèn de les representacions de la
realitat i les pràctiques dels parlants de les llengües
minoritzades. Per tal que no malmetem els nostre ecosistema
sociolingüístic, Albert Bastardas ens proposa que facem servir
exolectes només quan sigui «raonablement necessari» (p. 22),
precisament perquè de
forma compulsiva i inconscient tendim a fer el contrari. Ja ho
hem dit: haver de triar entre una interllengua o el caos sovint és
un fals dilema. Tu o jo no és necessàriament una disjunció
excloent.
La qüestió, en una paraula, és
aquesta: podem conèixer o usar dues o més llengües sense que hi
hagi necessitat que renunciem a cap. Aquesta situació serà
sostenible en gran mesura si l'ús que en feim de cadascuna és
equilibrat en proporció a l'ús que en feim de les altres i si les
valoram positivament. Així com la sostenibilitat d'un model econòmic
depèn de l'adaptació dels sistemes d'aprofitament dels recursos a
la dinàmica de l'ecosistema, és a dir del grau de pressió que hi
exerceixen i el ritme que hi imprimeixen, caldrà calcular l'impacte
sociolingüístic que tendran qualssevol tipus de comportaments o
mesures, siguin exclusivament lingüístiques o no, sobre la dinàmica
de l'ecosistema sociolingüístic, tant des del punt de vista
sincrònic com diacrònic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada