Font |
La tornada : Fredes i el pla
Matí encalmat, fred i serè. Ningú ho diria que som a l’estiu.
Però açò son les terres altes i, efectivament, el dia serà bo per caminar.
La lluïssor del paisatge em confronta amb un territori net, pur i gens
romàntic malgrat la idea que en puguem
tindre els urbanites. La solitud en el que es troben ara afegeix encant. En
unes terres que , tot i la seua pobresa, sempre han estat molt poblades.
A dos passes d’on sóc hi ha el convent de les monges de la Cartoixa .
Que es reclouen a dins i no en volen saber res de res dels voltants. Una
llàstima perquè Santa Maria de Benifassà, fundat per l’orde del Císter, hauria
pogut exercir de centre dinamitzador de la comarca com ho ha fet Poblet o
Santes Creus.
Ixc sobre les 9’30 perquè em
cal esperar a que obrin el bar
que porten dues romaneses. Fins ací ha
arribat el benefici de la immigració sense la qual els vells haurien quedat més
desatesos encara. Un poc massa tard . Però no vull començar la baixada cap al
pla sense res més que un coc i fruita seca que duc a la motxilla.
Sort que he estat previsor i
carregat amb el folre polar lleuger perquè la temperatura és d’uns 12
graus i el vent que augmenta la sensació
de fred. Estic content de
recordar-me la frase que diu “La manta i la berena no pesen a
l’esquena”.
Després de la curta pujada per
la Font del Teix fins el coll de Les Morrandes ja tot és baixada. L’espectacle
imposant: açò no és un lloc mític com La Patagonia, ni el desert que volta
Tombuctú. Estem davant però, d’un paisatge profundament mediterrani. Feréstec i
abrupte, d’arbram adult i poderós enmig de penya-segats i cingles intimidadors.
El seu poder és gran.
La baixada , ben identificable pel camí molt
trescat, fa emprar tota una musculatura ben diferent de les pujades. Unes
vegades la senda és de pedra menuda que rellisca fàcil i on cal fer molta
atenció per no caure. D’altres voltes el camí conserva encara el treball, ardu,
de l’empedrat que amb els anomenats “jornal de vila” servien per mantindre en bones condicions els camins en el passat. Avui , les mostres
del tràfec per aquests llocs són les senyals, en aquest cas mínimes i escasses,
que fan els centres excursionistes per ajudar els muntanyencs i caminants.
Font |
Novament camine sense trobar
ningú fins ser ja prop del pantà. La baixada
m’ha fet pensar, i és clar que no és la primera vegada , que anar sol té uns
perills certs. Un bac, amb un turmell trencat o cosa similar, no resultaria
còmode per ací. Es el que he tingut
aquests dies. Cap persona pel camí. I el telèfon sense cobertura. No m’esglaia,
en sóc conscient del cert risc que hi ha. No deixaré però de trescar camins i
muntanyes mentre el cos aguante ferm. Espectacle impressionant el d’aquest racó
des d’on es veu com en un teatre, tota la plana litoral i el coster. I jo feliç
com un ocell lliure .
En arribar al pantà d’Ulldecona m’encontre amb la gent de diumenge: cotxes
amb famílies que fan un volt d’un parell
de passes. I uns banyistes que lloguen barquetes. En tot cas més tranquil·litat
que a vora mar.
Durant el recorregut dec haver patit una diferència de temperatura
d’uns 20 graus. A dalt i amb vent el termòmetre
a la paret del bar marcava 12 i en un redós calcari just abans del
Portell, en un lloc sense ni un buf i sent sobre les 2 del migdia deuríem estar rondant els 30 o més segons
anunciaven ahir a la tele.
Des del pantà he preguntat una
parella si baixaven a cap a La Sénia perquè no m’agrada caminar per carretera i
més en una com aquesta on no hi ha lloc per al caminant. Amablement em porten i
en un plis plas em veig buscant l’únic allotjament que , segons m’han dit, hi
ha al poble. La fonda Manolo.
Aterre un diumenge d’estiu a La Sénia, avançada de l’entorn urbà
coster. Dos mons .
Mentre he estat per dalt els watsapp han funcionat discretament per a
amics i família. La connexió entre eixos mons
Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada