El programa inclou un acte religiós, la única missa en català que es fa a la ciutat, i un acte civil al recinte de la catedral. Al claustre van tenir lloc els parlaments, i al jardí de la catedral l'ofrena de flors davant la placa commemorativa que cita la Crònica de Bernat Desclot del segle.XIII). A la tarda es va fer una visita guiada a la Maternitat Suïssa d'Elna.
Font: el Punt/Avui
Parlament 2016 de Daniela Grau
En aquest acte civil i com a representant de la Comissió Organitzadora, agraeixo la presència de:
Sra. Mònica Garrigue-Auzeil, primera tinent d’alcalde, delegada a la cultura i al patrimoni,
Parlament 2016 de Daniela Grau
En aquest acte civil i com a representant de la Comissió Organitzadora, agraeixo la presència de:
Sra. Mònica Garrigue-Auzeil, primera tinent d’alcalde, delegada a la cultura i al patrimoni,
Sra. regidora Àngela Fournier,
Sra. Ester Capella, diputada d’ERC al Congrés de diputats a Madrid,
Sr. Josep Puig, secretari de l’IPECC
Sra. Ester Capella, diputada d’ERC al Congrés de diputats a Madrid,
Sr. Josep Puig, secretari de l’IPECC
Sr. Joan Ridaura, Representant d’ERC
Agraïm l’organització de la vostra vinguda des de Barcelona al senyor Eduard Casanova Baulenas, a la Federació de Barcelona d’Esquerra Republicana de Catalunya i al Casal Irla d’Horta Guinardo. Agraïm també la col·laboració de Teresa Clota de l’entitat Indrets del Record, de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i de la llibreria Clau de Volta. Agraïm a la Coral Sta Eulàlia d’Elna, al cantautor Pere Figueres així com al músic Jordi Ametller llur participació.
Ens preguen disculpar llur absència la regidora Isabel Rossi, Jordi Vera, President de CDC, Miquel Arnaudies, president de la Federació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes.
Prendran la paraula Ester Capella d’ERC, Josep Puig i Torres de l’IPECC i Lucila Grau, que ens presentarà el resum de les seves recerques als arxius departamentals sobre un cas de manipulació historiogràfica: l’origen de Santa Eulàlia, patrona d’Elna.
Agraïm l’organització de la vostra vinguda des de Barcelona al senyor Eduard Casanova Baulenas, a la Federació de Barcelona d’Esquerra Republicana de Catalunya i al Casal Irla d’Horta Guinardo. Agraïm també la col·laboració de Teresa Clota de l’entitat Indrets del Record, de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i de la llibreria Clau de Volta. Agraïm a la Coral Sta Eulàlia d’Elna, al cantautor Pere Figueres així com al músic Jordi Ametller llur participació.
Ens preguen disculpar llur absència la regidora Isabel Rossi, Jordi Vera, President de CDC, Miquel Arnaudies, president de la Federació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes.
Prendran la paraula Ester Capella d’ERC, Josep Puig i Torres de l’IPECC i Lucila Grau, que ens presentarà el resum de les seves recerques als arxius departamentals sobre un cas de manipulació historiogràfica: l’origen de Santa Eulàlia, patrona d’Elna.
Al claustre l’artista Josep Maureso presenta un conjunt pictòric i escultòric molt original; l’exposició no consta en el programa, però passant podeu admirar dins les sales algunes de les seves composicions.
En nom de la comissió organitzadora us vull donar a totes i tots les gràcies per ser aquí i a molts de vosaltres per tornar, cada any, per aquesta celebració del «Dia de la Memòria» a Elna.
Més enllà del motiu estricte de la commemoració, la barbàrie dels conqueridors francesos al XIII, més enllà aquesta tarda a la Maternitat de l’evocació de la barbàrie del segle XX, evidenciada pels camps de concentració a les nostres platges i el camp de Ribesaltes d’on els jueus van ser enviats al camp d’extermini d’Auschwitz, el que ens motiva és la defensa i promoció de la nostra identitat, de la nostra nació mil·lenària.
La nostra llengua, llengua d’estat durant vuit segles, va ser prohibida el 1700 a la Catalunya del Nord; la nostra història no s’ensenya o és manipulada perquè la van escriure els vencedors; moltes tradicions lligades a la profunda espiritualitat religiosa del país s’han anat perdent; a més a més, des del anys seixanta del segle passat, la nostra joventut se’n va a França per estudiar i treballar; i per contra ens arriba cada any un allau de francesos. Tanmateix la consciència de la catalanitat perdura.
Molta gent al país se sent catalana, afirma ser catalana, el que és quasi un miracle al cap de 357 anys d’un afrancesament aferrissat.
Esperem que la mobilització per al nom «Pays catalan», l’única denominació que ens queda després del rebuig del mot “Catalogne”, permeti de reforçar el sentiment de catalanitat i de reivendicar un reconeixement del nostre marc territorial.
Recordem per sempre més aquella frase del cantant valencià Raimon als anys seixanta: «Qui perd els orígens, perd la seva identitat». A la Catalunya del Nord des de sempre i a cada generació hi ha catalans que no perden llur identitat perquè no renuncien als seus orígens; catalans que volen salvar la llengua i la memòria, que resisiteixen a l’assimilació forçada des del 1659. A Elna n’hi va haver i n’hi ha uns quants.
Primer tota la gent que ha continuat a parlar català i a transmetre’l als fills fins després de la segona guerra mundial, malgrat tres segles d’interdicció, de menyspreu i de càstigs simbolitzats per la frase pintada a l’escola d’Ayguatèbia al Conflent: «Soyez propres, parlez français». Com si parlar català fos brut. El sociolingüista Philippe Blanchet, acaba de publicar un llibre (Discriminations: combattre la glottophobie) en el qual explica que a l’escola de la seva àvia a Marsella els qui parlaven al pati provençal havien de netejar els vàters perquè segons els mestres “els qui tenen merda dins la boca poden netejar la dels altres”; a un recidivista li van fer de debò “llepar el vàter” perquè entengui què era tenir merda a la boca; l’autor agefeix que “aquella merda era el provencal de Frederic Mistral que acabava de rebre el premi Nobel de literatura”.
A Elna vam tenir la sort que alguns homes van voler dignificar la catalanitat. El Dia de la Memòria homenatgem els vençuts, les víctimes de les violències, però homenatgem també tots els qui han obrat per tal que puguem recobrar la memòria, tots els qui han estimat Elna, tots els qui l’han servida les armes, o el bolígraf a la mà.
A principi del segle XX l’illiberenc Raymond de Lacvivier va ser un dels primers a comprendre la necessitat de tenir un català escrit estàndard proposat pels lingüistes de Barcelona i a sostenir llurs iniciatives; ell, per sort, no va pas caure en la trampa anticatalana de malfiar-se dels filòlegs barcelonins i de creure que llurs amics, els filòlolegs romanistes alemanys, eren espies antifrancesos.
Als anys seixanta Gilbert Grau i Joan Gensane van ser uns precursors: sense pertànyer a cap partit francès, sense cap sosteniment doncs, van presentar-se parlant exclusivament en català, respectivament a les eleccions legislatives i cantonals del 1973 per convèncer la població de la situació colonial que patíem i que patim; no es van enganyar, la situació econòmica actual és catastròfica: hem esdevingut un dels departaments més pobres de l’Estat francès. Ells volien convèncer els catalans de la necessitat de separar-se del Llenguadoc, d’obtenir una regió pròpia amb institucions pròpies, com tenen els corsos i fa llur força. A més van obrir noves perspectives geopolítiques esperançadores per a la Catalunya del Nord: una confederació dels Països Catalans.
Actualment hi ha a Elna diversos exponents de la catalanitat; persones que fan del català una eina de treball com Ricart Nieto a la Casa de la Vila i/o una eina de creació com el poeta Gabriel Escarrà, l’autora Maité Barcons, el cantant Joan Llorenç Soler que acaba el seu sisè album, Esteve Valls creador de la revista digital La Clau, Terenci Vera Grau, i també gent aplegada en associacions com l’associació Elnavui, Els Amics d’Illiberis, Els Amics del Museu Terrús per salvaguardar l’obra d’aquell paisatgista illiberenc, i l’associació Terra dels Avis que recull el patrimoni agrícola creada per Joan Lluís Mas, també iniciador de la remembrança d’avui.
Des de fa uns anys hi ha a Elna algunes classes bilingües i esperem tenir aviat una escola Bressola, on s’ensenyi el català en immersió perquè no mori la llengua ben segur, però també per mor que els joves puguin escapar a la presó mental del monoligüisme excloent francès, que puguin aprofitar les possibilitats que oferirà un estat català solidari amb un dinamisme empresarial, universitari, econòmic reconegut a tota Europa. Ja són nombrosos els joves que van a estudiar a Girona, a Barcelona, o a Vic i darrerament a València en lloc d’anar a Bèlgica. Amb el català tindran accés a la nostra cultura mil·lenària i podran tenir possibilitats de formació i de treball en tots els Països Catalans, de Salses a Guardamar, de Fraga passant per Andorra a les Illes Balears i a l’Alguer. Alguns deien fa setanta anys que calia salvar el català perquè era “la llengua dels avis”; ara, cada cop més pares volen posar la mainada a la Bressola perquè saben que és la llengua dels néts, la llengua del futur.
Daniela Grau
En nom de la comissió organitzadora us vull donar a totes i tots les gràcies per ser aquí i a molts de vosaltres per tornar, cada any, per aquesta celebració del «Dia de la Memòria» a Elna.
Més enllà del motiu estricte de la commemoració, la barbàrie dels conqueridors francesos al XIII, més enllà aquesta tarda a la Maternitat de l’evocació de la barbàrie del segle XX, evidenciada pels camps de concentració a les nostres platges i el camp de Ribesaltes d’on els jueus van ser enviats al camp d’extermini d’Auschwitz, el que ens motiva és la defensa i promoció de la nostra identitat, de la nostra nació mil·lenària.
La nostra llengua, llengua d’estat durant vuit segles, va ser prohibida el 1700 a la Catalunya del Nord; la nostra història no s’ensenya o és manipulada perquè la van escriure els vencedors; moltes tradicions lligades a la profunda espiritualitat religiosa del país s’han anat perdent; a més a més, des del anys seixanta del segle passat, la nostra joventut se’n va a França per estudiar i treballar; i per contra ens arriba cada any un allau de francesos. Tanmateix la consciència de la catalanitat perdura.
Molta gent al país se sent catalana, afirma ser catalana, el que és quasi un miracle al cap de 357 anys d’un afrancesament aferrissat.
- Esperem que la mobilització per al nom «Pays catalan», l’única denominació que ens queda després del rebuig del mot “Catalogne”, permeti de reforçar el sentiment de catalanitat
Esperem que la mobilització per al nom «Pays catalan», l’única denominació que ens queda després del rebuig del mot “Catalogne”, permeti de reforçar el sentiment de catalanitat i de reivendicar un reconeixement del nostre marc territorial.
Recordem per sempre més aquella frase del cantant valencià Raimon als anys seixanta: «Qui perd els orígens, perd la seva identitat». A la Catalunya del Nord des de sempre i a cada generació hi ha catalans que no perden llur identitat perquè no renuncien als seus orígens; catalans que volen salvar la llengua i la memòria, que resisiteixen a l’assimilació forçada des del 1659. A Elna n’hi va haver i n’hi ha uns quants.
Primer tota la gent que ha continuat a parlar català i a transmetre’l als fills fins després de la segona guerra mundial, malgrat tres segles d’interdicció, de menyspreu i de càstigs simbolitzats per la frase pintada a l’escola d’Ayguatèbia al Conflent: «Soyez propres, parlez français». Com si parlar català fos brut. El sociolingüista Philippe Blanchet, acaba de publicar un llibre (Discriminations: combattre la glottophobie) en el qual explica que a l’escola de la seva àvia a Marsella els qui parlaven al pati provençal havien de netejar els vàters perquè segons els mestres “els qui tenen merda dins la boca poden netejar la dels altres”; a un recidivista li van fer de debò “llepar el vàter” perquè entengui què era tenir merda a la boca; l’autor agefeix que “aquella merda era el provencal de Frederic Mistral que acabava de rebre el premi Nobel de literatura”.
A Elna vam tenir la sort que alguns homes van voler dignificar la catalanitat. El Dia de la Memòria homenatgem els vençuts, les víctimes de les violències, però homenatgem també tots els qui han obrat per tal que puguem recobrar la memòria, tots els qui han estimat Elna, tots els qui l’han servida les armes, o el bolígraf a la mà.
A principi del segle XX l’illiberenc Raymond de Lacvivier va ser un dels primers a comprendre la necessitat de tenir un català escrit estàndard proposat pels lingüistes de Barcelona i a sostenir llurs iniciatives; ell, per sort, no va pas caure en la trampa anticatalana de malfiar-se dels filòlegs barcelonins i de creure que llurs amics, els filòlolegs romanistes alemanys, eren espies antifrancesos.
- Els anys 60 es van obrir noves perspectives geopolítiques esperançadores per a la Catalunya del Nord: una confederació dels Països Catalans.
Als anys seixanta Gilbert Grau i Joan Gensane van ser uns precursors: sense pertànyer a cap partit francès, sense cap sosteniment doncs, van presentar-se parlant exclusivament en català, respectivament a les eleccions legislatives i cantonals del 1973 per convèncer la població de la situació colonial que patíem i que patim; no es van enganyar, la situació econòmica actual és catastròfica: hem esdevingut un dels departaments més pobres de l’Estat francès. Ells volien convèncer els catalans de la necessitat de separar-se del Llenguadoc, d’obtenir una regió pròpia amb institucions pròpies, com tenen els corsos i fa llur força. A més van obrir noves perspectives geopolítiques esperançadores per a la Catalunya del Nord: una confederació dels Països Catalans.
Actualment hi ha a Elna diversos exponents de la catalanitat; persones que fan del català una eina de treball com Ricart Nieto a la Casa de la Vila i/o una eina de creació com el poeta Gabriel Escarrà, l’autora Maité Barcons, el cantant Joan Llorenç Soler que acaba el seu sisè album, Esteve Valls creador de la revista digital La Clau, Terenci Vera Grau, i també gent aplegada en associacions com l’associació Elnavui, Els Amics d’Illiberis, Els Amics del Museu Terrús per salvaguardar l’obra d’aquell paisatgista illiberenc, i l’associació Terra dels Avis que recull el patrimoni agrícola creada per Joan Lluís Mas, també iniciador de la remembrança d’avui.
- Cada cop més pares volen posar la mainada a la Bressola perquè saben que és la llengua dels néts, la llengua del futur.
Des de fa uns anys hi ha a Elna algunes classes bilingües i esperem tenir aviat una escola Bressola, on s’ensenyi el català en immersió perquè no mori la llengua ben segur, però també per mor que els joves puguin escapar a la presó mental del monoligüisme excloent francès, que puguin aprofitar les possibilitats que oferirà un estat català solidari amb un dinamisme empresarial, universitari, econòmic reconegut a tota Europa. Ja són nombrosos els joves que van a estudiar a Girona, a Barcelona, o a Vic i darrerament a València en lloc d’anar a Bèlgica. Amb el català tindran accés a la nostra cultura mil·lenària i podran tenir possibilitats de formació i de treball en tots els Països Catalans, de Salses a Guardamar, de Fraga passant per Andorra a les Illes Balears i a l’Alguer. Alguns deien fa setanta anys que calia salvar el català perquè era “la llengua dels avis”; ara, cada cop més pares volen posar la mainada a la Bressola perquè saben que és la llengua dels néts, la llengua del futur.
Daniela Grau
Elna, 05.06.2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada