[L'endemà des del Principat d'Andorra] per Maria Cucurull

«Valls de Andorra son pròpia y verdadera Cataluña, com âpart de aquest Principat; Andorrans són pròpiament Catalans en tot rigor, y gosan com â tals varias prerrogatives en ell.»

ANTONI FITER I ROSELL,

Manual Digest (Llibre I, capítol III), 1748

Andorra és un indret ben singular. Entre valls, al Pirineu, trobem un dels països més antics d’Europa. El primer pariatge es va signar el 1278, fou un contracte feudal per garantir la pau entre el comtat de Foix i el bisbe de la Seu d’Urgell. D’aquesta manera, ja al segle XIII es van assentar les bases fiscals i jurídiques i es va establir el sistema de coprincipat, assolint així la plena sobirania de la nació.

Tot i així, malgrat que políticament tinguem unes característiques pròpies i particulars, compartim llengua i cultura amb la resta de territoris de parla catalana. De fet, hem volgut començar amb un fragment del Manual Digest perquè aquest compendi de la història, el govern i els usos i costums del Principat d’Andorra que Fiter i Rossell va redactar al segle XVIII defineix els orígens del nostre país i és encara avui una obra de referència.

Actualment, els vincles d’Andorra amb la resta de territoris són sobretot culturals. Des del Centre del Cultura Catalana promovem la cultura al Principat a través de diverses activitats que organitzem al llarg de l’any: les Jornades de cuina catalana, les Presentacions literàries, la Mostra de cinema en català, etc. Però probablement l’activitat que fem més en clau de països catalans és la celebració de Sant Joan.

Quan s’acosta el solstici d’estiu, joves i més grans de totes les parròquies del país s’organitzen per anar a buscar la Flama del Canigó. Una flama que s’estén arreu del domini catalanoparlant i que ens agermana de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. A casa nostra, un cop els voluntaris de portar la flama arriben al Principat, es dirigeixen a la parròquia amfitriona (que cada any va rotant), s’encén el peveter i es llegeix el tradicional manifest. I ja a la nit, en plena celebració del canvi de solstici, els fallaires il·luminen els carrers de la parròquia amfitriona amb una cercavila espectacular, fent giravoltar els cercles de foc.

Des del desembre passat, la UNESCO va declarar les falles del Pirineu Patrimoni Immaterial de la Humanitat, i és que veure la cremada de falles és un espectacle impressionant. De fet, mossèn Cinto Verdaguer en la seva obra El Canigó, no se’n va poder estar d’esmentar-les: «Del bosc de Canigó arriben el cant dels fallaires que amb ses teies enceses davallen per corriols i senderes tot trenant en la foscor danses fantàstiques amb el foc de les branques flamejants.»

Per altra banda, tenim els Castellers d’Andorra, que amb poc més d’un any d’existència han aconseguit consolidar-se i fins han guanyat el guardó de l’Andorrà de l’any aquest 2016. Els castellers són una mostra de la diversitat i la pluralitat que trobem al país i són una eina d’integració per als nouvinguts.

Per tant, fallaires i castellers són una mostra de les moltes iniciatives culturals que tenen lloc al nostre país i que fan que la cultura popular sigui viva. Ara bé, Andorra entre les seves singularitats té la particularitat de ser un país amb un nombre més elevat d’immigrants que de nacionals, i malgrat que el català sigui l’única llengua oficial, la salut de la nostra llengua no és tan bona com ens agradaria.

Tenim un país amb una societat plurilingüe, per factors com ara el turisme i la posició geogràfica; ara bé, el català és el que més defineix la nostra idiosincràsia i és el català part del que basteix la nostra identitat. Per tant, hem de continuar sumant esforços per poder tenir una llengua totalment normalitzada, per poder viure plenament en català.

Maria Cucurull

professora de llengua i literarura catalanes

 i vicepresidenta del CCC d'Andorra