«Avui 2 de juny, la
República Italiana celebra els seus 70 anys. Auguri!»
Amb
aquesta piulada la Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia,
amb seu a Roma, celebrava la diada nacional del bel
paese,
la festa de la república. Contemporàniament, a Sardenya, els
simpatitzants de les diverses ànimes del sardisme,
mostraven el seu dissens cap a aquest tipus de celebracions. Entre
ells, també hi havien algueresos. Aquesta és un a imatge que dóna
la idea de les contradiccions que es noten mirant el procés
des de la perifèria, és a dir, en el meu cas, des de la perspectiva
d’un alguerès que viu a Barcelona. Des d’aquest punt de vista,
és impossible no preguntar-se com serien les futures relacions entre
la minoria catalanoparlant de Sardenya i una eventual Catalunya
independent. I, per suposat, que serà de la idea de Països
Catalans?
Un
difícil encaix
A
partir de quan, durant la Renaixença, es va començar a difondre la
idea de l’Alguer catalana, l’encaix d’aquest territori en una
hipotètica nació dels catalans ha estat problemàtic. En un país
jove com Itàlia, nascut l’any 1861, no era possible posar en
qüestió l’italianitat,
i els primers algueresistes es van dividir sobre la qüestió
nacional. La situació no va canviar gaire durant els anys ‘50 i
‘60, quan l’Alguer es va convertir, pels qui vivien sota el règim
franquista, en un espai de llibertat, i s’ha d’esperar els ’70.
Llavors, els nous algueresistes eren militants per la llengua
catalana i independentistes sards. Foren ells a començar a
considerar seriosament la idea d’uns Països Catalans.
Durant
els anys ’80, però, el moviment alguerès es va dividir. D’una
banda aquells que miraven amb una certa sospita les iniciatives
institucionals que arribaven des de Barcelona, i de l’altra aquells
que estaven a favor de mantenir un lligam fluït amb els catalans del
continent.
Al voltant de la primera opció va néixer l'Obra Cultural de
l’Alguer, mentre al voltant de la segona es va constituir Òmnium
Cultural de l’Alguer, delegació local d’Òmnium. La convivència,
naturalment, no va ser fàcil, i això va dificultar ulteriorment que
a l’Alguer el discurs de la nació comuna dels catalanoparlants
pogués quallar.
La
relació amb la resta de la comunitat catalanoparlant va fer un salt
de qualitat l’any 2004, quan es va establir una connexió directa
Catalunya-Sardenya, mitjançant la companya aèria irlandesa Ryanair
(suprimida l’any 2016) i la línia de navegació italiana Grimaldi.
L’any 2009 a la connexió física es va afegir aquella
institucional, amb l’obertura de l’Espai Llull-Representació de
la Generalitat a l’Alguer, una seu de l’Institut Ramon Llull que
feia les funcions d’enllaç cultural amb Barcelona.
Amb
això es creava un espai de col·laboració transfronterer que
semblava permetre d'obviar la divisió de la comunitat
catalanoparlant. Era la catalanofonia,
és a dir aquell espai definit per la llengua comuna però que és, a
la vegada, un àrea d’influència cultural i econòmica. Aquesta
marc ha continuat evolucionant, i l’Espai Llull va passar d’una
institució cultural, a una representació governamental. L’any
2010 obria, a Roma, la Delegació del Govern de la Generalitat a
Itàlia, i l’Espai Llull es convertia en l’Ofici de l’Alguer,
una oficina de rang consular.
Els
plantejaments actuals
A
partir de l’any 2012, quan a Catalunya es produeix el gir
sobiranista
del Govern d’Artur Mas, la qüestió de les relacions amb la resta
de la comunitat lingüística, en vista de la futura independència,
ha passat a ser un tema de l’agenda política oficial. De la
qüestió en parla el Llibre
Blanc sobre la independència de Catalunya,
que suggereix enfortir la xarxa ja existent de l’Institut Ramon
Llull, i potenciar les relacions culturals i econòmiques. El
document no és el fruit d’un debat polític obert, que és
aparentment evitat, sinó d’un organisme assessor, però tot i així
avala el treball fet per la Generalitat durant els anys 2003-2010,
aprovant l'estratègia d’expansió exterior a través de la
catalanofonia.
És
un escenari perfectament compatible amb la formació d’un estat
limitat a la actual Comunitat Autònoma. En aquest marc, és
fonamental que les relacions amb Itàlia siguin òptimes, un fet
demostrat per l’obertura a Roma d’una representació de rang
superior respecte a aquella algueresa, així i com per la
indiferència d’institucions o partits polítics cap als
nacionalismes sub-estatals presents al bel
paese, en
particular amb el sard.
Des
de la perspectiva d’un alguerès, està clar que una eventual
Catalunya independent, si vol obtenir el favor d’estats com Itàlia
o França, ha de renunciar a la possibilitat de reunir els
catalanoparlants en un únic estat. Seria una perspectiva suïcida.
Les dificultats en les relacions catalano-alguereses són un ulterior
indici de com l’horitzó ideal dels Països Catalans s’està
estancant, o com a mínim reduint, a més a més quan la connexió
aèria l’Alguer-Catalunya ha deixat de funcionar. De fet, ja Rovira
i Virgili considerava aquest un territori perdut. Naturalment es
tracta d’una qüestió en continua evolució, però la sensació és
que els principals actors polítics a Catalunya han abandonant la
idea de la nació comuna, per aquella de la catalanofonia.
Encara no és del tot cert que l’actual empenta cap a la
independència de Catalunya signifiqui l’enterrament de la idea de
Països Catalans. En tot cas, a mitjans de 2016 sembla que el procés
d’elaboració del dol hagi començat, i normalment aquests
processos són llargs i poden tenir conseqüències no esperades.
Marcel A. Farinelli,
historiador i activista.
* Aquest text és una versió resumida i
traduïda al català, d’un article aparegut el 25 desembre 2015
dins del numero monogràfic de la revista acadèmica d’història
actual Tiempo Devorado
dedicat al procés (Vol. 2, núm. 3). Per aprofundir el tema,
aconsello la lectura de l’original, disponible on-line: Ausencia
presente: el sobiranisme catalàn desde su mas lejana periferia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada