Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores. Recentment ha coeditat l’obra col·lectiva Hi ha una nova política? (Barcelona: La Busca, 2014).
En aquest text el professor Morro analitza el fenomen del nou balearisme present a les Illes, mitjançant la ressenya d'una obra recent editada per la Fundació Jaume III ("Sa norma sagrada") on els autors, sense negar formalment la unitat de la llengua catalana, acusen el món acadèmic i del professorat de ser agents del catalanisme que, fent servir l'ús de l'estàndard lingüístic comú, desvirtuen així les modalitats insulars que ells denominen "balear". L'autor desemmascara com rere la formació dels autors, s'amaguen uns interessos polítics hereus del gonellisme i un moviment emparantat amb el blaverisme del País Valencià, és a dir una visió anticatalanista que presenta les Illes Balears com una regió espanyola amb unes modalitats lingüístiques que cal preservar aïllant-les de la resta del domini lingüístic.
PER A UNA
CRÍTICA DEL BALEARISME PUR
Per Joan
Morro
«[…] la actitud del ser humano,
cuando escribe, es una actitud psicológica, es distinta de cuando habla. Cuando
escribimos, se siente, con mayor o menor conciencia, lo que llamaría yo la
responsabilidad ante la hoja en blanco; […] hablamos casi siempre con descuido,
escribimos con cuidado. […] Sí, las lenguas habladas y escrita son diferentes,
pero no viven aisladas una de otra, en distintas órbitas. Sería imposible,
porque perteneciendo las dos al espíritu del hombre han de reunirse siempre en
la unidad del hombre. […] Sería insensatez oponer las dos formas del habla; y
toda educación como es debido debe ponerse como finalidad una integración
profunda del lenguaje hablado y el escrito.»
Pedro Salinas, discurs a la Universitat de Puerto Rico,
24 de maig de 1944[i]
Quan un virrei ens dictà la identitat
El Govern Bauzá significa un punt d’inflexió en la política mallorquina
contemporània. Els discursos que José Ramón Bauzá i el seu equip
comencen a difondre entorn de la identitat des de 2011, ja en campanya
electoral, seran materialitzats en mesures que abasten des de la qüestió dels
símbols i la llengua dels mallorquins fins a la intromissió institucional en la
tasca de professors, escriptors i investigadors. Propostes com el TIL
(Tractament Integrat de Llengües) o la connivència de l’administració pública amb
grupuscles allunyats de l’àmbit acadèmic i de fermes conviccions anticatalanistes
van provocar un rebuig extraordinari per part de la ciutadania mallorquina. Al
respecte cal destacar les vagues de docents i les multitudinàries
manifestacions contra el plans educatius del Govern del PP. Uns plans que
comptaren amb el rebuig explícit dels especialistes en matèria pedagògica i
lingüística de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Nogensmenys,
l’anticatalanisme furibund del Govern comportà una ruptura mai no vista en el
PP Balear; líders del conservadorisme mallorquí com Jaume Font i Antoni Pastor trencaren
amb el partit tot criticant les obsessions del “nou” PP relacionades amb la
identitat. Una obsessió que creixé proporcionalment a la difusió mediàtica del
compromís explícit d’Artur Mas amb la independència de Catalunya. El resultat de
tot plegat queda ben sintetitzat en la derrota del PP Balear en les eleccions
autonòmiques de 2015 i el posterior nomenament de Bauzá com a senador espanyol.
 |
| Font: Diario de Mallorca |
Aquest balearisme no pertany
només a l’àmbit del discurs sinó
també al de les idees, encara que no siguin
gaire profundes. Per això calen respostes crítiques més enllà de la retòrica
maximalista i l’estratègia electoral. Els balearistes postulen que hi ha una
identitat, que és la que és, pràcticament pura, que comparteixen tots els
mallorquins (i “balears”), i que és amenaçada per professors balears al servei
sectari dels deliris imperialistes dels catalans. L’esquema és, a més de
simplista i paranoide, tendencialment racista. Gonellisme, al cap i a la fi. En
tot cas, però, seria una irresponsabilitat delegar la qüestió de la
“balearitat” a polítics del moment i xerraires incendiaris, especialment
després de l’experiència del blaverisme, que comportà la violència directa envers rellevants
acadèmics i pensadors valencians[iii].
No obstant això, el balearisme de darrera onada compta amb intel·lectuals
propis. Un exemple el trobam a la recent publicació de Sa norma sagrada, editada per la Fundació Jaume III i signada per
Joantoni Horrach i Joan Font. El primer és doctor en Filosofia i el segon és
professor titular del Departament de Física de la UIB. Cap d’ells és lingüista,
però, pel que fa a l’esmentat llibre, això no és cap handicap: Sa norma sagrada no es un tractat, ni un
treball de recerca, ni tan sols un assaig, ni té res a veure amb l’estudi de
les llengües i els processos d’identificació, sinó que és un pamflet de 160
planes, “un llibre d’agitació política”. Malgrat la formació dels seus autors, Sa
norma sagrada no només mira de naturalitzar una fantasiosa identitat balear
sinó que justifica el racisme implícit en el gonellisme i atia l’odi contra
l’ensenyament públic de qualitat a les Illes Balears.
La filosofia política del gonellisme
Sa norma sagrada comença afirmant el següent: «Deia Chomsky que una
llengua és un dialecte amb un exèrcit darrera. Dit d’una altra manera, una
llengua moderna –i es català, sense dubte, ho és, pentura una de ses darreres
en haver fixat sa seva normativa i es seu estàndar– és un producte històric resultat d’un determinat procés cultural, polític
i social» (p. 7). En un parell de frases veiem els elements claus d’aquest
pamflet. Veiem, en primer terme, l’apel·lació a una de les veus imprescindibles
de la Lingüística contemporània, una ortografia que no respecta cap estàndard i
un èmfasi en què la llengua és un producte històric. També veiem com Horrach i Font associen la normativa de la
llengua catalana amb la violència; amb el benentès que la finalitat d’un
exèrcit és exercir una violència determinant en els afers humans. En relació
als sociolingüistes balears, al llarg del pamflet, els autors fan servir
expressions com «guardians de ses essències» (pp. 8, 24), «quintacolumnista»
(p. 64), «irredemptisme» (p. 112), «apòstols de ses essències» (p. 163). De
forma simptomàtica, qualifiquen la Normalització Lingüística com a «guerra
santa purificadora» (p. 147). Tot això té el seu pretext.
Una de les tesis postulades a Sa norma sagrada és que el Departament
de Filologia Catalana de la UIB és el principal obstacle de la realització de
la identitat balear; un obstacle amagat sota una presumpta cientificitat que
només fa de cobertura de l’agenda d’unificació política dels Països Catalans
dirigida per l’agressiu centralisme de Barcelona. En aquest sentit, paraules
emparentades amb ciència, objectivitat i raó apareixen sempre entre cometes quan es comenta la tasca de
professors i investigadors com els esmentats. Això provoca un primer dubte: si les ciències del
llenguatge no fan ciència, sinó més aviat ideologia imperialista, per què
iniciar el pamflet amb la cita d’un lingüista? La resposta és clara i
reveladora: Sa norma sagrada, com a bon pamflet gonellista, tracta de fer mal als estudiosos i defensors de la llengua
catalana a Mallorca. L’epistemologia o la modernització són recursos ad hoc
sense importància per a fer un pamflet. La subtilesa és clau en política.
 |
| Font: Fundació Jaume III |
|
|
L’invent de la tradició forma
part de les estratègies de la burgesia triomfant per tal d’uniformar les masses
amb una doble intenció: minvar l’àmbit d’influència de l’Església i de les
famílies nobiliàries tot d’acord a les construccions de noves identitats
“modernes” i, amb aquestes identitats com a base, generar col·lectius
“nacionals” en una nova fase del capitalisme tan hereu de l’auge de les
innovacions i la gran indústria (big
business) com de les guerres de
primera generació i de l’expansió de noves institucions socialitzadores. Així
mateix, com proven estudis magistrals de Schumpeter i Foucault, tot això fou
correlatiu al desplegament d’una burocratització asfixiant. Ara bé, Hobsbawm no
va negar que ell escrivia en la mateixa llengua que Hobbes i Shakespeare, la
mateixa en què s’han expressat Olivier Cromwell i Margaret Thatcher. Que Newton
titulés Optikcs el seu famós llibre
de 1704 però que els diccionaris moderns de llengua anglesa ja no acceptin
“opticks” sinó “optics”, i que així s’ensenyi arreu del món, té a veure amb
“l’invent de la tradició”, concretament amb la reproducció d’un estàndard
lingüístic. Hobsbawm no es posiciona contra això. La llengua evoluciona, sí,
però l’explosió demogràfica i els nous
mitjans de comunicació de la industrialització ençà fan que les
estandarditzacions puguin ser útils. També per a les classes populars, com
sap qualsevol marxista. Per cert, els primers a combatre rabiosament aquest
“invent” eren seguidors de reaccionaris com Edmund Burke, Joseph De Maistre i
Donoso Cortés.
Les cites descontextualitzades
de Noam Chomsky i Eric Hobsbawm tenen en Sa
norma sagrada una intenció irreflexiva i maniquea que encaixa en el
gonellisme. Segons el que es planteja en
aquest pamflet gonellista, hi ha dos tipus de llengües: naturals (dialectes) i
nacionals (artificis). Els catalanistes, moguts per construir els Països
Catalans, identifiquen llengua i nació. Que aquesta identificació necessiti
engegar la normalització lingüística mostra un fet que alhora és lògic i
pervers. En canvi, els gonellistes, que ara es fan dir balearistes, defensen
una llengua natural, el balear, que, tot i ser un dialecte del català, viu al
marge dels interessos de Madrid i Barcelona i només podrà seguir vivint en una
nació que reconegui diferents llengües, és a dir, sense identificar-ne llengua i
nació. Val a dir que aquest maniqueisme comporta una concepció de la llengua
que permet considerar que totes les llengües estandarditzades són iguals, la
qual cosa legitima, en la pràctica, els abusos que han fet possible l’estat
actual de les llengües. Així, doncs, una llengua imposada sota amenaça de
tortura o per decret colonial seria tan legítima com les gramàtiques que s’han
formalitzat i estudiat clandestinament o a l’exili.
Aquesta no és l’única lectura que
es pot fer de la concepció d’Horrach i Font sobre la llengua, però la resta no
passen de ser desideràtums
inoperatius. Pensem en el següent cas: si fem una normalització de la llengua europea, per
molt que desitgem una Europa unida i organitzem tots els mecanismes al nostre
abast, serà un fracàs. Cap normativa fa
una llengua; de fet, la llengua –com ha argumentat el propi Chomsky– suposa
un repte radical per a qualsevol contraposició entre “natural” i “artificial”.
El fet que no hi hagi cap “llengua europea” és el que fa que una normativa
europea sigui impensable. Les normatives, tanmateix, no són patrimoni de cap
ideologia concreta. Els parlants dels diversos pobles s’entenien abans de les
normalitzacions lingüístiques. No només per l’existència de llengües franques,
sinó de llengües vernacles. Però és la voluntat de garantir una comprensió
compatible amb la creació i de poder presentar alternatives a les llengües
franques el que van fer de les normalitzacions una necessitat independent de
les estratègies burgeses del segle XIX.
El que possibilita –sense garantir– una llengua al marge de la
normalització és un substrat col·lectiu, compartit, encara que
sigui més o menys idealitzat. No per casualitat, on diem “llengua” també podem
dir “dret polític” o “consciència de classe”, els quals també es comencen a
normalitzar pròpiament arran de la Revolució Industrial. Quan Fichte o Hegel
debatien sobre com fer la constitució alemanya postulaven un substrat germànic
que no era monolític, ni equiparable a les idees clares i distintes de tipus
cartesià, però sabien que havia prou raons per a considerar-lo. Es pot dir el
mateix dels plantejaments de Marx i Engels pel que fa a la lluita de classes, a
saber: no implica fronts monolítics però també hi ha raons per a tenir-les
present. Raons que només poden ser històriques. El mateix cal dir de la
llengua. Si hi ha llengua, com si hi ha dret polític o consciència de classe
que són efectius, és perquè hi ha un substrat històric corresponent. La base
d’aquests raonaments s’han fet servir per a criticar les pretensions de
llengües com l’esperanto, la legislació globalista o la lluita de classes mundial,
tot considerant que es tracta de retòrica més o menys útil d’acord als
interessos de torn, però retòrica al cap i a la fi. El mateix cal dir de la
concepció que Horrach i Font presenten sobre la història.
Tot apropiant-se (de forma
conscient o no) d’idees genuïnament feixistes que posteriorment foren
reciclades per intel·lectuals anticomunistes de la Guerra Freda, a Sa norma sagrada es declara que
«s’Història no està escrita i [...] noltros som es que la feim en es nostro quefer
diari» (p. 12). Aquesta idea del “everyday life” agrada molt a certs
postmodernistes actuals.
Una de les primeres verbalitzacions de la idea fou defensada pel propi Benedetto
Croce, qui declarava que “la història és sempre una història del present”. Pensadors
de primer nivell com Gyorgy Lukacs, Walter Benjamin, Theodor Adorno, Edward
Carr, Adam Shaff, Pierre Vilar o el mateix Eric Hobsbawm la van criticar de
múltiples maneres. Ara bé, és una idea que captiva a qui no vol prendre’s
seriosament el passat o simplement a qui no vol acceptar el que no li agrada. És
tautològic que tota història és narrada per algú, el qual té uns interessos i
forma part d’un context, però l’honestedat i el rigor pel que fa a les dades i
l’argumentació són criteris cabdals i no només qüestió d’estil. En tot cas, si
l’esmentada concepció sobre la història fossi quelcom evident, si la història només depengués del que fem
ara, la veritat històrica dependria
únicament de la seducció i la imposició de poders fàctics: just
l’objectiu polític de Sa norma sagrada
i del gonellisme en general.
El catalanisme, o l’home de palla del gonellisme
Imaginem que un extraterrestre
arriba a Mallorca i, pel fet d’entendre el “balear” i per una curiositat inefable,
comença a llegir Sa norma sagrada.
Tot d’una comença a interessar-se per la temàtica i llegeix manuals sobre
política contemporània. El més probable és que les seves primeres impressions fossin
que a les Illes Balears hi ha actualment un tipus de maccarthisme engegat a la
dècada de 1980 per Jordi Pujol, el qual vindria a ser una mena de Vladimir
Putin de la Mediterrània. En Pujol estaria recolzat per una mena de mujahidins anomenats fabristes que, malgrat l’aura de
combatents per la llibertat, no són més que una colla de fanàtics que vol
sotmetre la tribu balear. Per la seva part, els bons salvatges balears només
volen gaudir d’una pau que és garantida per Espanya i defensada per les
víctimes del pancatalanisme. Aquesta fantasia no és menys ingènua del que Horrach
i Font semblen creure de bon de veres. Per fer-lo més versemblant, el seu
discurs presenta dues tendències irreconciliables, a saber, el catalanisme i el
balearisme, representades respectivament per Pompeu Fabra i Antoni-Maria
Alcover. El contrast entre els dos filòlegs és emfatitzat de forma
significativa: «Fabra i Alcover representaven dues concepcions ideològiques i
religioses antagòniques. Esquerrà, progressista, nacionalista, anticlerical,
republicà i patriota català, es primer. Dretà, conservador, regionalista,
canonge, monàrquic i patriota espanyol, es segon» (pp. 40-41). Tot i així,
matisen que Alcover era un «resum de tot lo que es catalanisme odiava ahir i avui:
una persona que anava a lloure, priorisant es seu amor per sa llengua al marge
d’intencions polítiques» (p. 48). Deixant de banda el maniqueisme d’aquest
plantejament, no queda gens clar per què
la manca d’intencions polítiques és un punt a favor dels balearistes, però
sobta que aquesta mancança estigui vinculada a la dreta política i confrontada
al catalanisme d’esquerres.
 |
| Font: bibiloni.cat |
Hom pot criticar l’spanglish i
defensar la llengua de Cervantes arreu de la hispanitat i ser alhora
independentista català. En efecte, posicionar-se entorn de la unitat d’una
llengua no genera cap compromís unívoc i automàtic. Inclús postular
«s’unitat de sa llengua [catalana] com a pas previ i necessari per caminar cap
a una unió política [dels Països Catalans] que integri Balears» (p. 68) pot
comportar actituds ben diferenciades. D’una banda, des del balearisme
representat per Horrach i Font, es tracta d’un postulat que caricaturitza el
catalanisme i mira de consagrar diferències tot banalitzant un concepte
filosòfic cabdal com és la unitat.
Quan un acadèmic nord-americà o alemany assumeix que hi ha un substrat comú que
uneix els Països Catalans no està fent proselitisme, sinó exposant-se a la
crítica d’altres acadèmics. No hi ha res
de contradictori en considerar la unitat dels catalans regionalitzats sense
voler una unitat política al respecte. Membres de Compromís i Més per
Mallorca inclús han defensat que el més adient és que cada “país català” tingui
el seu Estat propi. Això és més palès entre els partits barcelonins. Gairebé
tots defensen una llengua comuna que abasta de
Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, però pocs aspiren a la reunificació de
la nació catalana. Aquest tema ha
estat treballat per Xavier Filella[iv],
qui ha mostrat com el catalanisme hegemònic al Principat ha evolucionat des
d’un model integral quant a identitat
i llengua a un model pragmàtic
centrat especialment en el benestar de la ciutadania de Catalunya.
Si l’anticatalanista de torn
vol creure que tot el que passa a Catalunya és fruit d’una conspiració i que
Miquel Iceta en el fons és un estalinista fusterià, doncs, almenys per part
meva, no hi ha res a afegir. Però a l’hora de potenciar una llengua (és a dir,
un dels eixos fonamentals de la socialització humana) sempre és millor poder
comptar amb deu milions de parlants que amb cinc milions o cent mil. Tants
d’anys de Governs del PP al País Valencià i a les Illes Balears fa que molts
encara no ho puguin entendre; amb tot, deteriorar al màxim la socialització ha
estat tradicionalment un dels punts programàtics d’aquests Governs. La
ignorància i la mala fe (també) són construccions sociohistòriques. No obstant
això, d’altra banda, l’esmentat postulat també pot entendre’s des del
catalanisme. En aquest cas, si bé no és del tot gratuït, potser és massa exagerat.
Els que volen la unificació d’Irlanda o la independència d’Escòcia s’expressen
públicament en anglès. Els
llatinoamericans poden afirmar-se com a tals i emfatitzar la seva idiosincràsia
encara que no parlin més llengües que el castellà. En el cas dels Països Catalans hi ha prou motius extralingüístics (socioeconòmics,
geoestratègics, etc.) per reclamar-ne la unitat política.
Segons els gonellistes, els catalanistes controlen l’escolarització dels
balears amb el beneplàcit dels partits polítics disconformes amb l’espanyolisme
de dretes; segurament no és casualitat que els autors de Sa norma sagrada hagin estat portaveus
d’UPyD i el PP, respectivament. Horrach i Font fiquen en el mateix sac a PSOE,
PSM, EU i UM perquè, entre d’altres coses, proposaren l’equiparació de català i
castellà per a l’Estatut balear de 1999 (p. 98). També afirmen que tots els
responsables polítics de l’aplicació del Decret de Mínims eren catalanistes (p.
122). Si això és cert, no s’entén una de les tesis principals del llibre (a
saber, que els balears no volen saber res de catalanisme) car a les Illes
Balears hi ha un règim de democràcia representativa. Però deixem-ho córrer: un
pamflet no mira de ser rigorós sinó d’articular passions políticament. Tot plegat ajuda a entendre
per què cada vegada que es parla de «partits nacionalistes» s’obviïn els
partits afins al nacionalisme espanyol, o per què es declara alegrement que «Es
nacionalistes sempre han tengut s’habilitat d’enganar es seus adversaris» (p.
97) i que la normalització lingüística de 2003 era de «regust totalitari» (p.
126). Un regust que, per cert, havia de ser prou sui generis, ja que a llavors
jo cursava el batxillerat a un institut públic de Palma i recordo que, tret de
les redaccions per a les assignatures de Català i Anglès, gairebé tot ho
redactava en llengua castellana.
Una de les presumptes proves
amb què volen “mostrar” que el catalanisme té apropiades les escoles és que
prop d’un 40% dels afiliats del PSM són historiadors i filòlegs (p. 86). El rebuig del catalanisme i de
l’ensenyament públic de qualitat són dues cares de la mateixa moneda per al
gonellisme. Horrach i Font qualifiquen els plans d’integració de nouvinguts
com a «treball de desarrelament» (p. 130) i sostenen que l’augment de 1.400
places docents per als instituts públics durant el Pacte de Progrés (1999-2003)
tenia com a objectiu «colonisar s’educació pública» (p. 125). L’esmentat rebuig
inclou també els periodistes i el jovent; el pamflet indica que, «amb l’excepció
des mestres d’escola i clar, dets escriptors en llengua catalana, a cap altre
col·lectiu laboral com es des periodisme s’ha produït aquesta adhesió tan forta
a un catalanisme que no comparteixen sa majoria des seus lectors» (p. 14).
També es rebutja que els estudiants corregeixin als seus pares (p. 146).
Tanmateix, s’assenyala que «Barcelona sempre ha exercit es paper de font baptismal
pets estudiats balears» (p. 128) i que «Sa jovenea està avida d’ideologies
irredemptistes amb solucions finals, cosa que es catalanisme els ofereix a
balquena» (p. 14).
La banalització del
catalanisme, com podem veure en fragments com els citats, no només porta als
autors a identificar-lo amb els nazis sinó a banalitzar el propi nazisme. La intuïció que Horrach i Font tenen del
que és la versió “radical” del catalanisme no és menys sorprenent. En un
moment del llibre (p. 121), identifiquen la Universitat Catalana d’Estiu, el
treball de Mikimoto a TV3 i la històrica manifestació mallorquina sota el lema
“Som Comunitat Històrica” com a exemples d’aquest radicalisme. Així mateix,
associen les expressions «barco de rejilla» i «barbàrie forastera» al «catalanisme
més radical» (pp. 89-90). En fi, repto als autors de Sa norma sagrada a que responguin dues qüestions: Hi ha cap
catalanisme definit més radical que la CUP? Hi ha cap document oficial de la
CUP que inclogui expressions d’aquesta casta?
En Pep Gonella i l’esperit antiilustrat a Mallorca
Sa norma sagrada suposa un compromís amb l’ideari de l’anònim Pep Gonella.
Una figura llegendària mallorquina que, malgrat iniciar un històric debat amb
Pompeu Fabra, no va rebel·lar mai la seva identitat, demostrant així que la
manca de reflexió i el sentiment de vergonya també poden anar plegats. Els seus
punts són els següents:
1.
«es mallorquí és més pur i més poc castellanisat que es
català des fabristes;
2.
s’unitat des català s’està materialisant amb criteris uniformisadors
gens integradors;
3.
s’intelligentsia
cultural mallorquina mimetisa ses formes barcelonines;
4.
reclama més protagonisme des poble mallorquí en sa
conservació de sa seva llengua;
5.
i considera s’ortografia com una cosa secundària» (p.
73).
 |
| Font: regnedemallorca.blogspot.com.es |
|
|
Al mallorquí catalanoparlant
que rebutja per igual al “catalanista” i al “foraster” ja li va bé que li
defensin que parla una llengua que li diferencia dels peninsulars, mentre que
al mallorquí castellanoparlant se li fa creure que allò que aprèn a l’escola és
un artifici que a peu de carrer no aplica ningú. Heus aquí la raó del segon
punt: el que promulguen els fabristes no integra a la gent. Ara bé, si no
integra, com s’explica el sentiment entorn de la llengua compartit al Principat, on hi ha diverses
varietats catalanes i gent provinent d’arreu del món? Com s’explica, a més,
concentracions com les que any rere any omplen els carrers de Palma cada 30 de
desembre? En qualsevol cas, el que no sembla gens integrador es l’estàndard
proposat per Horrach i Font car no només és criticat per mestres, escriptors,
periodistes i estudiants sinó que probablement allunyaria més als mallorquins
de la resta del domini lingüístic. A qualcuns
els agrada identificar illenc i aïllat, i ara es fan dir “balearistes”.
La tendència a fer caricatures
simplistes és una característica del gonellisme. Aquesta tendència denota una
actitud hostil, però també porta a la xerrameca. Parlar de «formes
barcelonines» a hores d’ara no significa pràcticament res. No sabem què sabia
un anònim mallorquí de fa cinquanta anys, però sabem que a l’actual província
de Barcelona hi ha molta varietat lingüística. El català de Manresa no és el
del Barcelonès. El català de Nou Barris no és el de Sant Gervasi. Tanmateix,
Mallorca ha canviat prou durant les últimes cinc dècades com per no fer-li
gaire cas a un eslògan com el presentat en el quart punt. La majoria dels
mallorquins actuals són bilingües, encara que ho siguin en un nivell passiu,
per la qual cosa això de «sa seva llengua» no té cap altra intenció que generar
divisions. Refusar el castellà o el
català estàndard no és símbol de “mallorquinitat” o “balearitat”, sinó
d’estupidesa. Les idees del gonellisme pel que fa a la conservació d’una
llengua són de caire preindustrial, retrògrades, remeten a una societat
orgànica, estacionària, d’allò que Ferdinand Tönnies va anomenar la gemeinschaft i que qualcú vol associar a
les Illes Balears.
El mallorquí, com qualsevol dialecte o llengua, ja només pot sobreviure si
està integrat en un espai de comunicació creatiu i regulat. Com
més ampli i més veus n’hi hagi, millor. El lema segons el qual tota llengua viu
de ser parlada només expressa romanticisme tronat. Les llengües depenen de la
manipulació, l’arranjament, l’estudi i l’originalitat precisament perquè són
constructes històrics i no pas relíquies. No obstant això, és del tot coherent
que qui creu que la llengua és una relíquia, així com qui encara no entén les
condiciones evolutives de les societats capitalistes, cregui també en el punt
cinquè del gonellisme. Per a la resta, la coherència depèn d’aspectes com l’ortografia,
ja que és una eina clau per obrir la llengua als no natius, permet
perfeccionar-la als natius i és condició raonable per a que una llengua sigui
un criteri professional (als àmbits de la comunicació, l’administració,
l’ensenyament, etc.) i a més poder fer-la universal, la qual cosa és
especialment important en temps de globalització. No té cap credibilitat assenyalar
que «es gonellistes [...] no estan en contra de s’unitat des català ni d’una
gramàtica que l’unifiqui; tan sols demanen que es lèxic mallorquí (i balear,
per extensió) no se perdi a causa de s’aplicació d’una uniformisació
excessivament estricta» (p. 71). Horrach i Font no només confonen conceptes com
uniformització i homologació, així com mestres
d’escola i exèrcit colonitzador, sinó
que diuen defensar una llengua mentre miren d’arraconar-la tot concebent-la com
una meravellosa abstracció.
Qui vol entendre una llengua no
pot entendre-la com una meravellosa abstracció, sinó –almenys– com un objecte
d’estudi. Això és refusat radicalment a Sa
norma sagrada, on es qüestiona que la lingüística pugui considerar-se una
ciència. En aquest sentit inclús suggereix que un filòleg, contràriament a un
enginyer, no és un científic (p. 153) i que la ciència segueix 100% paràmetres
lògics (p. 161), coses que denoten una ingenuïtat totalment desacreditada des
de temps de Pierre Duhem, Otto Neurath, Ludwik Fleck i Boris Hessen. Tanmateix,
després dels treballs i recepcions de Thomas Kuhn, Mary Hesse, Richard Lewontin
o Ian Hacking sabem que ni les ciències
naturals són tan “científiques” ni les ciències humanes ho són tan poc.
D’aquí no s’ha d’inferir cap fal·làcia relativista sinó la riquesa de
coneixements que tenim al nostre abast i que qualcuns simplement menyspreen.
Belén Esteban no té res a replicar a Stephen Wolfram ni a Jan Assman. Tampoc
s’ha de creure que Josep Fontana, Baruch Fischhoff o Saskia Sassen no tinguin
més autoritat que un diletant com Eduard Punset. Què passa, però, amb el
Departament de Filologia Catalana de la UIB?
A parer d’Horrach i Font, els
professors balears de sociolingüística catalana no només no fan ciència sinó
que són «falanges ultraestaradisadores» (p. 74), «la intelligèntsia catalanista de ses Illes Balears» (p. 136). Inclús
parlen de cratolatria («idolatria des
poder») (pp. 37, 127) per a caracteritzar-los. El rebuig gonellista envers les ciències humanes és simptomàtic del seu
partidisme. Tema apart és Gabriel Bibiloni, a qui els autors esmentats li
dediquen un capítol sencer i qualificatius com «inquisidor», «sectari» i «es
nostro Savonarola» (pp. 146, 147). Moguts per aquest torrent passional,
sostenen que «No és casualitat que es filòleg de s’UIB, Gabriel Bibiloni,
cregui que ses llengües són productes històrics, o sigui, polítics. Aquesta fe
absoluta en es poder polític per crear llengües més enllà de ses seves
característiques de tipo lingüístic és una conseqüència evident de sa cratolatria de què parlam» (p. 103n).
Observi’s que, com ja hem comentat, a Sa
norma sagrada es defensa implícitament que les llengües són relíquies, com
un do diví. Emprant lliurament Hobsbawm, també es defensa que durant els
processos de modernització s’han creat llengües. Això és una mica exagerat perquè cap llengua surt del no res ni
del cap de ningú, però en general forma part de la típica retòrica gonellista
contra l’ensenyament públic. El que és digne d’esment és que s’identifiqui els
adjectius “històric” i “polític” mentre es sosté que noltros feim s’Història i s’acusi a l’OCB (pp. 57 i ss.) i als
sociolingüistes de la UIB de fer política.
Arran d’aquí se m’acudeixen tres hipòtesis:
1.
Font i Horrach adjectiven la paraula “història” en un
doble sentit inherentment excloent: la història
política i la història natural.
La primera és indesitjable, la que fan els catalanistes, mentre que la segona
és desitjable i la que ells defensen;
2.
Font i Horrach són conscients dels seus interessos
polítics però, per una qüestió d’estratègia compromesa amb un maniqueisme
victimista, s’estimen més dir que els que fan política són els altres, ells
només actuen amb naturalitat;
3.
No cal pensar gens ni mica en les contradiccions internes
de Sa norma sagrada perquè al cap i a
la fi només és un “llibre de combat” que pretén donar-li paraules a qui no vol
pensar de cap manera allò que vol atacar: la cultura catalana.
Un dels casos més sorprenents
de Sa norma sagrada és la tesi sobre
l’ús que en fan els sociolingüistes “catalanistes” del concepte tècnic de
disglòssia. La idea és que aquest concepte fou encunyat per Charles Ferguson i
que els esmentats sociolingüistes tenen la poca vergonya de fer una
«manipulació des concepte» (p. 106). S’exposa que Ferguson va emprar
originàriament el concepte de disglòssia per a referir-se a la situació d’una
mateixa llengua amb diferents registres a nivell social i que, per motius
mitòmans (p. 107), els “catalanistes” ho van aplicar per a estudiar els usos
del català i el castellà en una mateixa àrea lingüística. Costa de creure que
Horrach i Font pensin que han descobert qualque cosa. Crec que ningú sostindria en públic,
amb un mínim de rigor, que la biologia contemporània “ha manipulat” a Carl von
Linné per afirmar que l’Homo Sapiens és
una espècie deguda a una evolució i no una creatura, o que la física
contemporània “ha manipulat” la gramàtica per dir que l’àtom, contràriament a
la seva etimologia, és divisible. Els
conceptes tècnics, en la mesura en què no són merament ideològics, són
necessàriament susceptibles de readaptació crítica; la qual cosa, a més a
més, esdevé necessària quan s’estudien diferents cultures.
L’obsessió de Font i Horrach
contra els lingüistes i la seva manca de criteri del que és la ciència els hi
fa dir ingenuïtats i sacralitzar al propi Ferguson com si es tractés d’un
partisà anticatalanista[v]. La
cientificitat o versemblança, aquí, només són excuses. Al meu parer, la batalla dels gonellistes i balearistes
afins contra la llengua catalana sembla anàloga a la que hi ha als Estats Units
per part dels creacionistes envers el darwinisme. Els partidaris del
creacionisme solen apel·lar a retòrica del tipus “la teoria de Darwin només és
una interpretació entre d’altres” i “el darwinisme és incompatible amb la
consciència i els bons costums”. Tot plegat no deixa de ser les velles
cançonetes antiil·lustrades, entonades pels qui són incapaços de diferenciar
entre raó, moral i ideologia. O, almenys, pels qui treuen qualque rèdit si hi
ha confusió.
[i] SALINAS,
Pedro, (1995) [1944], Aprecio y defensa
del lenguaje, Editorial de la Universidad de Puerto Rico, San Juan, Puerto
Rico, pp. 17-19
[ii] BARCELÓ, Antoni, “Llengua i
dialecte: El cas Bauzá”: http://culturaipais.blogspot.com.es/2015/08/llengua-i-dialecte-el-cas-bauza-antoni.html
[iii] VIADEL,
Francesc, (2015), La gran depuració.
Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme
espanyol, València: PUV
[iv]
FILELLA, Xavier (2014), “Nova política cultural per a un nou país? Una societat
en canvi (1980-2013)”, en G. Mayos i J. Morro, Hi ha una nova política?, Barcelona: La Busca, pp. 177-194
[v] Per
curiositat, he consultat el llibre de text de Lengua Castellana y Literatura (Vizcaya: Oxford, 2003) que vaig
estudiar quan feia el Batxillerat, signat per Carlos Arroyo, Perla Berlato y
Mabel Mendoza, on s’exposa el concepte de disglòssia.
A la pàgina 13 es comenta l’espanyol i el guaraní al Paraguai com a exemple de
disglòssia. No sé que en pensen d’això Horrach i Font.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada