Sobre Colòmbia i Catalunya
Aquests dies he estat a Cuba acompanyant el procés de pau que s'està gestant entre el govern colombià i la principal guerrilla del país.
Un procés que té el suport de la comunitat internacional.
Coincidències de la història, ha recaigut pràcticament en els mateixos tempus que el procés d'independència d'una part del nostre poble.
Fins i tot l'aplicació real dels acords de pau que se signaran aviat entre els principals actors colombians i el full de ruta emanat de l'acord d'estabilitat entre la majoria independentista catalana, coincideixen en el temps.
Perquè el procés de pau de Colòmbia i el procés d'independència de Catalunya tenen en comú el principi mateix de la participació democràtica, real i efectiva de les majories socials per transformar la societat cap a un futur sostenible de benestar, igualtat i justícia social.
La consecució de la pau a Colòmbia i de la independència a Catalunya no són, com hi ha qui creu i voldria que fos, l'estació final on es resoldran tots els problemes de tots dos països en una Arcàdia de felicitat on guanyaran els bons sobre els dolents.
La consecució d'aquests dos processos és l'oportunitat
històrica perquè les majories socials de tots dos països tinguin les condicions democràtiques per canviar i transformar la societat sense la interferència d'elements externs que per mitjà de la imposició de regles antidemocràtiques i/o la violència han pretès eternitzar el poder d'unes minories oligàrquiques.
Com a tot arreu les opcions maximalistes, però minoritàries, a banda i banda d'aquests dos processos, les que no volen canviar res i les que diuen voler canviar-ho tot de cop el dia de la pau a Colòmbia o de la independència a Catalunya, esdeven aliats involuntaris per deixar les coses com estan i evitar la ruptura real.
És important entendre que els processos històrics de ruptura els empeny el poble i la seva organització per mitjà de la lluita constant i progressiva, però sobretot intel·ligentment estratègica.
La transformació social, econòmica, cultural i política de les relacions injustes entre els éssers humans, nascuts iguals, no s'esdevé perquè se'n tinguin moltes ganes i vulguem que passi demà.
S'esdevé aprenent de la historia de la humanitat, analitzant el present i pensant que el futur el construïm entre el màxim de gent possible, o seguirem sempre igual. Sense canviar res.
Fins i tot l'aplicació real dels acords de pau que se signaran aviat entre els principals actors colombians i el full de ruta emanat de l'acord d'estabilitat entre la majoria independentista catalana, coincideixen en el temps.
- El procés de pau de Colòmbia i el procés d'independència de Catalunya tenen en comú el principi mateix de la participació de les majories socials
Perquè el procés de pau de Colòmbia i el procés d'independència de Catalunya tenen en comú el principi mateix de la participació democràtica, real i efectiva de les majories socials per transformar la societat cap a un futur sostenible de benestar, igualtat i justícia social.
La consecució de la pau a Colòmbia i de la independència a Catalunya no són, com hi ha qui creu i voldria que fos, l'estació final on es resoldran tots els problemes de tots dos països en una Arcàdia de felicitat on guanyaran els bons sobre els dolents.
La consecució d'aquests dos processos és l'oportunitat
històrica perquè les majories socials de tots dos països tinguin les condicions democràtiques per canviar i transformar la societat sense la interferència d'elements externs que per mitjà de la imposició de regles antidemocràtiques i/o la violència han pretès eternitzar el poder d'unes minories oligàrquiques.
- Els processos històrics de ruptura els empeny el poble per mitjà de la lluita sobretot intel·ligentment estratègica.
Com a tot arreu les opcions maximalistes, però minoritàries, a banda i banda d'aquests dos processos, les que no volen canviar res i les que diuen voler canviar-ho tot de cop el dia de la pau a Colòmbia o de la independència a Catalunya, esdeven aliats involuntaris per deixar les coses com estan i evitar la ruptura real.
És important entendre que els processos històrics de ruptura els empeny el poble i la seva organització per mitjà de la lluita constant i progressiva, però sobretot intel·ligentment estratègica.
La transformació social, econòmica, cultural i política de les relacions injustes entre els éssers humans, nascuts iguals, no s'esdevé perquè se'n tinguin moltes ganes i vulguem que passi demà.
S'esdevé aprenent de la historia de la humanitat, analitzant el present i pensant que el futur el construïm entre el màxim de gent possible, o seguirem sempre igual. Sense canviar res.
Sergi Perelló (Barcelona, 1972) és actualment responsable de relacions internacionals de laIntersindical-CSC, fa més de vint anys que participa a diverses expressions de la solidaritat internacional amb moviments socials i sindicals, especialment de l’Amèrica Llatina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada