L’altre dia Manel Rodríguez-Castelló, escrivia un article molt colpidor a propòsit d'un viatge al seu poble, Alcoi, on tots els joves, almenys els que es creuaren amb ell pel pont de Sant Jordi, sembla que han abandonat el valencià per substituir-lo per l’espanyol; l’article és deia “Els desheretats” i al remat clamava Manel:
“Però el pitjor de tot és que mancats de mitjans «tècnics» per fer front a l'espanyolització, hem perdut el que és primordial per conservar l'herència, la dignitat que ens mantenia dempeus fins en els pitjors moments del franquisme, l'orgull de ser hereus d'un patrimoni vastíssim i molt fràgil, i la responsabilitat col·lectiva d'augmentar-lo i corregir-lo. I que percebem tot aquest canvi com una cosa natural, lògica, necessària (i en alguns casos desitjable). Els adolescents que em vaig trobar el passat dissabte potser són ja la segona o tercera generació d'alcoians que han abandonat l'idioma. En nom de què els han desheretats? ¿Quin dret tenen a deixar-los orfes de llengua, aliens a allò que és central en la nostra realitat com a poble, estranys al patrimoni compartit que ha anat passant de pares a fills i que sembla condemnat a estroncar-se si col·lectivament, decididament, no hi plantem cara? Els poders públics hi tenen una gran responsabilitat, sens dubte, però aquest és un treball de cada u i de tots i no podem ajornar-lo emparats en les inòpies de cap llegenda”.
L’altre dia, el passat mes de febrer, també aní a la facultat de filologia i traducció de València, em vaig entrevistat amb el director de l’IIFV i el vice-degà de la facultat de filologia per proposar-los, si ho tenen a bé considerar, la possibilitat que la Universitat de València (Castelló i Alacant), faça a Josep Grifeu, doctor honoris causa de la Universitat de València (d’Alacant i de Castelló) pel seu treball de recerca entorn als mitjans de comunicació en català i per la seua proposta de crear un espai de comunicació compartit i cooperatiu de tots els territoris catalanoparlants perquè la nostra llengua desenvolupe la seua màxima potencialitat social en un context de globalització que les llengües i cultures "minorades", sense estat propi, han d'unir-se i defensar-se davant cultures multi-estatals que són hegemòniques i dominants al mercat mundial perquè tenen el suport dels estats i de les grans corporacions multinacionals.
Mentre pujava les escales o les baixava d’aquesta facultat de filologia, després de parlar amb els professors corresponents, vaig veure un grup d’estudiants comandats per un jove que portava una armilla roja, que vaig creure que era de “voluntariat per la llengua”, vaig parar l’orella i vaig comprovar que el monitor parlava només i exclusivament en castellà o espanyol, li vaig preguntar per què no aprofitava -mentre ensenyava la facultat als estudiants nous- per familiaritzar-los amb la llengua pròpia de la Universitat de València i del País Valencià i els parlava en valencià i el que feia d’instructor amb l’armilla roja em va respondre que hi havia un xic al grup que era italià i ‘potser’ no entenia la nostra llengua catalana, li vaig dir que això potser no era així perquè l’italià i el català eren més semblants que l’italià i l’espanyol, per tant quan més prompte aprenguera el valencià millor per a ell i per a tots nosaltres… si no la nostra llengua es perdria i desapareixeria del món, com denunciava el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner, autor de "La llengua dels valencians, s'extingiria el valencià per responsabilitat no dels que vénen fora, que no poden fer una altra cosa, sinó dels propis catalanoparlants que no parlen als nouvinguts en la nostra llengua perquè l'aprenguen; si desapareix el català restarem tots molt més empobrits i més curts de coneixença, sense la riquesa cultural que expressa els matisos i la diversitat humana. I la nostra pròpia singularitat de veure, d'entendre i d'estar al món.
Després, unes escales més avall, vaig tornar a trobar un altre grup on l’instructor s’expressava també només en castellà, li vaig preguntar, per curiositat antropològica i recerca sociolingüística, per què ho feia així i per què no s’expressava en valencià i em va respondre que ell era de Castella; li vaig preguntar quan temps estava a València i em va respondre que un any i mig, cosa que és temps de sobra per aprendre a parlar en valencià, perquè en unes setmanes a Galícia vaig aprendre a entendre, llegir i a parlar en gallec, es va quedar una mica perplex i gelat, com si no s’ho acabara de creure del tot; encara vaig trobar un tercer grup, expressant-se també només en castellà (‘tots’ els que vaig trobar!) no els vaig dir res i vaig eixir una mica confús i 'desconcertat' d’aquesta facultat de filologia i traducció de la Universitat de València, si això passa en aquesta facultat especialitzada en l’aprenentatge de llengües, traducció i interpretació, què no passarà a les altres on la llengua no forma part del corpus bàsic de coneixements l’afer lingüístic? Sé, fefaentment, que a la Universitat d'Elx, Miguel Hernández, no es fa res en valencià, ni classes ni publicacions, com si fos una universitat que estiguera a Valladolid; això assenyalava un informe sociolingüístic sobre l'ús del català a les universitat públiques del País Valencià, fa nomes dos anys...
A l’eixida -de la facultat de filologia- vaig veure gent amb les armilles roges posades i en pensar que eren també de ‘voluntariat lingüístic’ i que parlaven en valencià, d’entre els quals una noia molt eixerida i amable que em va dir que li deien Beatriu d’Algemesí, vaig gosar explicar-li el que havia vist una mica abans, tres grups d’estudiants novells rebent les explicacions d’iniciació a la Facultat de Filologia de la Universitat de València només i exclusivament en castellà, i em va dir que era un mal entès, que no eren grups de voluntariat lingüístic sinó d’iniciació i de coneixement de la facultat, que no rebien per banda del professorat cap indicació perquè prioritzaren el valencià (cosa que em sembla poc encertada!) i que cadascú ho feia com li venia de gust, de manera que, en la pràctica, es reproduïa, a la facultat de filologia, el supremacisme i la priorització de l’espanyol, com passa a tot arreu al País Valencià quan no es fa, intencionadament, política lingüística valenciana en defensa del català.
Beatriu, va reconèixer que calia més activisme lingüístic a la facultat de filologia, però em va qüestionar la meua visió una mica ‘negativa’ d’aquesta facultat perquè, a poc a poc, em deia, la majoria de la gent aprén el valencià i el fa servir quan termina la facultat, per tant, calia tenir paciència i persistència, cal estar conscienciat lingüísticament i tractar de convèncer a la gent que encara no sap el valencià i deia que hi havia gent de pares i mares castellanoparlants que gràcies a la facultat aprenien el valencià i esdevenien activistes de la llengua, des del voluntariat i els sindicats d’estudiants, tant el BEA com el SEPC, que en tenir clara la unitat de la llengua catalana i la necessitat d’impulsar el valencià a tot el País Valencià, ella es donava per satisfeta per a poder avançar i cooperar socialment en defensa de la llengua a tots els àmbits.
M’agradaria que tinguera raó Beatriu i que la visió del poeta d’Alcoi Manel Rodríguez-Castelló i la meua -tan ‘pessimista’- sobre els joves ‘desheretats’ que abandonen la nostra llengua a l’espai públic i privat, esdevinga contrastada i compensada pels joves activistes que, sent de pares castellanoparlants o d’altres llengües, s’incorporen a parlar en català igual o millor que els autòctons… Potser hi haja el fet ‘sorprenent’ que alguns autòctons abandonen i deserten del valencià, mentre que gent nouvinguda faça l’esforç d’aprendre’l, com una manera d’arrelar-se al nostre país i de trobar-se completament integrat a tots els àmbits de la societat valenciana. De fet, els immigrants africans i llatinoamericans als que els he fet classes de català durant uns anys, semblava que tenien molta més voluntat d’aprendre que molts ‘valencianoparlants’ que abandonen la nostra llengua i que mantenen actituds lingüístiques de desídia, incúria, de submissió i deslleialtat lingüística, entre els quals, per desgràcia, alguns diputats del País Valencià al parlament valencià o espanyol que mentre parlen de ‘respecte’, no fan res o molt poc perquè no es reproduïsca el supremacisme espanyolista que prioritza el castellà i tracta d’excloure i marginar la nostra llengua i cultura catalana a tots els àmbits, posem per cas, parlaments espanyols o europeus, mitjans de comunicació públics i privats de l’estat espanyol, on si parles en català t’exclouen del tot… Si els personatges de representació pública i social de gran transcendència, com els polítics, no són capaços de ser exemplars des del punt de vista lingüístic, per fomentar el català, tot i que siguen de Compromís, Podem o PSPV-PSOE, es tornen molt semblant als polítics del PP o de C’s que mentre es declaren “más valencià-no(s) que nadie”, bandegen el valencià o català de València i el fan servir, de mentida, per a imposar la seua identitat espanyolista i antivalenciana o anticatalana. Una vergonya que ho facen els que en nom del “valencianisme” polític estan governant les institucions més importants del País Valencià. Una desídia que no semblen massa sensibles a la creació de l’espai de comunicació en català de tots els territoris catalanoparlants, en tenir una concepció espanyolista de la comunicació al País Valencià, un espai colonitzat per l’espanyol, mentre encara no podem escoltar Catalunya Ràdio ni veure TV3, censurats i prohibits pel PP i continuen encara censurats i prohibits amb el ‘nou’ Govern Valencià que sembla que fa continuisme i seguidisme de la política de mitjans de comunicació anterior, la del PP, perquè ni podem veure encara les televisions de Catalunya i les Illes ni es posa en marxa una RTVV redimensionada, de qualitat, pública i en valencià.
El Govern actual, de la Generalitat ‘Valenciana’ només fa que ajornar la posada en marxa d’una nova RTVV i, en l’era digital de l’aldea global, on es poden veure les TV de tot el món, mentre es continua censurant i prohibint al País Valencià les televisions en català de Catalunya i les Illes, que formen part del nostre propi domini lingüístic catalanoparlant. I ho fan això per una qüestió de covardia política perquè tenen torticoli de tant de mirar només cap a la dreta, atrapats en una mena de la síndrome d’Estocolm, que els fa interioritzar la barbàrie anticatalanista que ha conreat el PP als darrers vint anys per tal de tornar residual el català del País Valencià, censurant i tancant a fosc tots els mitjans de comunicació en la nostra llengua pròpia, dis-li valencià o català. I a sobre es "legitima" actualment perquè es considera que 'la societat valenciana', interpretada esbiaixadament, no suportaria que es veieren les televisions de Catalunya i les Illes abans que l'obertura de la nova RTVV. El que no pot suportar ni un minut més la ciutadania valenciana catalanoparlants és romandre, més temps, sense cap mitjà de comunicació en la nostra pròpia llengua i contemplar indiferent les agressions i la vulneració de drets que patim, diàriament i estructuralment.
L’extrema dreta espanyolista que hi ha al País Valencià, sovint disfressada de “valencianerisme” d’enganyifa, sempre estarà en contra que hi haja ràdios, TV i mitjans de comunicació en valencià o català perquè volen aniquilar la nostra llengua per espanyolitzar el País Valencià, com proposava l’exministre d’educació Wert. Per això, el Govern Valencià actual sembla que claudica o ‘contemporanitza’, per manca de valentia i de decisió política, posa excuses de tipus tècnic, econòmic o ambientals 'fantasmagòriques', racionalitzades com a 'prudència' que, sovint, semblen excuses de mal pagador, perquè s'incompleixen les promeses electorals que van fer els seus partits (Compromís, Podem i PSPV) quan el PP va tancar RTVV i va censurar i prohibir les TV i ràdios de Catalunya, mentre el Govern actual deixa la ciutadania valenciana sense cap mitjà de comunicació en llengua pròpia, vinga de Catalunya, de les Illes o del mateix País Valencià. I així, d’aquesta vergonyant manera, es vulneren els drets humans bàsics i fonamentals de la ciutadania catalanoparlant del País Valencià, i "les forces de l'ordre", encarregades de defensar 'les lleis en vigor' agredeixen i vulneren els drets dels catalanoparlants, com es pot veure al manifest que han presentat els eurodiputats democràtics i d'esquerres dels Països Catalans al parlament de la UE, per denunciar la vulneració de drets en l'àmbit de les forces de seguretat 'nacional-espanyoles', a l'àmbit de la 'salut' i a l'àmbit de 'l'educació' sobretot, i inclús a l'àmbit municipal a Dénia, despatxant a un tècnic lingüístic que va denunciar dèficits en política lingüística, com si la gent valencianoparlant del País Valencià no tinguera dret a tenir cap dret lingüístic, comunicatiu ni de garantir la supervivència ni la reproducció social de la nostra llengua perquè des de les estructures hostils de l'estat, autonomies, diputacions i entitats municipals, es fa tot el possible per minorar, marginar, i tractar d'invisibilitzar el català.
Mentre els mestres i professors a l’escola tracten d’ensenyar la nostra llengua, com poden, sovint sense cap formació lingüística acurada a les escoles infantils o a primària per fer-ho el millor possible sense els mitjans ni la formació adient, els mitjans de comunicació del País Valencià són tots els espanyol, per tant, l’ambient social no és gens propici i és molt advers i hostil quan es tracta de la llengua pròpia del País Valencià que esdevé només una mena d'illa a l’escola sense continuïtat social als mitjans de comunicació i a la societat civil; sovint de les comarques castellanoparlants (i valencianoparlants!) arriben demandes perquè volen tenir la possibilitat d’aprendre el català de València, però els governants actuals tenen la idea en el cap d’una societat valenciana endarrerida, que correspon als conflictes lingüístics i polítics de fa més de trenta-cinc o quaranta anys, o projeccions imaginàries de la manipulació lingüística que han fet els partits de dretes. Recordem que, a finals dels anys setanta del segle passat, des de Madrid, Abril Martorell (UCD) i Alfonso Guerra (PSOE) feren tot el possible per atiar l’anticatalanisme; d’antivalencianisme o anticatalanisme, encara hi ha al País Valencià, tot i que cada vegada més residual, cal dir que sempre existirà aquesta ideologia reaccionària i feixista amb un tarannà xenòfob per reforçar els ressorts exterministes d'un estat espanyol contrari al respecte a la diversitat, al plurilingüisme i a la llibertat dels altres ciutadans de llengua i cultura no castellana. Un espanyolisme que fa servir 'de manual', això d'atiar l'anticatalanisme, mitjançant una identitat espanyola (corregudes per maltractar i matar bous, l'Instituto Cervantes, RALE...) imperialista que ens remembra allò del primers anys de l'entrada de l'exèrcit franquista, el 29 de març de 1939, amb cartells que posaven: "Valenciano, no ladres! Habla la Lengua del Imperio!"
El Govern Valencià, a parer meu, no pot ser còmplice d’aquesta ideologia d’extrema dreta que busca anorrear el valencià, el que ha de fer és impulsar la creació d’un espai de comunicació en català que vertebre el País Valencià i l’encaixe dins de la resta de territoris catalanoparlants, fragmentats, dividits i desfets des de fa més de 300 anys perquè des de l’estat espanyol s’ha considerat que era prioritari desfer qualsevol lligam entre els territoris de parla catalana, com a primer pas per a desfer, fragmentar i dividir la nostra comunitat lingüística, cultura i política que abraça tots els Països Catalans.
Remembrem que mentre al País Valencià no hi ha cap mitjà de comunicació en català, a d’altres comunitats autònomes castellanoparlants, si contem, les televisions públiques, privades, internacionals, ‘nacionals’ i ‘regionals’, poden arribar a tenir-ne un bon grapat. Uns, mediàticament, ho tenen tot, d'altres zero; uns paguen fiscalment per sobre de les seues possibilitats, la ciutadania dels territoris catalanoparlants, en canvi a l'hora de rebre inversions de l'estat al corredor mediterrània, mediàticament o infra-estructuralment, es troben que l'estat ens bandeja del tot, com denuncia Germà Biel als seus anàlisis i assajos.
Per això, comunicativament parlant, el País Valencià és un desert, un erm absolut, on tots els dies s’aboquen tones de sal perquè no cresca cap flor en català. Per això, cal tenir clar el dret a decidir com quelcom prioritari i cal tenir també un estat propi, almenys estructures d’estat propi, també en afers exteriors (diga el que diga el ministre ‘cunero’, el madrileny José Manuel García-Margallo, estiuejador al País Valencià i diputat al Congrés pel PP, que tracta d’embolicar i fer tot el que pot per atacar Catalunya i els Països Catalans, deixar-los sense defensa), per necessitat de supervivència, perquè no es vulneren els nostres drets humans, socials, econòmics, lingüístics, polítics, culturals i de ciutadania catalanoparlant de tots els Països Catalans. L’estat espanyol és un estat que no ens serveix perquè sempre ha intentat aniquilar-nos a tots els àmbits, no ens deixa ni respirar i expressar-nos en la nostra pròpia llengua i cultura catalana, ens vol sense cap mitjà de comunicació en català al País Valencià perquè així imposa 'legalment' i totalitàriament el castellà, com a "lengua común" de l'estat a tots els territoris. Per això, els Félix de Azúa, els Savater i companyia, amb tones de cinisme, farsa, prepotència i molta barra, pontifiquen sobre les imposicions fantasioses del 'català', mentre el que s'imposa realment des de l'estat i llurs províncies és l'espanyol o castellà, que té molts mitjans de comunicació a tot l'estat, que és la llengua que s'imposa als parlaments espanyols, al europeus i internacionals, mentre, en la pràctica, es tracta de minorar, treure-li competències i invisibilitzar del tot el català a tots els àmbits dels distints territoris catalanoparlants, seguint les consignes exterministes de la dictadura anterior que es reprodueix en aquesta "democràcia espanyola", que sembla un oxímoron.
"Simptomàticament", tracten d'imposar l'espanyol, al màxim, a tots els àmbits i inclús a les escoles de la Franja, de Catalunya, del País Valencià i de les Illes, però en canvi, no volen que s'estudie el català a les escoles castellanes de les comunitats monolingües. Perquè han fet del relat de la dictadura i del dictador agonitzant i dictant el seu darrer testament al monarca anterior " lo más importante es salvar la unidad de España", una obsessió malaltissa i corrupta que passa per no reconèixer el dret a decidir de les diverses nacions que hi ha a l'estat espanyol ni les altres llengües i cultures distintes a la castellana, reproduint els eixos bàsics del franquisme, inclús la política lingüística espanyolista per genocidiar la llengua i la cultura catalana. Perquè esdevinga una llengua i una cultura residual en tractar d'atiar l'autoodi i l'odi i no fomentar el respecte a la diferència i el reconeixement dels altres. Unes 'comunitats autònomes', com el País Valencià, que encara no ha regressat a l'Institut Ramon Llull, que encara no ha establert l'AVL vincles permanents amb l'IEC i la Universitat de les Illes, que no té una voluntat política clara i consistent de crear un espai comunicatiu en català, per intercanviar els mitjans de comunicació del PV, Catalunya, les Illes i Aragó, i fer programes i projectes televisius i de ràdio conjuntament dirigits a la ciutadania de tots els territoris catalanoparlants, sense tantes prevencions i temors que nodreixen i reviscolen l'imaginari exterminista i genocida de l'extrema dreta espanyolista, que sempre ha tingut com a prioritat política agredir i vulnerar, sistemàticament, els drets lingüístics, socials, polítics, culturals i de ciutadania de la gent que habita els Països Catalans.
Sal·lus Herrero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada