Els comparses mediàtics
A gran part del món occidental
la vida és feta de previsió i de colors amables La vida quotidiana només
resulta trastocada per algún ensurt personal o un esdeveniment insòlit. Tot
plegat poca cosa.
Hi ha vegades en les que forces
tocades per uns oracles coneguts i previsors semblen aparèixer com les minves
de gener:certeres i
suaus. Es un fenòmen repetit i, tanmateix, sempre
impressionant.
Aquests dies tots, o la majoria, tenim el cap
pendent en l’enorme però habitual circ mediàtic de la vida política. Que sembla
arribar puntual com les minves.
Amb un democracia madura en
anys ja, malgrat tantes deficiències, l’Estat torna a entrar en l’habitual
periode en el què es pot produir un canvi polític. Que , dins aquest joc el sotrac
siga major o menor això ja depèn de circumstàncies que quasi solen ser
anectdòtiques més que no d’estructura.
Llavors , dins aquesta dinámica
política, el moviment sembla immens, enorme, descomunal i fins i tot magnífic. La capacitat d’impregnar
tota la societat des del poder polític és una realitat que s’imposa . I ho fa
amb l’afegit prepotent de que sense eixa visió i actitud el món se’n vindria
avall.
Que som homes polítics és
evident. El que amaga però eixe discurs, perquè li convé, és que també hi ha vida darrere les seues
cortines. I una vida ben viva , tot i que siga marginal. Marginal per als
comparses mediàtics.
Perquè finalment , ells no són
sinó això: agents vivificadors i amplificadors d’un poder que llueix molt . Hem
dit i afirmem que llueix molt. Tota una altra cosa és si certament , més enllà
de la lluimenta, figura o té alguna
capacitat de decissió.
Embolicats dins eixa dinámica
de bambalines, lluentors i vistiplaus massa generosos, els actors , de fet, no
fan sinó seguir el que el director de l’obra i l’espectacle ha disposat. O els
directors. Però pocs directors, això sí.
Mentre riuen i ballen, es
refresquen amb acudits i discursos, es fustiguen amb atacs i males arts i no se
n’adonen, o no volen adonar-se’n perque dalt del matxo els va be, que el poder no és seu.
Que qui dirigeix i mana de veritat és un altre poder. L’oracle religiós és passat de moda, les espases tenen
joguets nous de trinca i s’entretenen. I aquests comparses mediàtics només
tenen el recurs a les castanyetes i a una màscara. De tragedia o de rissotada.
Al darrere, manant, i amagats
darrere fortíssims noms hi ha el poder sagrat. El Fons Monetari Internacional,
el Banc Central Europeu, Wall Street o la borsa de Nova York…no cal buscar-ne
més. Tot i que n’hi ha. En aquests organismes i institucions és on rau
l’autèntic i definitiu poder.
Res de nou sota el sol. Ja ho
va dir el poeta : Diners de tort fan veritat e de jutge fan advocat…
Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada