Sal·lus Herrero
El 15 de gener proppassat, a la llibreria 3i4 del Centre de Cultura Contemporània Octubre de València es presentava la darrera revista del PSAN “Lluita. Per Catalunya reunificada, independent i socialista”, amb una portada, en roig, clar i fosc, que posa “300 lluites i 46 anys”, tot i que la data és de desembre 2015. I a la contraportada posa el mapa dels Països Catalans, la senyera amb l’estel i “PSAN, 47 anys. Fer de l’independentisme moviment de masses”. Les 300 revistes de "Lluita" hi son a l'Hemeroteca de la Plaça de Magúncia (València), a Casa Fuster (Sueca) i a la Universitat Literària de València.
La presentació la va fer, bàsicament, Josep Guia, que ha sigut el líder indiscutible i indiscutit i ‘l’home-orquestra’ del PSAN al País Valencià, tot i que Maria Conca, la seua companya, ha sigut tant fonamental o més des que a principis dels anys setanta va assistir a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent (amb Carme Alborch, la que fou ministra de cultura de Felipe González) i decidiren integrar-se dins del PSAN (Maria i Josep) i organitzar aquest partit polític al País Valencià-Països Catalans. Esmentaré, de passada, les escissions i divisions internes al si del PSAN perquè són massa complexes per analitzar-les; cal ser un expert ‘pesanicòleg’ (a l’estil dels “vaticanòlegs” o “sovietòlegs”), per tal d’aclarir-se en les diferències entre el PSAN i el PSAN-Provisional que va donar lloc a Independentistes dels Països Catalans (primer trencament), la divisió entre PSAN i Moviment d’Unificació Marxista (MUM) o el Bloc Català de Treballadors (segon trencament) i el tercer trencament del PSAN va donar lloc a Nacionalistes d’Esquerra al Principat i al País Valencià a la Unitat del Poble Valencià, on el suport o no a la lluita armada fou un dels eixos centrals com també si es mantenien posicions del tot rupturistes o es combinaven amb polítiques de reforma radical en un context una mica ‘diferent’ al de la dictadura (tot i que s’havia reproduït una bona part en una “democràcia” de molt baixa qualitat).
Tampoc entraré a analitzar el conflicte de les diverses estratègies entre els que volien prioritzar el Front Patriòtic o la Lluita de Classes Revolucionària, perquè a pesar d’haver llegit el llibre de Núria Cadenes, “Josep Guia: l’independentisme complet” i altres llibres sobre aquesta qüestió, com el d’Albert Botran “Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres”, Edicions El Jonc, 2012, sobretot quan al capítol I “1969-1979: el naixement de l’Esquerra Independentista i la lluita contra el franquisme”, al remat, davant de les escissions remembrem l’escena dels palestins davant l’Imperi Romà del film sobre “La vida de Bryan” dels Monty Picton. Com remarca Botran aquestes reiterades escissions mostren les febleses de l’independentisme d’aquell temps; el manteniment de les formes i les reivindicacions genuïnes de l’antifranquisme, en el nou context polític de la post-transició, va fer pagar el preu de la marginació a l’independentisme.
- El PSAN va fer l'esforç de portar a la pràctica una política independentista que anés més enllà dels esquemes del separatisme dels anys 20 i 30
Més enllà de les virtuts i la importància del PSAN -que és una organització que es planteja bastir un model d’alliberament nacional sobre la concepció marxista i que “va ser el grup més nombrós de l’independentisme durant els anys d’oposició al franquisme i de la Transició, i que va fer l’esforç per teoritzar i portar a la pràctica una política independentista que anés més enllà dels esquemes del separatisme dels anys 20 i 30, i que apuntés cap a la configuració d’una alternativa política global, tant en l’àmbit nacional com social, enmig d’un context de desmobilització social i de renuncies durant la transició- les divisions internes, al meu parer, condemnen l’independentisme d’esquerres lligat al PSAN, a la marginalitat i a la impotència política.
Tanmateix, Josep Guia va defensar, a la presentació del darrer número de “Lluita”, que des del PSAN s’havia contribuït amb èxit a fer hegemònic socialment el projecte d’alliberament nacional de Catalunya perquè havia denunciat, abans que ningú, les insuficiències, els paranys, enganys, els dèficits i els límits de l’autonomisme i havia continuat exigint la necessitat de bastir un estat català propi al servei de les classes treballadores; també remarcà que en solitari fa quatre dècades des del PSAN es reivindicava la independència i la unitat nacional per a fer-la possible (el Front Patriòtic), la unitat nacional que és ja el projecte polític de la majoria del poble català (al Principat), tot i que pel camí, per “realpolitic”, s’haja deixat de banda la possibilitat d’abraçar en aquest procés tots els Països Catalans. Després de remarcar Guia que “hem fet un llarg camí per arribar on som, i molts militants han pagat un alt preu (hores de dedicació i treball, aïllament social i criminalització, persecusió política i judicial, detencions, tortures, anys de presó…) per a poder avançar. Però encara resta un tram decisiu per a fer realitat la independència, i l’estat que en resulti pot no ser de Països Catalans ni de la classe treballadora, i per això, cal continuar lluitant per assolir el projecte del PSAN”. Va recordar, entre d’altres, la mort de Toni Villaescusa i l’assassinat de Guillem Agulló a Montanejos i l’empresonament de Núria Cadenes i la lluita i les campanyes per alliberar-la.
Tanmateix, Josep Guia va defensar, a la presentació del darrer número de “Lluita”, que des del PSAN s’havia contribuït amb èxit a fer hegemònic socialment el projecte d’alliberament nacional de Catalunya perquè havia denunciat, abans que ningú, les insuficiències, els paranys, enganys, els dèficits i els límits de l’autonomisme i havia continuat exigint la necessitat de bastir un estat català propi al servei de les classes treballadores; també remarcà que en solitari fa quatre dècades des del PSAN es reivindicava la independència i la unitat nacional per a fer-la possible (el Front Patriòtic), la unitat nacional que és ja el projecte polític de la majoria del poble català (al Principat), tot i que pel camí, per “realpolitic”, s’haja deixat de banda la possibilitat d’abraçar en aquest procés tots els Països Catalans. Després de remarcar Guia que “hem fet un llarg camí per arribar on som, i molts militants han pagat un alt preu (hores de dedicació i treball, aïllament social i criminalització, persecusió política i judicial, detencions, tortures, anys de presó…) per a poder avançar. Però encara resta un tram decisiu per a fer realitat la independència, i l’estat que en resulti pot no ser de Països Catalans ni de la classe treballadora, i per això, cal continuar lluitant per assolir el projecte del PSAN”. Va recordar, entre d’altres, la mort de Toni Villaescusa i l’assassinat de Guillem Agulló a Montanejos i l’empresonament de Núria Cadenes i la lluita i les campanyes per alliberar-la.
- Guia defensa que la independència del Principat ha d’ésser un primer pas cap a la reunificació política de tota la nació.
L’editorial d’aquest darrer número de “Lluita”, de Josep Guia “El pa no es fa sense rent”, davant la suspensió d’activitats polítiques públiques anunciada pel PSAN reivindicava el seu partit com a referent de l’independentisme català modern, constituït el 1968, a partir del FNC (Front Nacional Català), el PSAN ha estat pare ideològic i/o orgànic de pràcticament totes les organitzacions independentistes catalanes existents fins la gran eclosió independentista del 2010. Assenyala Guia que la modernitat del PSAN ha consistit en: 1) ésser l’exponent català del marxisme d’alliberament nacional, fent indestriable alliberament social i nacional i 2) ésser el partit de la nació catalana completa, seguint l’obra de Joan Fuster. La segona puntualització de Guia és que l’independentisme actual no ha nascut de l’autonomisme sinó contra l’autonomisme, en aquest sentit afirma Guia que en la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, les masses autonomistes que van començar a cridar “independència”, no ho haurien fet si no hi hagués hagut independentistes que els mostraven com fer-ho. Independentistes que van patir la repressió per mantenir constantment aquest missatge. És ben sabut, doncs, que el pa no es fa sense rent. Tanmateix, si hom prescindeix del rent que cal, els pans poden eixir geperuts. Per tant, en la seua darrera intervenció política, vol denunciar l’oblit sistemàtic del conjunt dels Països Catalans. Cal insistir que la independència del Principat ha d’ésser un primer pas cap a la reunificació política de tota la nació.
Després de Josep Guia, van intervenir Marc Candela, sobre el jovent independentista que és un article al Lluita sobre l’emergència del jovent independentista als anys noranta (Maulets, l’AEN, el BIE, l’ACE, la CEPC, l’SEPC (el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans)…); Toni Gisbert va parlar sobre el recorregut històric del PSAN i la pluralitat de la revista “Lluita”, Bruno Díaz i Josep Andrés sobre el disseny i la maquetació de Lluita, des dels primers números, en blanc i negre, després el color fins a l’actualitat, inclús es va assenyalar la participació de Quim Monzó, una llarga entrevista a Pedrolo, de Maria Mercè Marçal i altres escriptores i artistes en algun disseny de “Lluita”, una fallera amb peineta i tot on del seu cap obert per mig eixia un puny reivindicatiu (de Quim Monzó), es tractava de tocar temes d’actualitat, sobre ecologisme, moviment veïnal, reivindicacions socials, feminista o del jovent. I es va mostrar una foto de meitat dels anys setanta, al costat de l’associació El Micalet de València, al carrer Guillem de Castro, on hi havia una paradeta del PSAN i el periodista Manolo S. Jardí, duia una cabellera com la de l’actual president de la Generalitat Catalana, Carles Puigdemont (o com la d’Anna Gabriel, diputada de la CUP!).
A la darrera revista “Lluita” hi ha una interessantíssima entrevista feta per Maria Conca i Josep Guia a Núria Codina (Sabadell, 1938) i Jordi Moners (Barcelona, 1933); Núria Codina va formar part del grup de joves que des del FNC van fundar el PSAN el 1968, des de la campanya contra Galinsonga, director de La Vanguardia el 1959 que es va queixar perquè es feien les misses en català a la parròquia de Sant Ildefons, on hi anava, cridant “Todos los catalanes son una mierda!”, fou destituït; recorda Núria i reconeix que quan militava al PSAN als anys seixanta estava enamorada dels valencians Raimon i de Paco Candela. Recorda Joan Fuster i a Raimon a la nit literària de Santa Llúcia, 13 desembre 1962 i dins del PSAN recorda Josep Ferrer, Joan Armet, Teresa Alabèrnia, Pep Ribas i Emilia, les germanes Serra i el seu germà Cala, Carles Jordi Guardiola i Adelaida Ponti… remembra els Aplecs del Puig i a la guàrdia civil que els va impedir arribar, la bomba que els van posar els feixistes a la masia de sant Boi el 5/09/1989; Jordi Moners va tenir un paper destacat aquells anys en què vivia a Alemanya, on feia de professor a la Universitat de Heidelberg i venia cada any a Barcelona, explica l’expansió del PSAN al País Valencià (1974) i les Illes (1976, i en la definició com a partit comunista (1976); amb ells parlen de la militància, de les relacions amb els companys, de les activitats en la clandestinitat, de la fundació i trajectòria del PSAN, dels moments més durs de la repressió.
Jordi Moners a l’entrevista també parla de la Marxa del Llobregat que va durar tres setmanes (20/08/1978-11/09/1978) que va comportar molta conscienciació ecològica. Explica Jordi el seu ofici de traductor a l’IEC, de l’alemany, l’italià, el francés i portugués, el llibre que més a gust el va traduir és el d’”El manifest comunista” de Karl Marx i Friedrich Engels i ens parla de la seua “Síntesi d’història dels Països Catalans” que és un llibre molt pedagògic, senzill, que vol arribar a tothom; assenyala que “l’encert va ser saber definir el marxisme d’alliberament nacional i de Països Catalans”, “la definició de comunista va ser important, però quan el partit és va decantar pel suport a Terra Lliure, em va desagradar perquè jo era pacifista, a més era un risc constant. Mai no em va fer gràcia. La pèrdua de Fèlix Gonyi, que havia estat en la llista per a les municipals del Prat, de Toni Villascusa, de Quim Sànchez… i d’altres joves independentistes em va fer patir”. I conclou Moners dient que “els del PSAN hem estat en la lluita per la independència, per la unitat nacional dels Països Catalans i per la defensa dels interessos de la classe treballadora”.
Vicent Partal escriu un article “I el país no s’ha integrat…” on diu que “entre el final dels anys setanta i els jocs olímpics de Barcelona-92 l’independentisme efectivament va saber analitzar el que estava passant i va plantar cara”, analitza els mecanismes repressius del sistema, el capitalisme d’amiguets, l’evidència dels Països Catalans com una nació oprimida i conclou Partal dient que “Ha costat dècades i potser són altres els protagonistes que remataran el treball [d’alliberament nacional]. Potser la història hauria de ser més justa amb alguna gent [referint-se al PSAN]. Però del resultat no veig cap raó per a no estar-ne orgullosos”.
Hi ha el balanç del “1993-2015 sobre la consecució d’un somni: la independència de masses” de Francesc Invernon i sobre el” PSAN i SI” (Solidaritat per la Independència) de Gaspar Jordan.
Hi ha una nota de Maria Conca, molt emotiva, en record d’Ariel Mompó i Sirvent (1/09/1937-11/09/2015), nascut a Alcoi, professor de matemàtiques a l’Institut Pare Victòria d’Alcoi, a finals dels anys setanta es va afiliar al PSAN i va tenir una participació molt activa en el partit, en les trobades al Preventori d’Alcoi (1986) o a la Trobada de l’Ebre (1987); els pares d’Ariel eren d’ideologia llibertària i ell era de caire bonhomiós i tranquil, company tertulià a l’Octubre molt perspicaç i bon conversador que quan escoltava federalisme, deia, que ell estava a favor del ‘nostre’ federalisme, és a dir, dels Països Catalans que l’estat espanyol ens prohibia -“constitucionalment”- des de l’unitarisme feixista o apararentment “esquerrà”.
Eva Serra i Puig a “Uns records anys després” analitza la cruïlla del PSAN entre la reforma i la ruptura, com “el PSAN-Provisional esdevé IPC i intenta la creació d’eines de ruptura com TLL i MDT. També aquest sector tingué implantació al País Valencià com demostren les detencions de Josep Vicent Just i Daniel Pérez, entre altres, de desembre de 1981. […] Ara, en plena descomposició de l’estat espanyol de la transició, l’independentisme sembla trobar la penetració social a què sempre ha aspirat i, tot seguit lluitant, som a l’espera d’un horitzó més nacional i just”.
Josep Ferrer a “Les 300 lluites del Lluita” diu que com començava remarcant el número 1 de Lluita el paisatge era “una total dominació política, econòmica, social i cultural”, en el qual l’independentisme anava deslligat de la lluita social i aquesta anava subordinada al nacionalisme imperial espanyol. I ningú ni pensava ni somiava en la nació completa. Potser aleshores ens vam equivocar i el PSAN s’ha equivocat en moltes coses en la pràctica política […], però l’objectiu que aleshores vam marcar com a país s’ha anat imposant, perquè responia a la necessitat històrica nacional, i s’acabarà imposant si la història no se’ns torna a tòrcer”.
Hi ha un article de la dècada “1980-1992. La no integració en la Reforma. El temps del mocador negre”, de Joaquim Llofriu, “som al carrer lluitant per una Catalunya sense nuclears, pels drets dels treballadors, de els dones, del jovent. Sortim als carrer defensant el català, amb els Grups de defensa de la Llengua, catalanitzant la toponímia, denunciant el bilingüisme o responent a agressions com la sentència de l’Audiència de València contra l’ús del català a la Universitat que mobilitza milers d’estudiants arreu de la nació, conscients de la importància del català com a eina d’unitat nacional i que qualsevol atac a València és una agressió a tota Catalunya”. Llodriu conta “ens manifestem contra les forces d’ocupació, qüestionem els govern regionals al servei de l’ocupant que utilitzen tots els seus mitjans per silenciar, minimitzar i sovint criminalitzar el moviment independentista”. Pere Ros explica “La lluita dels “Comités” de solidaritat amb els patriotes catalans represaliats per l’estat espanyol.
.jpg)
Salvador Balcells a “PSAN: una perspectiva personal”, ens conta la seua consciència social i de país a finals dels anys seixanta, com el 1972 obri la llibreria Xarxa, al Prat de Llobregat, la seua amistat amb Joan Rendé, Xavier Romeu, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver; el 1974 es fa del PSAN de la mà de Jordi Moners i Núria Codina, l’amistat amb Maria Mercè Marçal que encapçalaria el front de lluita feminista del PSAN, la incorporació de militants del País Valencià i nous membres de gran vàlua (Josep Guia, Manuel Tarín, Miquel Alonso…); l’any 1978 la legalització del PSAN gràcies a l’advocat Paco Candela i l’escriptor Gonçal Castelló; el 1979, amb el BEAN, encapçalat per Xirinacs; l’escissió d’un grup que es definia com a ‘marxista nacionalista moderat’ i un altre que després van retrobar-se a Nacionalistes d’Esquerra el 1979 i dissolt el 1984. Recorda el valencians Josep Guia, Paco Candela, Josep Lluís Blasco i a Vicent Partal; l’impuls del MDT, l’any 1984, des del PSAN junt a IPC i independents; l’any 1987 la Coordinadora Nacional de l’MDT impulsa la teoria del Front Patriòtic, prioritza la independència i després poder fer la revolució social. 1989, creació de Catalunya Lliure; considera Balcells que l’expansió creixent de l’independentisme va fer que una part del catalanisme autonomista es comencés a decantar cap a posicions sobiranistes, des del “independentisme tranquil”. En el treball de desmuntatge de l’independentisme combatiu també hi ha tenir molt a veure la repressió de l’estat, especialment a les Olimpíades.”El resultat de tot plegat s’ha concretat els darrers anys: ‘la dreta’ és qui encapçala ara el moviment independentista, un procés, potser per això, mateix, limitat al Principat”, conclou.
Després de Josep Guia, van intervenir Marc Candela, sobre el jovent independentista que és un article al Lluita sobre l’emergència del jovent independentista als anys noranta (Maulets, l’AEN, el BIE, l’ACE, la CEPC, l’SEPC (el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans)…); Toni Gisbert va parlar sobre el recorregut històric del PSAN i la pluralitat de la revista “Lluita”, Bruno Díaz i Josep Andrés sobre el disseny i la maquetació de Lluita, des dels primers números, en blanc i negre, després el color fins a l’actualitat, inclús es va assenyalar la participació de Quim Monzó, una llarga entrevista a Pedrolo, de Maria Mercè Marçal i altres escriptores i artistes en algun disseny de “Lluita”, una fallera amb peineta i tot on del seu cap obert per mig eixia un puny reivindicatiu (de Quim Monzó), es tractava de tocar temes d’actualitat, sobre ecologisme, moviment veïnal, reivindicacions socials, feminista o del jovent. I es va mostrar una foto de meitat dels anys setanta, al costat de l’associació El Micalet de València, al carrer Guillem de Castro, on hi havia una paradeta del PSAN i el periodista Manolo S. Jardí, duia una cabellera com la de l’actual president de la Generalitat Catalana, Carles Puigdemont (o com la d’Anna Gabriel, diputada de la CUP!).
A la darrera revista “Lluita” hi ha una interessantíssima entrevista feta per Maria Conca i Josep Guia a Núria Codina (Sabadell, 1938) i Jordi Moners (Barcelona, 1933); Núria Codina va formar part del grup de joves que des del FNC van fundar el PSAN el 1968, des de la campanya contra Galinsonga, director de La Vanguardia el 1959 que es va queixar perquè es feien les misses en català a la parròquia de Sant Ildefons, on hi anava, cridant “Todos los catalanes son una mierda!”, fou destituït; recorda Núria i reconeix que quan militava al PSAN als anys seixanta estava enamorada dels valencians Raimon i de Paco Candela. Recorda Joan Fuster i a Raimon a la nit literària de Santa Llúcia, 13 desembre 1962 i dins del PSAN recorda Josep Ferrer, Joan Armet, Teresa Alabèrnia, Pep Ribas i Emilia, les germanes Serra i el seu germà Cala, Carles Jordi Guardiola i Adelaida Ponti… remembra els Aplecs del Puig i a la guàrdia civil que els va impedir arribar, la bomba que els van posar els feixistes a la masia de sant Boi el 5/09/1989; Jordi Moners va tenir un paper destacat aquells anys en què vivia a Alemanya, on feia de professor a la Universitat de Heidelberg i venia cada any a Barcelona, explica l’expansió del PSAN al País Valencià (1974) i les Illes (1976, i en la definició com a partit comunista (1976); amb ells parlen de la militància, de les relacions amb els companys, de les activitats en la clandestinitat, de la fundació i trajectòria del PSAN, dels moments més durs de la repressió.
Jordi Moners a l’entrevista també parla de la Marxa del Llobregat que va durar tres setmanes (20/08/1978-11/09/1978) que va comportar molta conscienciació ecològica. Explica Jordi el seu ofici de traductor a l’IEC, de l’alemany, l’italià, el francés i portugués, el llibre que més a gust el va traduir és el d’”El manifest comunista” de Karl Marx i Friedrich Engels i ens parla de la seua “Síntesi d’història dels Països Catalans” que és un llibre molt pedagògic, senzill, que vol arribar a tothom; assenyala que “l’encert va ser saber definir el marxisme d’alliberament nacional i de Països Catalans”, “la definició de comunista va ser important, però quan el partit és va decantar pel suport a Terra Lliure, em va desagradar perquè jo era pacifista, a més era un risc constant. Mai no em va fer gràcia. La pèrdua de Fèlix Gonyi, que havia estat en la llista per a les municipals del Prat, de Toni Villascusa, de Quim Sànchez… i d’altres joves independentistes em va fer patir”. I conclou Moners dient que “els del PSAN hem estat en la lluita per la independència, per la unitat nacional dels Països Catalans i per la defensa dels interessos de la classe treballadora”.
Vicent Partal escriu un article “I el país no s’ha integrat…” on diu que “entre el final dels anys setanta i els jocs olímpics de Barcelona-92 l’independentisme efectivament va saber analitzar el que estava passant i va plantar cara”, analitza els mecanismes repressius del sistema, el capitalisme d’amiguets, l’evidència dels Països Catalans com una nació oprimida i conclou Partal dient que “Ha costat dècades i potser són altres els protagonistes que remataran el treball [d’alliberament nacional]. Potser la història hauria de ser més justa amb alguna gent [referint-se al PSAN]. Però del resultat no veig cap raó per a no estar-ne orgullosos”.
Hi ha el balanç del “1993-2015 sobre la consecució d’un somni: la independència de masses” de Francesc Invernon i sobre el” PSAN i SI” (Solidaritat per la Independència) de Gaspar Jordan.
Hi ha una nota de Maria Conca, molt emotiva, en record d’Ariel Mompó i Sirvent (1/09/1937-11/09/2015), nascut a Alcoi, professor de matemàtiques a l’Institut Pare Victòria d’Alcoi, a finals dels anys setanta es va afiliar al PSAN i va tenir una participació molt activa en el partit, en les trobades al Preventori d’Alcoi (1986) o a la Trobada de l’Ebre (1987); els pares d’Ariel eren d’ideologia llibertària i ell era de caire bonhomiós i tranquil, company tertulià a l’Octubre molt perspicaç i bon conversador que quan escoltava federalisme, deia, que ell estava a favor del ‘nostre’ federalisme, és a dir, dels Països Catalans que l’estat espanyol ens prohibia -“constitucionalment”- des de l’unitarisme feixista o apararentment “esquerrà”.
Eva Serra i Puig a “Uns records anys després” analitza la cruïlla del PSAN entre la reforma i la ruptura, com “el PSAN-Provisional esdevé IPC i intenta la creació d’eines de ruptura com TLL i MDT. També aquest sector tingué implantació al País Valencià com demostren les detencions de Josep Vicent Just i Daniel Pérez, entre altres, de desembre de 1981. […] Ara, en plena descomposició de l’estat espanyol de la transició, l’independentisme sembla trobar la penetració social a què sempre ha aspirat i, tot seguit lluitant, som a l’espera d’un horitzó més nacional i just”.
Josep Ferrer a “Les 300 lluites del Lluita” diu que com començava remarcant el número 1 de Lluita el paisatge era “una total dominació política, econòmica, social i cultural”, en el qual l’independentisme anava deslligat de la lluita social i aquesta anava subordinada al nacionalisme imperial espanyol. I ningú ni pensava ni somiava en la nació completa. Potser aleshores ens vam equivocar i el PSAN s’ha equivocat en moltes coses en la pràctica política […], però l’objectiu que aleshores vam marcar com a país s’ha anat imposant, perquè responia a la necessitat històrica nacional, i s’acabarà imposant si la història no se’ns torna a tòrcer”.
Hi ha un article de la dècada “1980-1992. La no integració en la Reforma. El temps del mocador negre”, de Joaquim Llofriu, “som al carrer lluitant per una Catalunya sense nuclears, pels drets dels treballadors, de els dones, del jovent. Sortim als carrer defensant el català, amb els Grups de defensa de la Llengua, catalanitzant la toponímia, denunciant el bilingüisme o responent a agressions com la sentència de l’Audiència de València contra l’ús del català a la Universitat que mobilitza milers d’estudiants arreu de la nació, conscients de la importància del català com a eina d’unitat nacional i que qualsevol atac a València és una agressió a tota Catalunya”. Llodriu conta “ens manifestem contra les forces d’ocupació, qüestionem els govern regionals al servei de l’ocupant que utilitzen tots els seus mitjans per silenciar, minimitzar i sovint criminalitzar el moviment independentista”. Pere Ros explica “La lluita dels “Comités” de solidaritat amb els patriotes catalans represaliats per l’estat espanyol.
Salvador Balcells a “PSAN: una perspectiva personal”, ens conta la seua consciència social i de país a finals dels anys seixanta, com el 1972 obri la llibreria Xarxa, al Prat de Llobregat, la seua amistat amb Joan Rendé, Xavier Romeu, Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver; el 1974 es fa del PSAN de la mà de Jordi Moners i Núria Codina, l’amistat amb Maria Mercè Marçal que encapçalaria el front de lluita feminista del PSAN, la incorporació de militants del País Valencià i nous membres de gran vàlua (Josep Guia, Manuel Tarín, Miquel Alonso…); l’any 1978 la legalització del PSAN gràcies a l’advocat Paco Candela i l’escriptor Gonçal Castelló; el 1979, amb el BEAN, encapçalat per Xirinacs; l’escissió d’un grup que es definia com a ‘marxista nacionalista moderat’ i un altre que després van retrobar-se a Nacionalistes d’Esquerra el 1979 i dissolt el 1984. Recorda el valencians Josep Guia, Paco Candela, Josep Lluís Blasco i a Vicent Partal; l’impuls del MDT, l’any 1984, des del PSAN junt a IPC i independents; l’any 1987 la Coordinadora Nacional de l’MDT impulsa la teoria del Front Patriòtic, prioritza la independència i després poder fer la revolució social. 1989, creació de Catalunya Lliure; considera Balcells que l’expansió creixent de l’independentisme va fer que una part del catalanisme autonomista es comencés a decantar cap a posicions sobiranistes, des del “independentisme tranquil”. En el treball de desmuntatge de l’independentisme combatiu també hi ha tenir molt a veure la repressió de l’estat, especialment a les Olimpíades.”El resultat de tot plegat s’ha concretat els darrers anys: ‘la dreta’ és qui encapçala ara el moviment independentista, un procés, potser per això, mateix, limitat al Principat”, conclou.
- És molt important la creació d’un espai de comunicació en català compartit que arribe a tot el domini lingüístic català
A més de les sàvies crítiques de Jordi Moners a la lluita armada i a la violència, em sembla una errada en la idea de nació completa passar-se a dir-nos Catalunya en compte de mantenir els Països Catalans. Perquè en comptes d’explicar la complexitat de la diversitat, es redueix, simplifica i potser es dificulta més la identificació d’aquella gent que entén la seua catalanitat des de la valencianitat del País Valencià, des de la seua singularitat de la Franja, el Rosselló, Andorra o el Principat, tot i que cal fomentar, per sobre de particularismes, també la noció d’’unitat’, però una unitat no unitarista, que abrace la diversitat i el reconeixement de la pluralitat nacional, en identitats, països i variants lingüístiques de la mateixa llengua catalana.
La construcció dels Països Catalans no pot fer-se, al meu parer, reproduint un motlle que siga o semble ‘unitarista’, a l’estil del model jacobí espanyol o francès, ni tan sols en el nom del País, sinó només pot ser des del reconeixement de la diversitat nacional de la Comunitat Catalànica o Països Catalans. Hem de passar de la noció d’identitat unitarista a una concepció nacional que reconeix i respecta la diversitat nacional o ‘regional’ interna que hi ha als Països Catalans, compost per identitats catalàniques diverses (principatines, valencianes, rosselloneses, andorranes, alguereses, balears, frangereres, aragoneses i inclús espanyoles, franceses, italianes o d’altre tipus; si no, potser, no anem enlloc.
- Només des d’una noció inclusiva i integradora podrem construir uns Països Catalans prou atractius
És molt important la creació d’un espai de comunicació en català compartit que arribe a tot el domini lingüístic català i a tota la gent catalànica que viu a l’estranger, com proposa i reivindica Enllaçats per la Llengua, però un espai de comunicació que reculla les diferents variants de la llengua catalana, els diferents accents perquè tothom se senta a gust, s’identifique i construesca la seua ‘identitat catalànica’ còmodament, sovint barrejada amb altres identitats culturals, lingüístiques i inclús nacionalitàries diferents.
Al meu parer, només des d’una noció inclusiva i integradora podrem construir uns Països Catalans prou atractius que seduesquen i arriben a identificar-se grans masses de població a tots els territoris catalanoparlants i a les grans ciutats amb població castellanitzada, tant a les comarques castellanoparlants com a les catalanoparlants del País Valencià, el Principat, les Illes, la Franja, Andorra… Açò només pot ser des de la inclusivitat i un model de catalanitat ‘universalista’, obert, flexible, ‘en construcció’, respectuós amb la diversitat, deferent amb la diferència que construeix un ‘nosaltres’ que reconeix els drets humans, lingüístics, culturals, ecològics, socials i ‘nacionals’ ‘nostres’ i dels ‘altres’ (comunitat gitana, migrants, refugiats…). Per ampliar la base social dels que reclamem el dret a l’autodeterminació per garantir la supervivència lingüística, cultural i política dels Països Catalans.
Sal·lus Herrero (membre de la Plataforma pel Dret a Decidir-PV)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada