Nombrosos autors han dedicat pàgines i pàgines de llibres i articles analitzant fil per randa, alguns de manera brillant i ben documentada, cada instant d'aquella nit, la prèvia i les conseqüències de després, sense acabar d'aconseguir, però, d'aclarir la munió de dubtes i contradiccions d'aquelles hores que durà l'Estat català.
Aquest escrit no cerca desvetlar noves informacions ni analitza amb detall les causes i els entramats. Aquestes linies defensen aquell gest com a cop de sobirania popular i nacional catalana des de les seves institucions, en un context on l'importació a la península ibèrica de l'espantall del feixisme europeu era una possibilitat gens desmesurada, com tristement va quedar confirmat ni un lustre després. Aquest text defensa l'associació d'aquells que soldà per sempre el sentiment catalanista a les millores socials aconseguides per la República i a la democràcia. El record d'aquells dies en la defensa del autogovern i els drets de les minories va saber mantenir-se, d'alguna manera, fins els nostres dies.
Tot gest històric té un precedent el record del qual serveix d'empenta a la causa somniada. En la ment del principal protagonista d'aquells fets a Catalunya, Lluís Companys,el record que movia la seva consciència, sempre agitada i turmentada, era el 14 d'abril de 1931, quan Francesc Macià proclamà la República catalana abans que les autoritats republicanes de l'estat hagueren pres possessió dels seus càrrecs. S'ha d'esmentar com, hores abans, fou el mateix Companys qui, ple d'audàcia i assedegat de glòria, va fer la proclama de la "República" a Catalunya, aquesta sense adjectius. Igualment, tot i que la República catalana durà tres dies i fou "bescanviada" per la Generalitat, aquell gest condicionà el retorn de l'autogovern de Catalunya 300 anys després i ajudà a consolidar el règim republicà en un hores incertes on semblava que les forces republicanes no s'avenien bé a prendre el poder que emanava de les urnes. Els republicans d'esquerres consideraven aquell moment com un acte revolucionari que va permetre que afloréssin els sentiments de fraternitat republicana en una societat (o una part d'ella) que anhelava l'ideal d'una nova forma de regir les seves vides.
Amb aquesta "idea força" a la ment, els esdeveniments es precipitaren a l'entrar la dretana i d'escàs pedigree republicà CEDA (que certament flirtejava amb els feixistes) al govern de l'estat juntament amb els radicals de Lerroux. Aquell era, diuen, la linia vermella que un acord d'ERC amb les forces republicanes d'esquerra espanyoles no estava disposat a acceptar. Allò era "la reacció", la negació de tots els valors republicans, de tots aquells anhels de fraternitat humana, i, a Catalunya, també la probable fi de l'autonomia. La Llei de conreus, suspesa pel Tribunal de Garanties Constitucionals i refermada pel Parlament català, fou un bon exemple de la manera d'actuar d'aquells temps.
 |
| Companys i Azaña el 6 d'octubre de 1934 |
I amb el pes de tots aquests antecedents és quan un abrandat Companys, amb la necessitat personal de solidificar el seu lideratge davant les forces obreres i els nacionalistes catalans "separatistes"del seu propi partit, surt al balcó del Palau de la generalitat la nit de 6 d'octubre de 1934 per a "assumir totes les facultats de poder a Catalunya" en un "Estat català dins la República federal espanyola". Tot un acte de sobirania, un cop de força amb el que pretenia crear un "nou 14 d'abril" que tornés la República (amb l'inestimable ajut de la vaga general convocada a l'estat per l'Aliança Obrera) als seus valedors, novament amb Catalunya com a punta de llança, com a "baluard de la República", una mena de guardià de les essències republicanes en un ambient on tot era blanc o negre. El convit que el president va fer d'instal·lar-se a Barcelona al nou govern provisional republicà deixa clar com aquell acte no cercava la separació de l'estat però sí la definitiva transformació federal d'aquest des d'una posició de força i amb un marcat accent social. L'octubre de 1934 defensar els drets nacionals catalans era defensar els drets dels treballadors de la terra, la separació de l'església i l'estat, el sufragi universal, la dignitat de la dona, el repartiment de la riquesa i, ara sí, l'autogovern manifestat en l'estatut i la recuperació de les institucions catalanes. La perspectiva, discutible sens dubte, era clara i l'aposta era jugar-s'ho a tot o res.
L'actuació de Companys durant els fets ha estat molt criticada des dels seus contemporanis (Dencàs i el sector d'Estat Català, les forces obreres, Tarradellas, la Lliga, etc) fins els nostres dies. No hi ha dubte que molts interrogants sobrevolen les seves decissions (no armar les milicies, ordres discutibles als Mossos d'esquadra en la defensa, donar una hora de marge al general Batet, vincular l'autogovern a les forces espanyoles etc.), així com que criticar les conseqüències és un exercici massa obvi (suspensió de l'autonomia, persecució política, encarcelament del govern, etc.), però, novament, s'ha de resaltar el context en què es movien els protagonistes, l'absència de tons grisos en una confrontació de classes cada vegada més palpable i l'associació dels valors republicans de millores socials amb el catalanisme sobiranista d'aleshores que, en bona mesura, vénen a omplir de contingut les reivindicacions, socials i nacionals, els temps actuals en, un altre context històric.
Òscar Adamuz (Acció Cultural dels Països Catalans)
Per més informació:
Els Fets d'octubre a Sàpiens
Blog sobre els Fets d'octubre
6 d'octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934
Evitar l'error de Companys
Vídeo sobre els fets d'octubre de 1934
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada