PPCC: Antoni Lluís Trobat: "Com més fort sigui el sentiment illenc, més ens apropam a uns Països Catalans confederals"

SET DE SET: ENTREVISTA-CONVERSA AMB ANTONI LLUIS TROBAT (ILLES BALEARS I PITIÜSES)

Nascut a Palma la tardor del 1981. Estudis d’Història a la UIB i la UB. Periodista, gestor cultural i escriptor de no ficció. Ha militat a la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans, a Joves de Mallorca per la Llengua, al GOB –organització unitària de l’ecologisme illenc-, a l’Obra Cultural Balear, al Grup Blanquerna i al PSM. És patró de la Fundació Emili Darder i participa d’Illencs pel Català, xarxa d’illencs residents al Principat impulsora de l’Homenatge Popular aBartomeu Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez el proper 1 de febrer a Barcelona.

_ Comencem Antoni; abans de res,per situar-nos, podries explicar breument com afecta el denominat "fet insular" al sentiment de pertinença del conjunt de les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) i la relació actual existent entre elles?

-Tècnicament les Illes Balears com a identitat política no existeixen. Són una realitat administrativa i, en certa mesura, cultural (en tant que els nadius de les quatre illes compartim trets específics que ens diferencien, dins el món català, dels altres territoris; així com unes relacions històriques evidents i una proximitat geogràfica que no sempre hem aprofitat). El sentiment identitari, polític, bàsic i primari, que té l’illenc mitjà, tant si nacionalment és sent espanyol com si no, és l’insularista: mallorquí, menorquí, eivissenc i formenter. Sentir l’illa, abans que altres identitats, com a “pàtria” uneix, encara avui, 2013, a un ventall ample de ciutadans d’ideologies molt diverses que van del PP al sobiranisme. I, tanmateix, és evident que les noves migracions que rebem des de finals del segle XX i la primeria del XXI, capgiren, i capgiraran encara més, aquesta realitat. Ens toca moure fitxa perquè la gent nouvinguda pugui conjugar la seva identitat amb la de la terra que els ha acollit. Antropològicament parlant el mallorquí sempre ha basat la seva autoreferencialitat ( crec que era Josep Maria Llompart que ho explicava simpàticament en una conferencia recollida al llibret “Països Catalans? i altres reflexions”, publicat per l’Editorial Moll l’any 1991) en una classificació molt bàsica. Segons aquesta, al món hi ha cinc categories de persones: mallorquins; nadius de les altres illes; catalans i valencians; forasters (entès aquest adjectiu referint-se a tots els altres pobles de l’Estat Espanyol, inclosos bascos i gallecs), i estrangers (persones originàries de fora del Regne d’Espanya). Evidentment aquest esquema és aplicable a Menorca i les Pitiüses. Això dóna una idea, sense grans escarafalls, de com s’han de vertebrar i construïr les Illes Balears i Pitiüses –i, de retruc, els Països Catalans- que volem alternatives a l’status quo espanyol que hem tingut fins ara, no?

_ Remuntant-nos un xic en la història, com casa aquest heterogeneïtat amb el record de l'antic Regne de Mallorques, que englobaba totes les Illes en un mateix cos medieval juridicoadministratiu?

-L’heterogeneïtat és intrínseca a la catalanitat de les Illes Balears i Pitiüses des de sempre. El segle XIII, amb la seva incorporació progressiva a la corona catalano-aragonesa (amb les conquestes de Mallorca, el 1229, les Pitiüses, el 1235, i Menorca, el 1287), les illes són poblades per colons principatins (la població anterior recordem que havia estat pràcticament exterminada, amb algunes excepcions, escassíssimes, que s’hibridaren, en un procès de mestissatge, amb els nouvinguts) i entren a l’espai cultural català ,europeu, cristià i feudal. Políticament, però, les illes, nucleades al voltant de Mallorca, illa gran i la primera que rau en mans de la corona catalana, tenen de seguida un status diferent a la resta dels territoris continentals. Sempre hem estat, des del principi, quelcom diferenciat. Això no és una imposició espanyola ni francesa ni un fruit de les “renúncies de la Transició “: és una realitat des del segle XIII. Quelcom diferenciat i quelcom plural.

_ Parlem de Menorca, que quedà en mans britàniques el segle XVIII quan la resta d'illes eren borbòniques, i el segle XX (1937), en ple debat estatutari i enmig de la guerra civil, es parlà de la possibilitat d'adherir-se a l'estatut català. Dos clars exemples aquests de l'especifitat menorquina. Fins a quin punt existeix una rivalitat entre les dues illes més grans de l'arxipièlag balear (Mallorca, Menorca)?

-Com bé sabeu les rivalitat entre el veïnatge són un clàssic. En el cas de les Balears i les Pitiüses no hi ha una excepció. Com a mallorquí he de dir que em fa la impressió, tanmateix, que el sentiment de rivalitat sorgeix més de Menorca i les Pitiüses cap a Mallorca i Palma, en tant que capital administrativa de l’arxipèl·lag, que a l’inversa. Com sol passar. Emperò, i cal dir-ho clar, no hi ha dubte que hi ha greuges històrics gravíssims. A la campanya electoral pels comicis estatals de 2008 record que el candidat unitari del nacionalisme illenc (que es presentava sota les sigles Unitat per les Illes sumant PSM, ERC, UM i Entesa per Mallorca), Pere Sampol, mallorquí de Montuïri, explicava que, a Menorca, no hi havia especialistes en oncologia! El 2008! Una barbaritat! En qualsevol cas, aquest no és un problema, sota el meu punt de vista, de “centralisme mallorquí” o “centralisme palmesà” sinó més bé de com l’Estat Espanyol ha gestionat el mapa autonòmic des dels anys vuitanta. Per la resta, i ja que me demanes sobre Menorca, crec que la gent mallorquina polititzada i crítica sempre ha admirat el poble menorquí, amb unes elits sovint més cultivades. Com a mostra el fet que molts intel·lectuals illencs interessants de la segona meitat del segle XX han sortit de la balear petita: el filòleg Francesc de Borja Moll, l’historiador, cartògraf i arqueòleg Josep Mascaró-Passarius o el poeta Ponç Pons per dir alguns noms que em vénen al cap! I jo hi afegiria persones potents a dia d’avui com l’escriptor i filòsof Miquel Àngel Maria o el polític Nel Martí.

_ Antoni, si m'ho permets, t'emprarem de "diccionari consultiu". Defineix aquests conceptes per a millor enteniment en la resta de Països Catalans: "balearitat" i "part forana" de Mallorca.

-“Balearitat” és un concepte que pot agafar-se des de diferents prismes. Com a identitat política, com deia, és feble. Tot i que no es pot negar que hi ha vincles culturals, idiosincràtics i històrics que ens uneixen i que com més fort sigui el sentiment balear-illenc més s’afebleix l’espanyol i més ens apropam, des de la confederalitat, a la resta dels Paísos Catalans. En la meva opinió el sobiranisme illenc ha de fer pedagogia de construcció nacional agafant-se a aquest concepte i a la identitat de cada una de les Illes.

“Part Forana”, a Mallorca, és el terme emprat per definir tots els pobles de l’illa que no són Palma, la capital.

_Fa un parell d'anys a la UCE de Prada, en Joan Rydaura (ERC CatNord) digué una frase que em féu pensar en un context on se'n parlava sobre el futur dels PPCC: "Jo no pateixo tant per les Illes, les Illes sempre s'acaben "enganxant" a les iniciatives del Principat, mireu tots els cassos d'entitats (d'estalvis, culturals, socials, etc.) que són compartits entre ambdós territoris." N'estàs d'acord amb aquesta frase?

-En mallorquí empram molt l’expressió “passar pena” per referir-nos a patir. Som, com els catalans en general i malgrat la fama de poble “tranquil” que ens acompanya, patidors de mena! Per tant, crec que hem de continuar passant pena per les Balears, igual que passam pena pel País Valencià, la Catalunya Nord, Gràcia, l’Empordà o Cornellà. Balears té motius més que evidents per “enganxar-se” al carro principatí i, segurament, només atenent a la qüestió de l’espoli econòmic ( les nostres balances fiscals són les més desfavorables en una situació molt pitjor que la principatina i la valenciana!) seria molt normal seguir un camí semblant. Tanmateix, la manca de voluntat política de les elits illenques no va, de moment, per aquí. Si que es veritat, però, que la societat civil organitzada no deixa de crèixer i muscular-se cada cop més amb la incorporació de perfils de persones i sectors socials que abans no eren crítics amb l’status quo i amb l’espanyolisme (això es veu de forma molt evident amb gent del món de la cultura que es passa al català i a l’autocentrament amb normalitat; amb l’èxit espectacular del moviments dels docents que va molt més enllà dels 50.000-60.000 ciutadans que voten opcions sobiranistes habitualment i amb experiències empresarials que quallen i que fa uns anys no haguessin existit).

_Hi ha un document històric que em fascina especialment, la "resposta als catalans" que personalitats destacades mallorquines adreçaren a les seves homòlogues catalanes com a resposta a una crida d'aquestes en pro de la unitat nacional. Abans d'això, durant la reinaxença també trobem cants poètics a la "unitat d'esperit de la nació catalana". Com afectà aquest sentiment al recobrament de sentiment nacional a les Illes?

-Els anys trenta són anys d’efervescència en tots els sentits. També des del prisma del recobrament identitari. Les dècades anteriors ja havia sorgit tot un moviment, vinculat sobretot a la literatura, la premsa i la cultura, molt amarat de noucentisme, que defensava un incipient mallorquinisme en clau, això sí, liberal-conservadora. Aquesta será la gran diferencia durant els anys de la República. En l’àmbit polític, Esquerra Republicana Balear, que tot i el nom no tenia vincles orgànics amb el partit de Macià i Companys, era la principal formació del republicanisme progressista de les clases mitges i populars mallorquines i podia considerar-se, de forma clara, un partit d’esquerra nacionalista. Mostra d’això és que fou terriblement repressaliada durant la guerra i fins i tot el batlle de Palma, que hi militava, Emili Darder i Cànaves, fou afusellat sense pietat pels feixistes el febrer de 1937. La Fundació Emili Darder, propera al PSM, porta el seu nom en homenatge a tota aquella generació de persones il·lustrades, intel·lectualment molt ben preparades, que feren del seu mallorquinisme catalanista una de les banderes d’un temps nou que la revolta militar de Franco va estroncar. Es tractava d’una minoria molt conscienciada que va promoure entitats cíviques com l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’ACM, – de la que l’Obra Cultural Balear n’és la continuadora histórica- i mitjans de comunicació com “La Nostra Terra” i on destacaren noms que caldria vindicar com Maria Mayol, Francesc de Sales Aguiló, Pere Oliver i Domenge, Josep Sureda i Blanes o Antoni Maria Ques, per dir-ne alguns. La majoria acabaren exilats, empresonats o assassinats. Elles i ells, així com personatges com l’intel·lectual Gabriel Alomar –més conegut al Principat de Catalunya per la seva vinculació amb el modernisme i per ser el primer teòric de la relació entre catalanisme i socialisme- participaren activament de la “Resposta als Catalans “. Que, d’altra banda i com bé esmentes fou un manifest publicat el juny de 1936, un mes abans del cop d’estat feixista, en resposta al “Missatge als mallorquins” que personalitats catalanes com Companys, Cambó, Ventura Gassol, Folch i Torres, Amadeu Hurtado, Pompeu Fabra i altres havien llançat el maig d’aquell any defensant la intensificació de les relacions culturals Catalunya-Balears. El llistat de signants d’aquell manifest de resposta fraterna, impulsat per Joan Estelrich –l’home de Cambó a Mallorca- i per l’ACM i que era molt plural - incorporant des de capellans fins a militants comunistes i activistes feministes- fou, malauradament, emprada pels falangistes i la dreta per perseguir els defensors de la nostra llengua quan l’illa es convertí en una presó a partir del 18 de juliol en triomfar l’aixecament.

_L'actual nacionalisme institucional ( principalment la Federació PSM-Entesa) es refereix als Països Catalans com a nació cultural, aferrant-se a la teoria dels anells concèntrics d'identitat que expressà Josep Mª Llompart (també ho apuntava Josep Melià), veient en el subjecte "Illes Balears" l'ens a emancipar nacionalment. Què et sembla aquesta visió i com conflueix amb d'altres visions dels PPCC més explícites, com les d'Esquerra Republicana o l'Esquerra Independentista?

-Com he intentat expresar a la resta de l’entrevista per a mi tots els subjectes sumen a l’hora de construir emancipació: fer mallorquinisme, menorquinisme o vindicació de pitiusitat va vinculat a vertebrar les Illes en el seu conjunt i unir-les a les lluites i el camí de la resta dels Països Catalans. En aquest sentit no hi ha millor antídot al regionalisme –que a les Balears, dins les files sobiranistes. existeix, naturalment, però que sempre he pensat que és molt més greu quan es dóna al Principat!- i al jacobinisme mimètic del que hem conegut els darrers 300 anys vivint a Espanya i a França –gravíssim!- que la realitat. La realitat és confederal i és el camí que tots els sobiranistes (Més, l’EIM, i ERC -que aviat sembla que s’integrarà a Més- en el plànol polític; l’OCB, el sindicalisme alternatiu o el moviment dels docents en el cívic) estan prenent. No crec, en aquest sentit, que hi hagi visions diferents dels Països Catalans. Ara mateix tothom, amb algunes excepcions poc rellevants –algun principatí despistat o algún neosobiranista illenc amb “molta pressa”-, avança, cadascú legítimament des del seu projecte, bastint país des de la realitat insular. I temps al temps: si el Principat es constitueix en estat, no tardarem molt a veure l’independentisme illenc, fins i tot el de matriu revolucionària, fer campanya i pedagogia defensant, a nivel teòric i de praxi, la sobirania per a Mallorca i les Balears. Aquest és el marc de treball (sense perdre el nord) que ens cal.

_No ens agrada, però hem de parlar d'en Bauzá. Existeix un abans i un després de l'arribada d'aquest home i d'aquest PP al poder autonòmic? com veus la mobilització de la societat illenca en defensa de l'educació i la llengua?

Bauzà representa un canvi important al PP illenc i a les classes dirigents de les Balears. Un canvi que ja ve de l’era Matas i que, progressivament, fa que la dreta autóctona passi a estar controlada per elements ultraespanyolistes molt poc vinculats sentimentalment a les Illes (persones d’una elit molt allunyada del poble, formades acadèmicament i amb carreres professionals a Madrid, etc.). La vella dreta illenca, caciquil, procedent del món agrari, que coneixia a la perfecció la idiosincràcia antropològica del ciutadà mitjà de l’arxipèl·lag i que, per això, connectava amb uns valors conservadors molt determinats (a l’estil del que passsava, amb matisos a determinades zones d’ Itàlia, a Galícia, a Nafarroa o al País Valencià) ha perdut, de moment, el combat, davant uns “pijos” que responen només a les directrius de la FAES. Això ha generat i generarà un cisma important entre la base electoral tradicional del PP balear i pitiús i uns dirigents aïlladíssims del carrer. Per Bauzà les Illes només són un graó per escalar cap al seu somni: ser ministre a Espanya. No se’n sortirà i , pel camí, haurà aconseguit que la dreta espanyola perdi l’hegemonia electoral a les Balears. Podem estar-li ben agraïts, no ho trobau? A partir d’aquí la tasca serà trencar amb l’hegemonia social. I, en aquest sentit, hi ha canvis, a la societat civil illenca, que permeten pensar, com comentava abans, que podem albirar un futur proper en que sectors de la societat de forma ben dinámica s’incorporin a una manera diferent i alternativa d’entendre Mallorca i les Balears de la hem viscut des de 1983 amb l’autonomisme gestionat pel PP, UM i el PSIB.

_Descriu-me quin seria per a tu el projecte nacional ideal quant a les Illes amb una perspectiva de Països Catalans.

-Per a mi la situació ideal seria una unitat confederal de repúbliques dels Països Catalans on Mallorca i la resta de les Illes Balears i Pitiüses, de forma sobirana, hi participessin. Una república confederal o una unió de repúbliques confederals, vaja, depenent de l’estructura que els nostres pobles, des de la base, triessin més adient.

_I arribem al final, ens pots fer cinc cèntims de com va nàixer tot el moviment enllaçat a les escoles i entitats i sobre la importància d'una plataforma d'entitats i persones d'arreu els PPCC com Enllaçats per la Llengua?

-El moviment enllaçat sorgeix com a resposta a unes polítiques,les de l’executiu Bauzà, extremadament bel·ligerants contra la llengua catalana a ales Balears. El PP amenaçà, ja a la campanya electoral de 2011, amb imposar un projecte de llei de símbols, antidemocrática i antimallorquina, que prohibia els símbols identitaris que representen la catalanitat illenca als centres públics per considerar que feien “apologia de la politització de l’ensenyament”. Una mesura més a afegir a un cúmul de greuges i despropòsits ( eliminació del català a la Funció Pública, desaparició de mitjans de radiotelevisió públics en la nostra llengua, etc.) El llaç amb la senyera sorgeix ja en aquell moment, molt previ a la marea verda que hem viscut el 2013, i a l’avantsala de la “primavera mallorquina” de 2012, com el símbol de la lluita dels pobles de les Illes Balears contra l’autoritarisme de Bauzà i el Partit Popular.

Moltes gràcies Antoni!