Repassant un xic la nostra història, el nom de "Països Catalans" ha passat per diverses fases. Si ens atenim ençà l'època tardofranquista i de la transició, que tingué com a gran ideòleg el suecà Joan Fuster, queda ben reflectit que aquell moment fou el gran big bang del nom de la nació catalana, que diversa gent arreu de tots els territoris començaren a emprar com a mot agrupador identificatiu de diverses dimensions (cultural, lingüística, política,...) el corònim de Països Catalans, com així ho demostra el gran nombre de llibres que es publicaren parlant sobre el tema.
Després d'una minva del seu ús i del conseqüent desancís creat en bona part per l'esdeveniment de la denominada "batalla de València" i tot el què comportà, amb l'afegit importantíssim que representà la porta tancada per l'estat espanyol amb la negació a les autonomies a poder-se federar entre elles (amb l'excepció basco.navarresa, tot sigui dit), aquella il·lusió i aquell entusiasme viscut en uns temps en què nacionalisme, Països Catalans i progressisme semblava que n'eren potes d'una mateixa taula, molt aviat donaria pas a una sensació boirosa com la d'haver perdut una oportunitat única, com si al final de la transició tot hagués canviat per romandre igual. Aquella sensació i la consolidació de les autonomies faria passar als apologètics dels PPCC una veritable travesia del desert ben llarga, massa llarga la dècada dels vuitanta i bona part dels noranta.
(la Senyera preautonòmica valenciana en flames)
Però vet aquí un dia, quan els tambors de "guerra" ja sonaven llunyans, el catalanisme tornà a fer-se preguntes sobre territorialitat, sobre llengua i cultura, sobre interessos compartits amb la resta de la catalanofonia, com una ombra de la què no podia desfer-se, com una ferida mal tancada que tot i els constants esforços que esmerçà el pujolisme governant en inhibir-se del tema, tornava a obrir-se, tot i que sense fer soroll es subvencionessin entitats culturals pancatalanistes i que tímidament es col·laborés des de CiU amb BNV i PSM. Parlo de finals dels noranta i sobretot desde que som al nou segle.
Des de llavors molt s'ha tornat a escriure sobre els Països Catalans, molts dubtes segueixen plantejant però també torna a aixecar esperances de trobades, de confederacions i de noves col·laboracions (EURAM) dintre de l'espectre catalanista. Com a conseqüència d'aquest reviscolament les reaccions de signe contrari no s'han fet esperar i són constants els atacs a aquest supòsit (pex, es titllà a Maragall d'emperador de la nova euroregió).
Fruït del dit desvetllament nacional, en són uns quants exemples els següents textos publicats, que vull compartir amb tothom a qui l'interessi el tema. Alguns de ben recents, altres de fa pocs anys:
Després d'una minva del seu ús i del conseqüent desancís creat en bona part per l'esdeveniment de la denominada "batalla de València" i tot el què comportà, amb l'afegit importantíssim que representà la porta tancada per l'estat espanyol amb la negació a les autonomies a poder-se federar entre elles (amb l'excepció basco.navarresa, tot sigui dit), aquella il·lusió i aquell entusiasme viscut en uns temps en què nacionalisme, Països Catalans i progressisme semblava que n'eren potes d'una mateixa taula, molt aviat donaria pas a una sensació boirosa com la d'haver perdut una oportunitat única, com si al final de la transició tot hagués canviat per romandre igual. Aquella sensació i la consolidació de les autonomies faria passar als apologètics dels PPCC una veritable travesia del desert ben llarga, massa llarga la dècada dels vuitanta i bona part dels noranta.
(la Senyera preautonòmica valenciana en flames)
Però vet aquí un dia, quan els tambors de "guerra" ja sonaven llunyans, el catalanisme tornà a fer-se preguntes sobre territorialitat, sobre llengua i cultura, sobre interessos compartits amb la resta de la catalanofonia, com una ombra de la què no podia desfer-se, com una ferida mal tancada que tot i els constants esforços que esmerçà el pujolisme governant en inhibir-se del tema, tornava a obrir-se, tot i que sense fer soroll es subvencionessin entitats culturals pancatalanistes i que tímidament es col·laborés des de CiU amb BNV i PSM. Parlo de finals dels noranta i sobretot desde que som al nou segle.
Des de llavors molt s'ha tornat a escriure sobre els Països Catalans, molts dubtes segueixen plantejant però també torna a aixecar esperances de trobades, de confederacions i de noves col·laboracions (EURAM) dintre de l'espectre catalanista. Com a conseqüència d'aquest reviscolament les reaccions de signe contrari no s'han fet esperar i són constants els atacs a aquest supòsit (pex, es titllà a Maragall d'emperador de la nova euroregió).
Fruït del dit desvetllament nacional, en són uns quants exemples els següents textos publicats, que vull compartir amb tothom a qui l'interessi el tema. Alguns de ben recents, altres de fa pocs anys:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada