Des de que Catalunya i la resta de Països Catalans es va anar vinculant més i més a la monarquia hispànica, ençà de 1479, l'equilibri de forces entre ambdues corones d'origen medieval (la d'Aragó i Castella) va esdevenir font de conflicte continu i motiu de disputes jurisidiccionals que d'alguna manera venen a explicar la delicada situació actual de l'anomenat estat espanyol.
El primer rei comú (l'emperador Carles V) va ser molt curòs de respectar, inicialment, aquest complicat joc d'equilibiris entre els dos poders, tot i que acabà decantant-se vers l'opció mesetària per moltes raons.
Una concepció "d'Espanya" cada volta més castellanitzadora va anar guanyant terreny, i els territoris més perifèrics patien de valent per a que els Àustria respectessin llurs privilegis i furs històrics. Les corts cada vegada es convocaven menys i bàsicament amb funcions recaptadores més que evidents fins arribar al malaguanyat segle XVIII i la guerra de successió, que deixà la monarquia en mans de la casa francesa dels Borbó, amb l'abolició de les nostres llibertats i drets.
Malgrat això, i acabat aquí el mínim repàs històric, aquesta herència històrica anava de bracet amb la nova concepció unitarista d'Espanya, i ciclicament va resorgint l'esperit de llibertat i rebel·lia dels antics territoris autònoms, especialment a Catalunya i Euskadi, sigui en una forma o en una altra.
Germanies a banda, el cas català presenta diversos intents de no perdre el tren de la història, ja sigui intentant blindar els drets històrics o intentant reorientar la política espanyola cap a mars més propicis a Catalunya i la seva possible preponderància.
Així trobem en aquest sentit manifestacions tals com la guerra civil contra Joan II (1462-72), la guerra dels segadors (1640-59), la mateixa guerra de successió (1701-15) o els intents de formar un estat català dintre la I República espanyola (1873) o la promaclamació dues vegades de l'estat català durant la II República.
És evident que l'esperit federal, entès en sentit modern, s'arrelà a casa nostra durant el primer període republicà espanyol, de la mà de figures com Pi i Margall, Estanislau Figueres o Valentí Almirall. Aquests personatges ja intentaren resoldre, sense èxit, l'encaix de Catalunya en Espanya i es realitzaren l'eterna pregunta que es fa el catalanisme des de la reinaxença (i encara abans): "Governar Espanya o marxar d'Espanya?"
Reprès cincuanta anys més tard el nostre primer autogovern des de 1714, els anys trenta són l'exemple perfecte de com el nou catalanisme d'esquerres (lliurat ja de l'analogia conservadurisme/catalanisme) majoritariament és, en essència, federalista i iberista, veient en aquest projecte com una nova visió de l'Espanya castellana, com una mena de redistribució de poders que permetés assolir a Espanya la seva veritable condició plurinacional, i a Catalunya bellugar-se en un nou projecte on es sentís còmoda i respectada, al davant de la resta de pobles hispànics. La República esdevendria el camí vers la redempció...
Arribats en aquest punt, avui a ple segle XXI l'actual estat de les autonomies ha sigut el màxim de descentralització possible que ha assolit l'estat espanyol, i no sembla que les èlits polítiques estiguin disposades a cedir massa més.
Als Països Catalans trobem els ecosocialistes d'Iniciativa com a ferris defensors del federalisme (el PSC en menor mida), mentre el catalanisme hegemònic de CiU mostra de tant en tant les seves simpaties cap a la "via confederal", com va reconèixer el propi President en una entrevista a TV3.
Tot i axí, no són pocs els federalistes catalans que reconeixen que gairebé no hi ha ningú a l'altra banda escoltant aquestes bones propostes, i que si això és així, cal donar la veu al poble per a que es pronuncii en aquest afer, esdevenint així el federalisme com el pas previ a l'assumpció de l'estat propi, com si fos una renúncia més en un mar de frustracions que simbolitzi per sempre allò que pogué ser i no fou, la solució que Espanya no va voler assumir i, per tant, haurà d'assumir com a fet consumat la veu d'un poble (com el poema de J.V. Estellés) que vol caminar dret, mirant l'horitzó com si qualsevol temps futur hagi de ser millor, després de segles i segles mirant enrere tot planyent-se de com un gloriòs passat deixà pas a un incert i decebedor present.
Cumpleixi el federalisme la seva funció històrica, doncs.
Independentista federal
Avís per a navegants, tot recordant la resposta espanyola al 6 d’Octubre del 1934
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada